359 graus

Diuen que fer les coses bé és tancar cercles. Que el que és complet és perfecte. Que 360 graus és el moviment correcte: net, precís, elegant. Tot encaixa, tot quadra, tot té sentit. I jo, obedient i meticulós, ho feia de manual: analitzava, revisava, ho entenia tot amb una profunditat gairebé admirable… i acabava exactament on era. Això sí, amb una explicació tan brillant que fins i tot em semblava que havia avançat. No m’havia mogut gens, però havia refinat el relat. Al final, semblava que el que importava no era sortir del lloc… sinó saber explicar per què m’hi havia quedat.

Sí, sí. Tot molt rodó. Com les excuses de gamma alta. Perquè hi ha un petit detall que jo mateix evitava mirar: quan completes els 360 graus… tornes exactament al mateix lloc. Mateix punt, mateixa història, mateixes decisions reciclades amb una capa nova de discurs perquè semblin fruit d’una evolució profunda. No havia canviat res, però ara ho explicava amb tanta seguretat que gairebé colava.

I el millor de tot és que no només colava cap enfora. Colava cap endins. Després de tantes voltes, de repetir el mateix relat una vegada i una altra, de donar-li forma, polir-lo i justificar-lo… m’ho acabava creient. No perquè fos veritat. Perquè m’ho havia repetit moltes vegades.

Una mentida repetida mil vegades deixa de semblar una mentida. Es converteix en una explicació, després en una versió, i finalment… en la meva veritat. I aquí és on tot es torça de veritat. Perquè no estava evitant canviar: estava convençut que estava fent el correcte. Ja no estava donant voltes: estava “processant”. Ja no estava encallat: estava “treballant en mi”. Tot sonava bé. Tot tenia sentit. Tot estava perfectament justificat. Però despŕes de girar i girar, em quedar-va exactament on era. Al punt d’inici!

Jo era especialment bo en això. No en canviar, sinó en donar-hi voltes. Pensava molt. Analitzava encara més. Revisava el passat com si, insistint prou, aparegués una conclusió brillant que ho podria arreglar tot. Però això no arribava mai. Però jo insistia….. Perquè, en el fons, ja m’anava bé. Mentre pensava, no havia de decidir. Mentre analitzava, no m’equivocava. Mentre buscava sentit… no havia de fer res diferent. Una eficiència en l’immobilisme digna d’estudi. Des de fora, semblava progrés. Reflexionava, entenia coses, tenia discurs. Podia explicar molt bé per què feia el que feia. Fins i tot jo mateix m’ho comprava.

“Estic en procés.” Sí. En bucle, però en procés.

La trampa era fina: no és que no volgués canviar. És que volia canviar sense deixar de ser exactament el mateix. Volia millorar, però sense tocar el que em feia còmode. Volia resultats diferents amb decisions pràcticament idèntiques. Una mena de “rebranding personal”: mateix producte, nova etiqueta, mateix resultat.

I així van passar mesos. O anys.. Ara ja no vull pensar-hi massa! Girant. Amb constància. Amb coherència. Amb una disciplina admirable per no sortir exactament del mateix lloc. I com que el moviment existia, semblava que hi havia progrés.

Però no. Només era moviment circular, seguint la mateixa inèrcia que et dona el fet de no aturar-te mai. I el més curiós és que, mentre estava dins del cercle, tot tenia sentit. Tot estava perfectament justificat. Tot encaixava amb la història que m’explicava. Sempre hi havia una raó per no fer-ho diferent, una explicació prou convincent per continuar exactament igual… sense haver de qüestionar res de veritat.

Fins que va deixar de colar. Fins que un dia, sense dramatisme, tot això va deixar de semblar profund i va començar a semblar repetitiu. No perquè passés res greu. Per saturació. Perquè ja em coneixia massa bé el guió. Ja sabia què diria, què pensaria i com ho justificaria després. Ja sabia com acabaria. I, tot i així, continuava fent-ho igualment. Amb arguments. Amb coherència. Amb una seguretat admirable per algú que estava repetint exactament el mateix.

Em vaig cansar. No de no entendre, sinó de seguir fent veure que allò tenia algun tipus de profunditat. De seguir sostenint aquella història com si aportés alguna cosa nova. I aquí és on va passar una cosa molt poc espectacular però bastant definitiva: no vaig canviar. Em vaig cansar de fer veure que canviava. I això és una altra cosa. Perquè una cosa és estar cansat de la situació. I una altra molt diferent és estar cansat de mi mateix. De la meva manera de funcionar. Del meu propi discurs. De la meva habilitat per vestir el mateix de sempre amb paraules noves.

Quan aquest cansament va ser real —no aquell cansament estètic que queda bé dir— vaig deixar de buscar la perfecció. Vaig deixar de voler tancar el cercle. Vaig deixar de necessitar que tot tingués sentit abans de moure’m. Va arribar un dia que, sense fer gaire soroll, vaig fer un petit canvi vital, em vaig quedar a 359 graus. Un grau menys.

Un detall ridícul. Insignificant. Una desviació tan mínima que gairebé era indetectable, no valia la pena ni explicar-la, perquè ni es notava. I, tot i així, jo sabia que hi era. Fins i tot em sentia una mica absurd intentant donar-li importància… perquè, en teoria, no hauria de canviar res. I, precisament per això, ho va canviar tot.

“Què has canviat?”

“Res, gairebé, res!”

Perfecte. Resulta que això era exactament el que necessitava —tot i haver passat anys buscant qualsevol cosa menys això. Perquè aquest “gairebé res”, tan discret que fins fa vergonya explicar-lo, era el que realment ho canviava tot. No perquè fos gran, sinó precisament perquè era insignificant. Sense intenció, sense relat, sense cap esforç per semblar profund.

Només una petita desviació. I prou. I amb això, sense cap pretensió ni cap gest destacable, va passar el que feia temps que no passava: vaig deixar de tancar el cercle. El patró que m’havia construït ja no encaixava amb el que era, i tornar exactament al mateix lloc amb la mateixa comoditat de sempre ja no era tan fàcil per a mi. Alguna cosa havia quedat lleugerament fora de lloc. Poc, sí… però prou perquè, per primera vegada, repetir el de sempre ja no em portés tan directament al punt d’inici. I, aquesta vegada, a més, ja no hi volia tornar.

Em molestava a mi mateix. Com una pedra a la sabata: no era prou gran per aturar-me, però sí prou persistent perquè cada pas em recordés que alguna cosa ja no encaixava com abans. I això era el més incòmode de tot, perquè un grau no impressiona ningú. No el pots vendre, ni explicar sense semblar que t’ho estàs inventant. No et dona cap sensació de control ni cap història decent per explicar. És massa petit per fer-ne res… i, precisament per això, ja no et permet fer exactament el mateix de sempre sense adonar-te’n.

És poc.
És subtil.
És gairebé invisible.

Però és suficient. Perquè un cop deixes el cercle obert, alguna cosa ja no quadra. Ja no et pots explicar la mateixa història amb la mateixa convicció, ni comprar-te el mateix relat sense notar aquella petita fissura. Ja havia vist el desajust. I això, encara que sembli poca cosa, ho canviava tot. Perquè el problema mai havia estat no saber. El problema havia estat repetir. Repetir amb consciència, perquè així semblava que hi havia intenció. Repetir amb convicció, perquè sonés a procés i no a bucle. Repetir exactament el mateix… però tan ben explicat que gairebé semblava diferent.

No. Era el mateix de sempre, però cada cop millor explicat. Fins que vaig deixar d’esperar la gran resposta. Aquella que ho havia d’arreglar tot. No va arribar. El que sí va arribar va ser el cansament… i, gairebé per accident, una decisió tan petita que ni tan sols sabia com justificar-la. I, justament per això, per primera vegada, no era exactament el mateix.

Fer alguna cosa lleugerament diferent —encara que no encaixés, encara que no tingués gaire sentit o no la pogués justificar amb cap teoria brillant— resulta que era avançar. Mira tu, al final no calia cap gran revelació. I aquí és on passava el que, en teoria, no havia de tenir cap importància… però la tenia: ja no tornava exactament al mateix lloc.

Potser m’hi acostava, potser hi passava a prop, potser fins i tot durant uns dies semblava que no havia canviat absolutament res… però no, aquesta vegada no era ben bé el mateix. Hi havia un canvi. Discret, poc lluït i absolutament inútil per explicar-lo a ningú… però canvi al cap i a la fi. Perquè jo ja no era exactament el mateix que girava en cercle, completant 360 graus amb una precisió impecable i una narrativa envejable. Ara hi havia un grau de diferència.

Un grau que no val res… fins que el fas.
Un grau que sembla insignificant… fins que et treu del bucle.
Un grau que no es nota… fins que, curiosament, deixa de repetir-se.

Perquè no es tracta de girar millor. Es tracta de deixar de girar exactament igual.

I això —encara que sembli poca cosa, encara que no ho pugui explicar bé— va ser el primer cop que, de veritat, vaig deixar de tornar al mateix lloc.

*Toni Pons