L’església de Roquetes: l’inici del municipi, per Jordi Mulet Baubí

Com a president dels Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa vam instaurar la Diada del Soci, una jornada de germanor i de coneixença del nostre territori més enllà de l’essència de l’entitat. La quarta edició d’esta jornada la vam celebrar a Roquetes el 23 de novembre de 2023, tenint la satisfacció, el goig i el repte de ser-ne el guia i també organitzador.

El punt de trobada i d’inici de l’activitat -entre moltes altres parades- va ser l’església de Roquetes, on després d’haver parlat amb Mossèn Miquel Gasulla Martí, sense problema, ens va donar accés a este temple i al de la Raval Nova; en esta primera parada, em va comentar que Tomàs Barceló seria qui ens obriria l’església de Roquetes.

A la placeta de davant del temple, vaig fer la benvinguda i agraïment a tots els assistents, també a l’alcalde de la ciutat que ens va acompanyar; la meua explicació històrica es va iniciar situant el municipi al llarg de la història i una introducció de l’església. Un temple neoclàssic dedicat a Sant Antoni de Pàdua que a l’any 1823 ja estava en peu, almenys les parets principals. Citant el llibre d’Emeteri Fabregat Roquetes, els orígens d’un poble (1700-1860), les terres de l’actual església roquetenca pertanyien a l’Hort Gran, que eren terres del Capítol Catedralici.

En esta zona o molt propera hi havia una construcció anterior a la present, sent una parròquia de la Catedral de Tortosa, però, ja teníem lloc de culte a la ciutat; a més d’esta funció, també tenim constància que al 1784 esta edificació servia com un lloc de reunió. Però, el que sí ens deixa clar, és que l’any 1824 l’actual església tenia només quatre parets i que a partir del novembre Manuel Domènec serà el primer capellà en viure en esta parròquia – el primer mossèn que tenim constància a Roquetes és Miquel Foguet a partir de 1778 -, i a l’any següent ja tindrà un ajudant permanent.

Al 1838 ens diu que el Capítol ja cedeix material litúrgic i al 1850 sabem que es contracta a Josep Batet per fer la construcció de la volta del presbiteri, que ja feia anys que es parlava. La construcció d’este temple és un fet que demostra el creixement de Roquetes en tots els sentits.

Un cop feta aquesta introducció, vaig donar pas a Tomàs Barceló Roig que ens comença remarcant que l’església està dedicada a Sant Antoni Pàdua, sent el patró Sant Gregori. Per entendre-ho ens diu: per exemple, la patrona de Tortosa és la Cinta i cada parròquia té els seu sant o santa -hem de tenir present que fins al 1850 Roquetes era de Tortosa-. Avui dia a Roquetes al juliol celebrem les festes només en honor a Sant Gregori; ens comenta que a Sant Antoni la parròquia també va intentar celebrar-ho però no ha perdurat.

Ens remarca, que a més de la funció religiosa de l’edifici va ser el primer edifici de reunió dels veïns i veïnes de Roquetes de les primeres juntes de segregació de Tortosa i també ens comenta que el fet de fer-se cementeri propi al municipi -abans que el de Jesús- i on està ara, va ser un punt més per a consolidar l’emancipació de Tortosa.

Ens comenta, que va ajudar a esta construcció el fet d’entrar els morts a enterrar a l’actual ciutat veïna era un problema per als tortosins, era portar-los malalties, lo còlero que deien el van patir molt, a més, era complex el transport. Com ens expliquen Hilari Muñoz i Emeteri Fabregat al llibre L’Epidèmia de Còlera de 1855 a Roquetes aquesta malaltia va ser devastadora al municipi roquetenc, fet que remarca el què ens diu Barceló Roig.

Amb això, Tomàs ens invita a entrar a dins de l’edifici i ens comença a explicar tot allò que podem trobar-hi al temple, insistint que malgrat la destrucció de la Guerra Civil tampoc hi havia gaire cosa més abans. Molts dels elements que hi havia provenien de la Catedral de Tortosa, allí no els hi feien ús i ho portaven a Roquetes.

Un cop arribem davant de tot, al presbiteri, ens explica que abans del conflicte bèl·lic de 1936-39 només hi havia parets pintades amb un altar molt senzill que el presidia Sant Antoni. Un cop passa el conflicte, l’església comença a ser com és ara.

Barceló ens diu que el primer altar major que tenim és de guix blanc, com els laterals. De l’altar principal ens comenta que on està avui dia la pintura de Sant Gregori, estava la figura d’aquest sant que hi ha avui darrere de tot del temple; esta era la única que hi havia, però, es va canviar de lloc perquè era perillós per la seua gran mida.

En l’actualitat, l’altar major el presideix Sant Antoni acompanyat de Sant Josep i Sant Joan. Les pintures són d’autors catalans. A la dreta dos passatges de la vida de Jesús: quan nombra a Pere successor d’ell i l’ascensió; i a l’altre costat, l’assumpció de la Mare de Déu i una imatge del Bon Pastor; sent tot del Nou Testament.

I a la cúpula, tot són passatges de l’Antic Testament: Caín i Abel, el sacrifici d’Isaac per d’Abraham aturat per l’Àngel, la profecia eucarística de Melquisedec i Noé desembarcant amb l’Arca, a més, dels quatre símbols referents a cada evangelista: Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan.

Per entendre part de la història de la ciutat, Tomàs ens insisteix que hem de tenir-hi present el pas dels Jesuïtes, deixant petjada també a l’església, ja que tenen dos gran devocions: el Sagrat Cor de Jesús i la Immaculada.

A la dreta de l’altar major, trobem un altar que està dedicat al Sagrat Cor de Jesús i que hi trobem a Sant Roc i Sant Rafel. A l’esquerra tenim l’altar dedicat inicialment a la Mare de Déu del Roser. Dalt de tot un lliri en un rosari, a més, d’una aparició de la Mare de Déu a Sant Domingo de Guzmán i Santa Caterina de Siena, estant al terra la torxa, que és símbol d’il·luminar el món segons els dominics, juntament amb l’Evangeli.

Però, este altar dedicat al Roser va ser quelcom inicial, ja que avui dia està dedicat a la Mare de Déu de la Cinta. Este fet és degut que a Tortosa durant la Guerra Civil van desaparèixer moltes obres d’art del tresor catedralici, com la imatge de la Cinta, la que surt a la processó.

Barceló ens explica que per tal de resoldre aquesta manca de figura de la santa, Joaquín Bau, a meitat de l’any 1939 va encomanar una figura a un taller de Sevilla. Però, mentrestant, va aparèixer la figura perduda. Llavors, la imatge feta a Sevilla es va quedar al xalet de Bau, que curiosament, els seus caseros eren de Roquetes, Cinta Franch i Daniel Baiges.

Això va arribar a orelles de Isabel Segura, filla del metge Segura, que van ser molt perseguits durant el conflicte. Ella, com agraïment d’haver sobreviscut, va ajudar molt a la restauració de l’església.

Tomàs ens segueix explicant que Isabel es va posar en contacte amb Bau dient que si els donava la imatge de la Cinta, ella compraria les imatges de Sant Pere i Sant Pau i també parlaria amb el bisbe per tal de tenir un altar dedicat a la Cinta. Amb això, aquell altar que havia de ser per al Roser va acabar sent l’altar de la Mare de Déu de la Cinta.

Entre este altar i el de la Cinta, ens queda la part més important de l’església: el Sagrari. Esta part, la més senzilla del temple, és com era abans de la Guerra.

Seguint pel passadís central, sense perdre de vista l’altar major, a la dreta, ens queda l’altar de la Mare de Déu de la Immaculada. Barceló explica que a Roquetes, en els temps de més esplendor religiosa, hi havia dues congregacions marianes: la dels jóvens a Lluís Gonzaga i la dels més grans a Francesc de Borja.

L’altar de la Immaculada es va inaugurar en motiu del centenari del dogma de la Immaculada, fet per Lleó IX al 1854, per tant, l’altar és de 1954. Ens explica també que fins l’any 1936 la Immaculada tenia un altar de fusta fet pel fuster Joan Baiges Cid.

Respecte a la figura de la verge, l’any 1958 aprofitant els cinquanta aniversari de la congregació mariana es va comprar al taller Claudio Rius l’actual imatge. Però, esta no ha estat l’única imatge, la primera va ser un regal dels jesuïtes l’any 1909.

Tornant a la conversa amb Tomàs, ens situem enfront de la Immaculada, tenim un altre altar que fa referència a la congregació de les dones, que tenien les filles de Maria, sent la seua patrona Santa Teresa de Jesús. També hi podem trobar Santa Cecília i Santa Llúcia.

Seguint la visita al temple, el darrer altar a l’esquerra, és el primer fet a l’església, dedicat a Santa Tereseta i Sant Francesc Gil de Frederic. També hi ha la Mare de Déu del Carme, una devoció molt popular i molt antiga a la nostra zona.

I el darrer altar a la dreta es va fer en coses que anaven sobrant. L’escultura de Sant Gregori era la que estava dalt de tot a l’altar major, i les altres figures són Sant Pancraci, Sant Antoni Abad, Judes Tadeu i Santa Rita.

Al costat d’este últim altar trobem la Figura del Crist a la Creu. Un element que ens va arribar a partir dels Cursets de Cristiandat que es feien després la Guerra.

Pràcticament al costat d’esta creu, ja quasi a l’entrada, ens trobem la pila baptismal, símbol de parròquia. Tomàs ens fa l’incís de que avui dia les fiquen més prop de l’altar major, però abans estaven aquí, a l’entrada, perquè si no estaves batejat no podies accedir a l’església.

Des d’aquí, Tomàs ens porta a una porta que porta al campanar. Ens explica que l’església estava dissenyada per tenir dos campanars, però finalment el fan on està actualment. Al llibre De Roquetes vinc de Ramon Tafalla s’explica que l’obra del campanar va ser molt llarga i que el projecte es va acabar al setembre de 1901.

Parlant del campanar, vaig voler parlar de l’element principal d’este indret: les campanes. Des de la darrera renovació l’any 1997, el seu nom i afinació són: Antònia Victòria, Gregoria Josefina, Gloria in exelcis Deo i Sant Josep.

Abans d’acabar, us he de dir que tot això que ens va explicar Tomàs Barceló en la IV Diada del Soci d’Amics dels Castells ho vaig veure molt interessant i poc conegut, però moltes coses se’m van escapar i li vaig demanar repetir l’explicació. Per això, al març d’este any vam quedar i Tomàs em va repetir l’explicació del temple.

Fet aquest aclariment, sortim fora, i abans de despedir-nos, ens comenta el conjunt escultòric fet pel roquetenc Joaquim Chavarria Climent, inaugurat al desembre de 2025.

Per tal d’entrar al detall d’aquesta escultura, he trobat un reportatge de Quim Domingo al programa Connecta 10 Comarques on entrevista a l’escultor i s’explica al detall l’escultura.

La porta té dos fulles. A l’esquerra es representa l’Esperit Sant, els dotze apòstols i una frase de Crist de l’Evangeli de Sant Joan: “Jo soc la porta, aquell que entre per mi estarà salvat”. També hi ha símbols relacionats amb la Verge Maria, el Paradís, camps llaurats i el pou bíblic.

A la dreta de la porta trobem l’ull de la providència, Jesucrist amb les mans obertes, l’alfa i omega i una frase de l’Apocalipsi en referència a Crist. També hi apareixen els deu manaments, una muntanya que simbolitza el Mont Sinaí, el llac de Galilea i un vaixell que navega.

Per cloure este escrit, afegeixo: seguirem navegant pel gran mar de la història, per conèixer més i millor casa nostra; i evidentment, qualsevol aportació al tema sempre és benvinguda.

Demà, dia 9 de maig, aneu a l’església de Roquetes, que sempre ha estat lloc i símbol d’identitat de la nostra ciutat, i celebrem lo nostre patró: Sant Gregori.

Visca Sant Gregori! Visca Roquetes!

*Jordi Mulet Baubí és historiador, professor i gestor cultural
@LoMarjalo