El Papa ha visitat Madrid, Barcelona i les Canàries. I ha parlat ben clar i en part ho ha fet també en català, la llengua ancestral de Catalunya, gràcies a la insistència del poble. La seva petjada quedarà marcada per la història com un abans i un després, sobretot en el que es refereix als actes de la Sagrada Família. Els seus missatges papals segueixen la doctrina dels Drets Humans referents a la pau, el respecte, el diàleg, la comprensió, la reflexió i la voluntat d’enteniment. No només dirigit als polítics espanyols sinó a tots els del planeta, sobretot en un moment que reapareixen dirigents com el president d’Estats Units que son capaços de crear odis, disputes, distorsions i guerres als que no segueixen la seva “bola”, per satisfer els interessos d’uns pocs en perjudici de la resta dels humans.
Però en l’article d’avui em vull referir al discurs de Lleó XIV dirigit a les Corts espanyoles als “considerats molt il·lustres diputats i senadors”. Malauradament va predicar al desert perquè el dia següent es tornaren a barallar, insultar i desprestigiar com a criatures. Ho acostumen a fer els dos grans partits, el PSOE i el PP, només per la voluntat de manar, sense tenir en compte els missatges enviats, directes i valents denunciant la discriminació dels immigrants, ètnies, religions o llengües que vulneren la dignitat dels éssers humans. Quina vergonya i quanta irresponsabilitat davant dels electors, quan havent aplaudit durant set minuts la recta l’elocució, unes hores després tornaven a menystenir-se!
I aquests missatges desitjo comparar-los amb el que ha succeït durant segles a Catalunya, com a poble ocupat i tractat com una colònia. Haver nascut en època de dictadura m’ensenyà moltes coses per haver-les viscut en la meva pròpia carn. Potser sense adonar-me’n gaire perquè en aquell moment era “la moda” d’una societat que havia de callar i conseqüentment, atorgava. Eren temps que estava prohibit estudiar el català a l’escola, que els alumnes el parlàvem entre nosaltres, al pati, al carrer i a casa dels pares. I havíem d’usar la llengua imposada pels poders polítics, judicials i militars, i resultava ser un deure sobreentès pels mateixos catalans. Vet aquí com neix el problema que ara patim quan l’ús del català està retrocedint al carrer quan tothom interpretava que a l’autoritat se’ls havia de parlar castellà. Al funcionariat, sobretot als membres de l’institut armat, i el tricorni imposava respecte, necessàriament ens hi havíem de dirigir en el seu idioma, “la lengua de todos”. Sense pensar-nos-ho, s’havia d’acatar l’esperit del poder establert.
Catalunya és terra d’immigració des de fa segles i els immigrants a casa nostra sempre han estat respectats, s’han barrejat aviat amb la població autòctona, parlaven el català i es sentien del País. Tots treballàvem per progressar o obrir-nos camí igual els occitans que arribaren durant els segles XVI i XVII com els murcians que vingueren a treballar cridats per l’Exposició Internacional de Barcelona. Tots quedaven integrats. Molts dels arribats d’Andalusia i Espanya, durant la dictadura franquista, instal·lats a urbanitzacions satèl·lits on parlaven el castellà com a llengua comú, i s’ha introduït adonant-se que a Catalunya qui treballa, pot comprar-se un pis, disposar de béns i ser tractats respectuosament. En canvi, la immigració actual resulta difícil d’associar-la. Arriben a riuades, la majoria sud-americans que no coneixien que l’estat espanyol sobreviuen diferents llengües oficials.
El costum social implícit heretat de temps anteriors ens ha fet creure que hem de parlar en castellà als nous arribats, siguin xinesos, àrabs o sud-americans. De les imposicions hem passat, equivocadament, a que la majoria els parlin en l’idioma imposat i no en el propi de casa nostra. I actualment és una realitat alimentada des del “govern de tots”. Ens fan creure, rascant-nos l’espatlla, que defensen el català i el que fan és el contrari. Pretenen pacificar-nos espanyolitzant-nos i el que aconsegueixen és encendre més els ànims. Són els del 155 que juntament amb el PP i Vox es manifestaven contra els nostres líders que demanaven la llibertat. I ara, amb més suavitat i inclús donant-li fent veure que ens donen suport ens deixen parlar en català a les Corts espanyoles; però el fonament és el mateix. Porten els reis Borbons per qualsevol efemèride que es celebri a Catalunya, fan discursos en castellà, i quan els convé parlen de Lérida ignorant el topònim ancestral. I per això als 600 cantaires que ens obsequiaren de la deliciosa música a la Sagrada Família, no els permeteren cantar els Segadors, en acabar l’acte, i foren segrestats, fent-los sortir per la porta del darrere, amb l’excusa que portaven senyeres amagades a les partitures.
Demanem respecte, justícia igualitària i llibertat que ens portaria a formar part d’un estat amb deures i obligacions paral·leles i igualitàries, com ha demanat el Sant Pare. Sense respecte i mantenint les seves lleis per la força de guanyadors resulta difícil entendre’ns. No és normal que visquéssim a un estat on els estaments judicials, polítics i administratius tinguin dues vares de mesurar diferents, sense voler entendre que Catalunya és una Nació tan antiga com la seva i imposen lleis, llengua i política sense tenir en compte els drets humans. No volen saber que provenim jurídicament com a poble del tractat de concòrdia “Pau i Treva”, des del segle XI, dels Costums de Barcelona, Lleida, Tortosa, Orta o Miravet dels segles posteriors i que a la nostra església ja es predicava en català al segle XII, com reflecteixen les “Homilies d’Organyà”. Actualment, amb l’exili del President Puigdemont en tenim un exemple que ells mateixos incompleixen les lleis quan es tracta de Catalunya.
Alabem els missatges de Lleó XIV que induït s’ha referit a Catalunya com a “región” i que no s’hagués expressat en l’idioma d’Antoni Gaudí, si no se li hagués reiterat i demanat. El PP i el PSOE han entès les directius de Lleó XIV, si el dia següent seguiren insultant-se? Han aplaudit hipòcritament o només per quedar bé? Missatges de responsabilitat que haurien de penetrar a l’interior dels personatges de la política, la justícia i l’orde, igual pel respecte que es mereixen entre ells, com per Catalunya que ens tracten com una colònia.
*Anton Monner – Gandesa
Fes el teu comentari