L’incendi de Paüls va cremar més de 3.300 hectàrees al Baix Ebre el juliol passat. Va costar la vida a l’Antonio Serrano, membre de l’EPAF de Granollers. Va confinar divuit mil persones. I quan la setmana passada vam debatre al Parlament de Catalunya la moció sobre gestió del risc d’incendis forestals, tot això pesava a la sala. El nom de Paüls va sonar com allò que és: una ferida oberta i un mandat.
Jo vaig intervenir en aquell debat com a membre de la Comissió d’Interior. I ho vaig fer sabent que allà on nosaltres discutim, elaborem i votem, d’altres viuen les conseqüències. Que l’Antonio Serrano no és una dada en un informe. Que els dos pagesos morts a l’incendi de Torrefeta i Florejacs tampoc no ho són. Que darrere de cada hectàrea cremada hi ha vides, arrels i memòria.
Per això el debat parlamentari sobre els incendis forestals no pot ser un debat tècnic, desvinculat del territori. Ha de ser un debat polític en el sentit més noble del terme: el que decideix com vivim, com protegim el que estimem i com el deixem als que vindran.
El que em va satisfer d’aquella sessió és que hi va haver un consens real, transversal, sobre el diagnòstic. Tots sabem que la massa forestal ha crescut sense control durant dècades. Tots sabem que l’abandonament de la pagesia ha transformat el territori d’una manera que el fa molt més vulnerable als grans incendis. Tots sabem que el canvi climàtic amplifica qualsevol negligència. I tots coincidim que la resposta ha de ser estructural, sostinguda en el temps i transversal entre departaments.
El que el debat també va posar de manifest és que la política que es dissenya al Parlament ha d’arribar de veritat als municipis petits, als ens locals que sovint carreguen amb més obligacions que capacitat tècnica o administrativa. I per fer-ho cal que municipis, consells comarcals, Generalitat i Estat actuïn de manera coordinada i amb competències clares. Massa vegades el territori ha patit les conseqüències del contrari: plans que no arriben, actuacions que es dupliquen, recursos que no troben el camí cap a qui més els necessita. Menys burocràcia, més acompanyament, més capacitat real per executar: que les lleis que fem no quedin als calaixos.
Un dels aspectes que vaig voler destacar en la meva intervenció és el paper del sector primari en la prevenció. No com a recurs folklòric, sinó com a eina real. La ramaderia extensiva, la silvopastura, el foc prescrit planificat —que al Pirineu ja ha permès recuperar prop d’un centenar d’hectàrees de pastura de muntanya— són instruments que necessiten suport públic sostingut i que mereixen ser al centre de la política forestal, no als marges.
I vull acabar on vaig acabar al Parlament: amb gratitud. Gratitud pels Bombers, pels Agents Rurals, per les ADF, per la UME i pels membres de l’EPAF que el juliol passat van arriscar la vida a les Terres de l’Ebre. I amb un compromís: que la feina que fem al Parlament serveixi perquè la propera vegada —perquè malauradament n’hi haurà— tinguin millors eines, millors recursos i millor legislació darrere seu.
El Parlament ha parlat. Ara toca que el territori ho noti.
*Lídia Ferré, diputada del PSC al Parlament de Catalunya
Fes el teu comentari