—Tu creus que avui dia encara existeixen els amics de veritat?
El meu amic va deixar la Voll-Damm damunt la taula amb aquella delicadesa absurda de qui en realitat està fent temps abans de dir alguna cosa important. Sempre m’ha fascinat això: els humans podem estar parlant del buit emocional més profund… però continuem preocupant-nos perquè la cervesa encara estigui freda.
—Depèn —li vaig dir—. També existeixen els tàpers reutilitzables i tothom acaba guardant-hi cables vells.
Va riure.
Sempre riem abans d’entrar en temes que fan una mica de mal. És com un mecanisme de defensa low cost. Riure abans de reconèixer que potser hi ha coses que ens estan pesant més del que admetem.
La terrassa del bar estava plena. Gent parlant sense mirar-se gaire. Parelles en silenci. Grups d’amics fent fotos de les cerveses abans de beure-les. Suposo que avui dia, si no penges una Voll-Damm a Instagram, hidratar-te no compta com a experiència vital.
—No, ara seriosament —va insistir—. No tens la sensació que la gent desapareix massa fàcilment?
Vaig mirar al meu voltant.
—La gent no desapareix. Ara “flueix”.
Va riure fort.
—Hòstia, això ha sonat molt terapeuta emocional de TikTok.
—Ja. Però és veritat. Tot és líquid. Bauman ja ho deia.
—M’encanta haver arribat a l’edat en què cites sociòlegs mentre beus cervesa forta.
Vaig somriure.
—Home… Zygmunt Bauman per a mi és gairebé una estrella del rock emocional. Hi ha gent que segueix influencers motivacionals, que els diuen que “manifestin abundància” mentre ballen davant d’un Lamborghini llogat. Jo, en canvi, llegeixo un senyor polonès, explicant-me que els vincles humans s’estan desfent com un gelat a l’agost… i penso: “sí, exacte, això és el que està passant.”
Va riure.
—I el pitjor és que tenia raó.
Perquè aquesta “societat líquida” és exactament això:
vincles fràgils, ràpids i superficials. Relacions nascudes moltes vegades més de la temor a estar sols que de les ganes reals de quedar-se.
Ara tot “flueix”.
Les relacions.
Les amistats.
La gent.
Abans una amistat es cuidava.
Ara es manté amb likes estratègics, memes reciclats i algun “hem de quedar” que mai arriba a produir-se.
La frase “hem de quedar” és probablement la mentida més educada de la vida adulta.
I jo mateix m’hi he descobert moltes vegades dient-la amb aquella convicció teatral pròpia de qui sap perfectament que aquell cafè no arribarà mai a existir.
—També et dic una cosa —va dir—. Moltes amistats només existeixen per proximitat.
—Totalment.
—Institut, universitat, feina…
—Clar. Compartim espais, cafès, rutines… i acabem confonent convivència amb vincle emocional.
Va agafar una oliva del plat.
—Fins que canvies de vida.
—I allà descobreixes la veritat.
Va assentir lentament.
És fort adonar-te que algunes persones que semblaven imprescindibles en la teva vida… simplement estaven allà perquè coincidies en elles, cada dia a les onze del matí.
Com les plantes de recepció d’una oficina. Les veus tant temps que acabes pensant que formen part del paisatge emocional de la teva vida… fins que un dia desapareixen i ningú recorda exactament quan va passar.
—Però nosaltres aquí continuem —va dir.
Vaig somriure.
—Sí. Bastant sospitós tot plegat.
Silenci.
D’aquells silencis còmodes que només pots tenir amb algú que ja t’ha vist massa vegades trencat per continuar idealitzant-te.
—I per què creus que seguim sent amics?
La pregunta va quedar flotant entre nosaltres mentre jo feia girar la botella entre els dits.
No vaig contestar de seguida.
Les preguntes importants necessiten uns segons de cervesa abans de respondre-les.
—Perquè els dos hem fet l’esforç.
Ell va baixar la mirada i va assentir lentament.
—I això avui és gairebé artesania emocional.
I és veritat. Perquè aquesta és la part que ningú explica: les amistats bones també cansen.
Has de trucar.
Has d’escoltar.
Has d’estar-hi.
Has d’aguantar l’altre quan està insuportable, perdut o emocionalment fet un nyap.
Sobretot quan està fet un nyap!
Perquè fer birres quan tot va bé ho fa qualsevol. El nivell real d’una amistat apareix quan algú et diu:
—“Tio… no estic bé.”
Aquí és on molta gent desapareix misteriosament amb més rapidesa que els tècnics d’una companyia telefònica quan tens una avaria.
—La gent vol relacions fàcils —va dir.
—Clar. Relacions sense esforç, sense incomoditats i amb opció de cancel·lació gratuïta.
—Com Netflix emocional.
—Exacte.
Va riure.
—I quan algú molesta massa…
—Es desinstal·la.
El pitjor és que ho hem normalitzat.
Ara qualsevol mínima incomoditat ja és una “red flag”.
Qualsevol discussió és “toxicitat”.
Qualsevol diferència és “energia que no vibra igual”.
Sí, clar.
I jo no tinc ansietat. Jo vibro intens.
—També hi ha gent que només et vol quan li vas bé —va dir després d’un silenci.
—Uf. Aquesta és bona.
—No, és veritat. Quan fas riure, quan escoltes, quan estàs fort… perfecte. Però prova d’estar malament massa temps.
Vaig assentir lentament.
Aquí és on moltes amistats fan figa.
Perquè tothom diu que vol autenticitat… fins que l’autenticitat implica gestionar tristesa aliena, contradiccions o persones que no saben ni què fer amb elles mateixes.
I aquí és on jo crec que es veu la diferència entre conèixer gent… o tenir amics de veritat.
Perquè un amic de debò no és només qui seu amb tu quan fas gràcia.
És qui aguanta quedar-se quan ni tu mateix t’aguantaries gaire.
—Però tampoc pots controlar la vida dels altres —li vaig dir.
—Ni ho has de fer.
—I aquí està la clau.
Va fer un glop llarg de cervesa.
—Cadascú és responsable de les seves decisions.
—Encara que siguin una autèntica calamitat.
Va riure.
—I tots tenim dret a equivocar-nos espectacularment.
—Especialment espectacularment.
Vam riure els dos.
I després vam quedar callats mirant el carrer.
La nit avançava lentament.
Cotxes passant.
Converses a mitges.
Pantalles il·luminant cares cansades.
Tot molt modern.
Tot molt connectat.
Tot molt solitari.
—Saps què crec? —va dir finalment.
—Què?
—Que avui la gent confon donar suport amb aplaudir-ho absolutament tot.
Vaig assentir immediatament.
Perquè sí.
Un amic de veritat no és algú que et diu sempre que sí.
És algú capaç de mirar-te als ulls i dir-te:
—“Crec sincerament que t’estàs equivocant.”
I quedar-se igualment.
Això és el difícil.
No jutjar des d’un pedestal moral imaginari.
No salvar ningú.
No voler controlar-ho tot.
Simplement advertir.
I després quedar-te a prop per si l’altre cau.
I això, encara que sembli poca cosa, és immens.
El meu amic va mirar la botella buida i va somriure.
—Saps què és trist?
—Què?
—Que avui dia això sembla gairebé revolucionari.
Vaig riure pel nas.
Perquè era veritat.
Vivim en una època on tothom parla de salut mental, afecte i vincles…
però cada vegada costa més trobar gent disposada a sostenir relacions quan deixen de ser còmodes.
Gent que es quedi quan la vida es torça.
Quan estàs perdut.
Quan no fas gràcia.
Quan no tens res brillant per oferir.
I malgrat tot… encara existeixen persones així.
Poques.
Però existeixen.
Gent amb qui pots desaparèixer mesos i tornar sense haver de justificar-te.
Gent que detecta pel teu “hola” que alguna cosa no va bé.
Gent que no et demana perfecció, només honestedat.
El meu amic em va mirar en silenci.
Aquell silenci llarg que ja no incomoda perquè està ple de tot allò que no cal explicar.
I de cop es va aixecar.
—Vine aquí, imbècil.
Ens vam abraçar.
Sense grans discursos.
Sense dramatismes.
Només aquella abraçada sincera i cansada de dues persones que han vist passar moltes coses… i encara continuen allà.
—Tu i jo sempre hem estat, som i serem amics —em va dir fluixet.
I en aquell moment vaig entendre una cosa.
Que potser l’amistat no consisteix a parlar cada dia.
Ni a veure’s constantment.
Ni a prometre eternitats impossibles.
Potser un amic (o amiga) és exactament això:
És algú que, malgrat els anys, els silencis i totes les versions de tu mateix que han anat caient pel camí…
Tot i així ….decideix seure’s al teu costat i demanar una altra Voll-Damm.
*Toni Pons












Fes el teu comentari