Test ràpid d’autoajuda

Ja han passat uns dies de Sant Jordi.
La rosa ha passat a millor vida amb una dignitat discutible, i els llibres… bé, els llibres continuen allà, fent veure que m’esperen amb ànsia de ser llegits.

I jo, amb aquella sensació adulta de “ara sí, avui començo”, n’agafo un.
O ho intento.

Perquè abans d’obrir-lo, els miro. Un al costat de l’altre. Amb calma.
I em passa una cosa curiosa: em fa riure.

Però no un riure còmode.
Més aviat aquell somriure fi de “això no pot ser casualitat”.

Sense voler —o potser volent massa— he comprat compulsivament el mateix llibre… repetit amb diferents portades.

Un em diu que deixi anar.
L’altre, que em reconnecti.
Un tercer em promet la millor versió de mi mateix en només 21 dies, respiracions profundes i una llibreta amb tapa de suro.

Canvia el títol, canvia la foto de l’autor —més o menys serè, més o menys il·luminat—, però el missatge és pràcticament idèntic: si ho entenc, ho superaré.
I si no ho supero, tranquil… és perquè encara no ho he entès prou bé.

I aquí és on m’aturo.

Perquè tots aquests llibres volen ajudar-me a estar millor.
I això, en teoria, és una bona notícia.

Però també parteixen d’una idea bastant clara: que ara mateix no estic prou bé.
O pitjor encara: que no soc prou feliç.

Benvingut a la “happycràcia”.

Aquest sistema tan elegant on no n’hi ha prou amb viure: has de viure bé. I si pot ser, feliç. I si és possible, conscient, resilient i emocionalment equilibrat abans del primer cafè del matí.

I si no ho estàs, tranquil… segur que hi ha un altre llibre esperant-te que et guiarà en el procés.

Perquè la “happycràcia” té una idea molt clara: la felicitat no és una possibilitat. És una obligació moral.

Has d’estar bé.
Has de vibrar alt.
Has de sanar.
Has de fluir.

I si no ho aconsegueixo… el problema, evidentment, soc jo.

No el cansament.
No les pèrdues.
No la pressió constant d’aquesta vida adulta absurda que et demana rendir com una màquina i sentir com un monjo budista.

No.

Segurament és que no m’he treballat prou.
O no he deixat anar correctament.
O encara no he connectat amb el meu nen interior, amb l’univers o amb algun podcast de quaranta minuts sobre abundància emocional.

La jugada és brillant.

Converteixen la felicitat en un producte de consum i, al mateix temps, la tristesa en un fracàs personal.

Si estic malament, és culpa meva.
No he llegit prou.
No he entès prou.
No he respirat profundament prou.

Quina mentida tan ben editada.

Existeix, realment, això de la felicitat?

Per no allargar-ho amb metàfores sobre arbres que “arrelen cap endins”, vaig al gra.

Cinc preguntes.
Sense espelmes aromàtiques.
Sense música indie de fons.

1. Quan em sento malament, què faig realment?
 A) Ho escolto i m’hi quedo (encara que em faci més mandra que fer la renda).
 B) Em distrec fins que passi (spoiler: no passa, però em dono una treva).
 C) Busco una frase maca que ho expliqui millor que jo i la penjo.
 (Si és la C, enhorabona: no ho he resolt, però ho he comunicat amb molta sensibilitat estètica.)

2. Tinc la sensació que hauria d’estar millor del que estic?
 A) Sí, massa sovint.
 B) No, perquè “estic en procés”.
 C) No, perquè encara no he acabat el llibre.
 (La A és honestedat. La B i la C són màrqueting emocional amb tipografia minimalista.)

3. He dit “ja ho tinc treballat” mentre encara em feia mal?
 A) No.
 B) Potser.
 C) Sí, amb una seguretat impecable.
 (La C és nivell avançat: patir… però amb vocabulari terapèutic.)

4. Què entenc per sanar?
 A) Deixar de sentir dolor.
 B) Entendre-ho tot.
 C) Conviure amb el que hi ha fins que ja no em travessi igual.
 (Si no és la C, encara estic intentant negociar amb la realitat perquè no encaixa amb el meu pla de creixement personal.)

5. Quan no passa res —ni bé ni malament— què em genera?
 A) Inquietud.
 B) Avorriment.
 C) Una calma estranya.
 (La C no ven cursos online, però acostuma a ser la bona.)

—

Resultats (sense sucre de coco ecològic):

Majoritàriament A: He comprat el relat que, si ho faig bé, arribaré a una felicitat estable. Ja veurem com acaba.

Majoritàriament B: Estic en trànsit. Entenc coses, però encara vull que passin més de pressa perquè he interioritzat que sanar també ha de ser productiu.

Majoritàriament C: Benvingut al món real. Menys brillant, molt més habitable.

—

La trampa de la happycràcia no és que em vulgui bé.
És que em fa responsable de no estar-ho.

I així vaig acumulant llibres, eines i frases… i una sensació persistent que hauria d’estar millor del que estic.

Més centrat.
Més en pau.
Més “resolt”.

Com si hi hagués una versió millorada de mi esperant al final del capítol. Una mena de Toni 2.0 emocionalment optimitzat, sense contradiccions, sense recaigudes i probablement hidratat.

Però no.

Sanar no és arribar a un lloc net i silenciós on ja no passa res.
És deixar de barallar-me constantment amb el que em passa.

No és eliminar el dolor.
És aprendre a gestionar-lo sense que ell em governi.

No és fer veure que tot està resolt.
És conviure amb el que encara no ho està.

I aquí entren les cicatrius.

No són errors.
No són fracassos.
Són marques.

Senyal del que he viscut, del que m’ha trencat i —sobretot— del que he estat capaç de sostenir.

Tot el que he viscut no desapareix com si res…
Es transforma.

Perd intensitat.
Deixa de punxar.

Però es queda.

I potser tampoc cal res més.

Perquè el problema no és tenir cicatrius.
El problema és dissimular,  fer veure que no hi són.

Sanar és poder mirar-les sense incomoditat constant.
Sense necessitat d’explicar-les millor.
Sense convertir-les en una lliçó brillant per justificar res.

És acceptar que hi ha coses que m’han canviat.
I que ja no tornaré a ser exactament el mateix.

Un dia no reacciono igual.
Un altre, no necessito entendre-ho tot.
I un altre, allò que em feia mal… ja no em travessa igual.

No hi ha cap final rodó.

Hi ha una cosa molt més simple.

Ara ja no em fa el mateix mal quan hi penso…

I amb això —encara que no quedi bé a cap portada— ja he avançat més del que sembla.

Així que sí, compro llibres.
Els subratllo.
Comparteixo frases.

Però després, quan tanco el llibre i em quedo sol a casa… em toca fer el que cap test pot fer per mi.

Quedar-me.

Amb el que hi ha.
Amb el que encara molesta.
Amb el que ara soc.

Sense filtres.
Sense presses.
Sense aquesta obsessió tan ben venuda per ser feliç.

La resta… ja m’ho explicarà un altre llibre que em recordarà, amb molta delicadesa i paper reciclat, que si encara no estic bé, és perquè no m’ho he treballat prou.

I jo, mentre passo pàgines buscant respostes, continuaré fent exactament el que la “happycràcia” necessita que faci: sentir que el problema soc jo.

Toni Pons