1. Un 23 d’abril més, Sant Jordi ha fet evidents tant les fortaleses com les febleses de la festa literària. Sense que hi influïssin en absolut, en cap sentit, els focs encesos en els dies previs. Ni en el cas d’Eduardo Mendoza, que hagués venut molts llibres igual sense necessitat de publicitats insòlites.
2. Sempre acaba guanyant el factor festa, adjectivada com a cívica abans i tot que cultural. La qual cosa no deixa de ser una anomalia. Bonica, però anòmala, pròpia d’un país que no és normal. Però això no evita fenòmens paranormals.
3. El d’enguany fa envermellir les galtes. Escoltar editors i escriptors dir que ells no tenen res a veure amb les llistes de “bestsellers”, que són els mitjans de comunicació, és per pessigar-se. Ho volen justificar amb la idea que aquests èxits representen només entre el 5% i el 8%, segons l’any, de totes les vendes de Sant Jordi. I potser és així. Però suggerir que ells no estan darrere d’aquests muntatges de màrqueting, que no els instiguen…
4. Iñaki Urdangarín, a qui no sabem com li aniria amb el seu recent llibre, ha creat una empresa de coaching a Barcelona? De debò? No en té prou per viure amb el negoci fabulós que va fer amb el seu divorci? Escolteu, que l’altra vegada va acabar a presó per coses semblants. “Sort” per ell que ara se li obriran bastantes menys portes.
5. Una que no és exactament econòmica, ni tan sols organitzativa, però que il·lustra fenòmens curiosos de les nostres vides. Que una plaça anomenada de la Cultura de la Pau, situada a Reus, tingui problemes crònics d’incivisme, vandalisme i fins i tot de delinqüència, no és un oxímoron? Si no fos pel que pateix el veïnat, faria riure i tot.
6. Una de més “dura”. Un nou tiroteig amb moltes víctimes als Estats Units genera cròniques que acaben amb una idèntica idea repetitiva: “I la mateixa impotència de sempre”. Tanmateix, hi ha alguns canvis en els estats d’opinió d’aquell país sobre la qüestió de les armes. Encara no decisius, però rellevants. Aviat en direm més coses.
7. Que la patronal de l’automoció no vegi clara l’electrificació total de l’automòbil no ens ha de sorprendre. El sector encara és dominat en gran part pels combustibles fòssils. La seva tendència és esperar que s’exhaureixi l’última gota de petroli. Bàsicament, perquè encara hi ha inversions per acabar d’amortitzar. I si ja s’han amortitzat, hi ha un benefici extra net, mentre el cru ragi.
8. És el “capitalisme porcí”: del porc se n’aprofita tot, una cosa i la seva contrària. No dubteu, però, que ho tenen tot a punt per al canvi que, un dia o altre, s’haurà de fer inevitablement. Això sí, no faran el cop de cap mentre quedin euros per rascar del model encara vigent.
9. El Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya planteja que les auditories als comptes públics avaluïn l’impacte social de les despeses de les administracions. En concret, voldrien determinar si aquestes despeses han assolit la repercussió social per a les quals van ser destinades.
10. I ens sembla molt bé. I no per cap formalisme tècnic, sinó perquè no falta gent que qüestiona aquests temes per a demanar baixar els impostos i/o retallar serveis públics. Per dir-ho d’alguna forma, amb “arguments” habituals en aquestes salses… Per què he de pagar escoles i universitats, si no tinc fills; o un sistema sanitari, si tinc bona salut, o puc cobrir-ho privadament?
11. I és fàcil de contestar. Un sistema educatiu públic permet ja no la igualtat d’oportunitats, sinó generar professionals que cotitzaran més i, amb la seva contribució, ajudaran a fer una societat millor. I un sistema sanitari que ens cobreixi a tots ens passi el que ens passi, costi el que costi, només podrà ser públic. Això inclourà els que ja s’ho trobaran el dia que tinguin un problema de debò, que només els atendrà la Seguretat Social.
12. És més, una avaluació com l’apuntada en els punts anteriors potser podria afinar criteris de despesa entre coses “boniques” i coses “pràctiques”. Les primeres també hi han de ser, però potser no al punt de sacrificar-ne de les segones. Abans de la crisi de 2008, quan lligàvem els gossos amb llonganisses, vam cometre molts pecats en aquest terreny.
*Toni Gallardo
Fes el teu comentari