WhatsApp

He descobert que tinc un hobby dels més estranys.

No col·lecciono segells.

No faig maquetes de trens.

No observo ocells amb prismàtics.

Jo miro WhatsApp.

No el faig servir.

El miro.

Que és una activitat diferent.

Molt més inútil.

I probablement bastant més cara a nivell emocional.

Obro el mòbil.

No hi ha res.

Una sorpresa absoluta.

Tan inesperada com que l’aigua mulli o que els dilluns tinguin mala fama.

La mateixa sorpresa que ahir.

I abans-d’ahir.

I la setmana passada.

I el mes passat.

I pràcticament tota la temporada anterior.

El deixo damunt la taula.

Dos minuts després el torno a agafar.

Perquè aparentment hi ha una part del meu cervell convençuda que les lleis de l’univers poden canviar mentre em preparo un cafè.

I aquí és on comença el problema.

Perquè jo sé perfectament què passarà.

Res.

Absolutament res.

Ni una notificació.

Ni una emoticona.

Ni un “hola”.

Ni un “com estàs?”.

Ni tan sols aquell missatge educat, amable i correcte que dues persones es poden enviar quan fa temps que no parlen.

Res.

I aquí arriba la part més difícil d’explicar.

Perquè jo sé perfectament que aquest missatge no arribarà.

Ho sé.

Però durant molt de temps vaig preferir negociar amb la realitat.

Discutir-hi.

Buscar escletxes.

Interpretar silencis.

Construir teories.

Inventar excuses.

Perquè quan algú ha estat important, el cervell es converteix en un excel·lent advocat defensor de les causes perdudes.

I allà continua vivint una mena d’assessor sentimental que no encerta una predicció des de fa mesos però que continua ocupant el càrrec amb una seguretat admirable.

Si la meva vida emocional fos una empresa, aquest home hauria estat acomiadat vint-i-dues vegades.

I demandat per incompetència professional.

I probablement investigat per estafa emocional continuada.

Però no.

Continua allà.

Presentant informes absurds.

Mateixes diapositives.

Mateixes gràfiques.

Mateix fracàs.

—I si avui sí?

I jo, imbècil de mi, encara l’escolto.

Perquè jo no espero grans coses.

No espero converses de dues hores.

No espero declaracions transcendents.

No espero miracles.

Jo espero una cosa molt més petita.

Molt més senzilla.

Molt més devastadora.

Espero un:

—Hola.

O encara millor:

—Hola, com estàs?

Ja està.

Tres paraules.

No estem negociant la pau mundial.

No estem redactant la Constitució.

No estem resolent un conflicte diplomàtic entre potències nuclears.

És un “com estàs?”.

Però pel que sembla he subestimat enormement la complexitat tècnica de l’operació.

Potser cal un màster.

Potser una acreditació oficial.

Potser una comissió d’experts.

Potser una intervenció de la NASA.

I aquí he de reconèixer una cosa que em fa bastanta gràcia.

De vegades penso que seria molt més fàcil parlar amb ChatGPT.

Almenys ell sempre respon.

No desapareix mesos.

No deixa els missatges flotant en un desert emocional.

No necessita estudiar l’alineació dels planetes per escriure dues paraules.

I jo mentrestant pensant que tot seria tan senzill com escriure:

—T’escric.

—Com estàs?

Ja està.

Dues frases miserables.

Menys de deu paraules.

Menys temps del que trigues a decidir què mirar a Netflix per acabar mirant exactament el mateix de sempre.

No cal una tesi doctoral.

No cal consultar els astres.

No cal una reunió extraordinària de les Nacions Unides.

No cal un informe d’impacte ambiental.

Només una frase.

Una de sola.

Però imbècil de mi…

Durant molt de temps vaig pensar que les paraules encara servien per acostar persones.

Que una pregunta sincera encara tenia algun valor.

Que de vegades un simple “com estàs?” podia travessar mesos de silenci.

I mira.

Resulta que era més fàcil parlar amb una intel·ligència artificial que esperar una resposta d’un fantasma.

I aquí és on la història es torna interessant.

Perquè jo no crec en fantasmes.

Soc home de ciència.

Necessito proves.

Dades.

Evidències.

Els fantasmes no existeixen.

Mai han existit.

No hi ha cap estudi seriós que n’hagi pogut demostrar l’existència.

I tanmateix…

Amb els anys he acabat convivint amb un.

No viu en un castell abandonat.

No arrossega cadenes.

No apareix a mitjanit.

Viu dins de WhatsApp.

Dins d’una conversa que ja no es mou.

Dins d’una fotografia antiga.

Dins d’un “bon dia” de fa anys.

Dins d’un “cuida’t” que vaig llegir massa vegades.

Dins d’alguns records.

I a poqueta nit, en un poble de l’Horta Nord del qual ja no vull ni recordar el nom.

No per rancor.

Ni per dolor.

Simplement perquè hi ha llocs que només existeixen perquè algú els habitava amb tu.

I quan aquella persona desapareix, el lloc també desapareix.

I ara?

Ara silenci.

Un silenci tan impecable que mereixeria un premi a la constància.

Perquè si alguna cosa admiro de tu és la teva coherència.

No escrius avui.

No escrius demà.

No escrius la setmana vinent.

Ni el mes següent.

Una regularitat admirable.

Un compromís amb l’absència que moltes persones ja voldrien tenir amb la puntualitat.

Els rellotges s’equivoquen.

El temps canvia.

Les estacions passen.

Però tu continues sent fidel a la teva absència.

I això, en els temps que corren, gairebé és admirable.

Reconec que és difícil no sentir una certa admiració professional.

Jo no he estat capaç de mantenir cap hàbit amb tanta disciplina.

I aquí és on apareix el fantasma.

Perquè al final els fantasmes no són els morts.

Són les converses que continuen vivint dins nostre quan ja fa temps que han desaparegut de la vida real.

Ens hem fet companyia, tu i jo.

Tu, fantasma.

Jo, imbècil.

Una amistat estranya.

Però sorprenentment estable.

Possiblement la relació més estable que he tingut els últims anys.

La qual cosa diu molt poc de les meves habilitats sentimentals.

I bastant dels fantasmes.

Però fins i tot les amistats tenen límits.

I arriba un moment que un es cansa.

Es cansa d’esperar.

Es cansa de mirar el mòbil.

Es cansa d’obrir WhatsApp com qui comprova cada dia si una casa abandonada torna a tenir llum.

Es cansa de negociar amb impossibles.

Es cansa de discutir amb la realitat.

I sobretot es cansa d’escoltar aquell assessor sentimental incompetent que fa mesos que no n’encerta ni una.

Perquè arriba una edat en què fins i tot els imbècils acabem aprenent.

Tard.

Però aprenem.

Així que torno una última vegada a aquella conversa.

Aquell petit museu de paraules antigues.

Aquell jaciment arqueològic emocional on he passat massa temps buscant senyals de vida.

I llavors les veig.

Les cendres.

Totes aquelles cendres.

Senyal inequívoc que allà hi va haver un gran incendi.

I quin incendi.

Converses.

Complicitats.

Paraules.

Rialles.

Plans.

Vida.

Tot allò que un dia semblava indestructible.

Tot allò que un dia semblava destinat a durar.

Tot allò que un dia em va fer creure que hi havia persones que mai marxarien.

Però les cendres tenen una característica fascinant.

Conserven la forma del foc.

Però ja no són foc.

I jo he passat massa temps confonent una cosa amb l’altra.

Confonent memòria amb presència.

Confonent nostàlgia amb esperança.

Confonent silenci amb possibilitat.

Confonent absència amb amor.

Així que m’hi apropo.

I bufo.

Suau.

Les cendres s’enlairen.

Giren.

Floten.

Desapareixen.

I amb elles desapareix també l’última excusa que tenia per continuar esperant.

No queda res.

Ni foc.

Ni brases.

Ni missatges pendents.

Ni converses per reprendre.

Ni cap “Hola, com estàs?” perdut en algun racó de l’univers esperant el moment adequat.

Res.

Absolutament res.

I, contra tot pronòstic, això no em trenca.

M’allibera.

Perquè durant molt de temps vaig pensar que estava esperant un WhatsApp.

I ara entenc que no.

Estava esperant una versió del passat que ja no existeix.

Una persona que només continua viva dins dels meus records.

Un fantasma.

I els fantasmes tenen un problema.

Només existeixen mentre algú els continua convidant a quedar-se.

Jo ho he fet durant massa temps.

Els he preparat taula.

Els he reservat una cadira.

Els he deixat dormir dins del cap.

Però avui no.

Avui els obro la porta.

I els deixo marxar.

Perquè finalment he entès una cosa.

Hi ha preguntes que no necessiten resposta.

Només necessiten ser deixades enrere.

Així que deixo el mòbil damunt la taula.

Tanco WhatsApp.

I continuo caminant.

Perquè els records estan fets per ser recordats.

No per viure-hi.

I perquè fins i tot els fantasmes, quan deixes d’alimentar-los, acaben desapareixent amb el vent.

*Toni Pons