Fantasmes

Durant una bona temporada vaig conviure amb fantasmes.

I no, no és una metàfora especialment brillant.

És gairebé una descripció clínica.

Perquè si algú hagués observat el meu funcionament mental durant aquella època, probablement hauria arribat a la conclusió que vivia en una casa encantada.

No passava res especialment greu.

Però tampoc passava res especialment anormal.

Vivia en una una remor de fons.

Un soroll persistent.

Un fregadís de cadenes emocionals arrossegant-se pels passadissos de la memòria.

Clinc.

Clinc.

Clinc.

Tot el sant dia.

Una banda sonora que només sentia jo.

Perquè els fantasmes tenen aquesta habilitat extraordinària.

No existeixen.

Però fan molt soroll.

Sobretot quan els alimentes.

I jo els alimentava amb una disciplina admirable.

Records per esmorzar.

Nostàlgia per dinar.

I una bona ració d’”i si…” abans d’anar a dormir.

Una dieta perfecta per mantenir qualsevol espectre emocional en plena forma.

El més curiós és que aquells fantasmes ni tan sols eren persones.

Les persones reals són imperfectes.

S’equivoquen.

Tenen contradiccions.

Et sorprenen.

Et deceben.

I, de vegades, et fan feliç.

Els fantasmes no.

Els fantasmes són molt més sofisticats.

Són una creació exclusiva del cervell.

Una obra d’enginyeria emocional d’alta precisió.

Una versió remasteritzada del passat.

Amb millor so.

Millor fotografia.

Millor il·luminació.

I una selecció extremadament rigorosa del contingut.

Perquè la memòria té una virtut admirable.

I una honestedat força discutible.

Retalla les discussions.

Elimina les decepcions.

Suavitza les esquerdes.

Esborra les contradiccions.

I després et projecta la pel·lícula una vegada i una altra com si fos una obra mestra.

Quan, en realitat, moltes vegades era una història bastant normal.

Amb moments bons.

Amb moments dolents.

I amb algunes escenes que avui probablement avançaries amb el comandament.

Però el cervell és així.

Té un departament de màrqueting extraordinari.

No et ven la realitat.

Et ven l’edició de col·leccionista.

La versió prèmium.

La que porta extres.

Comentaris del director.

Escenes eliminades.

I una banda sonora emocional que mai no va existir.

I després pretén que competeixis contra això.

Contra una ficció creada per tu mateix.

Que és una mica com presentar-te a una cursa i descobrir que el teu rival és un unicorn.

Elegant.

Però poc realista.

Durant molt de temps vaig caminar perseguint ombres.

Que és una activitat força absurda.

No arriba al nivell de discutir amb el comandament de la televisió quan no trobes les piles.

Però s’hi acosta.

Buscava una veu entre altres mil.

Un gest.

Una mirada.

Una sensació.

Qualsevol cosa que em connectés amb una versió del passat que només continuava existint dins del meu cap.

I com més la buscava, més fort sonaven les cadenes.

Clinc.

Clinc.

Clinc.

Sempre allà.

Com aquells veïns que decideixen fer reformes just quan tu necessites descansar.

Fins que un dia va passar una cosa extraordinària.

No va passar res.

Cap revelació.

Cap missatge inesperat.

Cap escena cinematogràfica sota la pluja.

Cap miracle emocional.

Res.

Absolutament res.

I precisament per això va funcionar.

Perquè mentre jo estava ocupat vivint, els fantasmes es van començar a avorrir.

Van deixar de ser protagonistes.

Ja no els preguntava res.

Ja no intentava interpretar-los.

Ja no els dedicava hores extres.

I sense atenció es van anar apagant.

Com qualsevol artista sense públic.

Al principi encara apareixien.

Una cançó.

Una fotografia.

Una olor.

Un carrer.

Entraven sense trucar.

Com sempre.

Però jo ja havia après una tècnica revolucionària.

Ignorar-los.

Els reconeixia.

Els deixava passar.

I continuava fent el que estava fent.

Sense assemblees emocionals.

Sense investigacions arqueològiques del passat.

Sense aquell esport extrem que consisteix a donar mil voltes a una història que ja ha acabat.

I va resultar que els fantasmes, quan no els fas cas, són bastant avorrits.

No tenen gaire cosa nova a dir.

Repeteixen sempre les mateixes històries.

Les mateixes preguntes.

Els mateixos discursos.

Són com aquells coneguts que cada estiu expliquen la mateixa anècdota convençuts que és la primera vegada que l’escoltes.

Al final assenteixes per educació.

Però mentalment ja ets en un altre lloc.

I això és exactament el que em passa ara.

De vegades encara apareixen.

Seria absurd negar-ho.

Una cançó.

Una fotografia.

Un record inesperat.

Algun mecanisme antic que s’activa durant uns segons.

Però ja no els dono la importància d’abans.

Potser perquè mai he cregut en fantasmes.

Ni quan era petit.

Ni ara.

I amb el temps he acabat entenent que aquelles presències que semblaven tan reals no eren altra cosa que il·lusions fabricades per una ment que intentava donar sentit als seus propis records.

Records magnificats.

Emocions amplificades.

Circuits neuronals repetint una vegada i una altra els mateixos camins.

Una combinació bastant sofisticada de memòria, química cerebral i nostàlgia.

Res de paranormal.

Res de màgic.

Només un cervell fent el que els cervells acostumen a fer quan alguna cosa els importa molt.

Potser la diferència és que ara tot està més ordenat.

Els records són al seu lloc.

La realitat és al seu lloc.

I jo també.

Per això, quan alguna ombra intenta tornar, ja no em reclama res.

La reconec.

Somric.

I la deixo passar.

Perquè amb els anys he entès una veritat bastant incòmoda.

Els fantasmes no em perseguien.

Era jo qui els perseguia a ells.

Jo qui els convidava a entrar.

Jo qui els reservava una cadira.

Jo qui escoltava una vegada i una altra les seves històries.

I els fantasmes, disciplinats i previsibles, sempre repetien el mateix discurs.

Perquè els fantasmes tenen molt poca imaginació.

Només saben explicar el passat.

Una vegada.

I una altra.

Fins a l’infinit.

Però arriba un dia que deixes d’escoltar-los.

No perquè desapareguin.

Sinó perquè finalment t’has cansat de sentir sempre la mateixa cançó.

I és llavors quan passa una cosa curiosa.

El soroll s’atura.

Les cadenes deixen de sonar.

Les ombres deixen d’importar.

I descobreixes que el silenci no era buit.

Era pau.

No has oblidat res.

No has esborrat res.

No has reescrit la història.

Simplement has deixat d’idealitzar-la.

I això canvia absolutament tot.

Perquè la realitat és menys brillant que els records retocats.

Menys espectacular.

Però també és infinitament més crua.

I molt més habitable.

Al final he acabat entenent que els fantasmes mai van existir.

Eren records distorsionats.

Nostàlgia amb efectes especials.

Trucs de llum dins d’un cervell que intentava ordenar el seu propi relat.

Res més.

I ara, quan alguna ombra apareix de tant en tant, la reconec immediatament.

La ignoro, no l’escolto.

Perquè mentre els fantasmes continuen explicant històries del passat, jo fa temps que estic ocupat escrivint les del present.

*Toni Pons