L’altre dia em vaig trobar amb un imbècil.
Va passar al lavabo de casa.
Tampoc és una notícia especialment sorprenent. Fa anys que ens coneixem. El veig pràcticament cada matí. Sempre és allà. Esperant-me. Amb aquella expressió irritant de qui sap alguna cosa que jo encara no he acabat d’entendre.
Vaig aixecar els ulls mentre em rentava les dents i el vaig veure.
— Fas mala cara.
Vaig sospirar.
— Bon dia a tu també.
— No exageris. No som tan amics.
El problema dels espills és que tenen accés a informació privilegiada. Veuen exactament el mateix que tu, però sense les excuses. Sense els relats. Sense les justificacions que anem construint per fer més suportables les nostres contradiccions.
Per això resulten tan incòmodes.
— I tu qui ets exactament?
— Jo soc tu.
— Impossible.
— Tens raó. Jo soc la versió que no es creu les teves mentides.
Vaig continuar rentant-me les dents. Quan una conversa comença així, acostuma a ser millor no donar-li gaire confiança. Però hi ha una dificultat afegida quan discuteixes amb un espill.
No pots marxar gaire lluny.
— Quines mentides?
— Les de sempre.
— Per exemple?
— Aquesta obsessió teva per dir que ja ho has entès tot.
Vaig riure.
— Jo no he dit mai això.
— Exacte. Tu sempre ho dius d’una manera més elegant. Diuen que la saviesa arriba amb els anys. Tu prefereixes dir que estàs aprenent.
Aquí vaig començar a sospitar que la conversa no anava bé. Perquè tenia raó. Hi ha una edat en què deixes de buscar respostes i et dediques a col·leccionar preguntes. El problema és que un dia descobreixes que tampoc serveixen de gaire.
— Saps què et passa?
— Sorprèn-me.
— Que continues buscant coherència.
Vaig arronsar les espatlles.
— I això és dolent?
— No. És adorable.
— Adorable?
— Sí. Com un hàmster intentant entendre la borsa de Wall Street.
Tu continues pensant que si analitzes prou les coses acabaràs trobant una explicació racional. Com si les persones fossin manuals d’instruccions. I després t’estranya que la realitat et faci bullying.
La frase em va quedar penjada al cap.
Perquè la vida, observada amb una mica d’honestedat, és una acumulació bastant desordenada d’incoherències.
Persones que estimen i marxen.
Persones que prometen i obliden.
Persones que arriben tard i, tot i així, canvien una vida sencera.
I persones que arriben puntuals i no canvien absolutament res.
Però nosaltres continuem buscant una lògica.
Com si el cor fos una calculadora.
— Les coses tenen una explicació.
— Sí.
— Doncs això.
— Però no sempre tenen sentit.
I aquí és on et col·lapses.
Vaig apartar la mirada.
No perquè m’hagués ofès.
Sinó perquè tornava a tenir raó.
I aquesta és una de les experiències més desagradables de la vida adulta.
Descobrir que els teus enemics argumentals acostumen a estar ben informats.
L’espill va somriure.
Aquell somriure de superioritat moral que tant m’empipa.
— També veig una altra cosa.
— Endavant.
— Veig un home que ha passat mitja vida intentant entendre les persones.
Va fer una pausa.
— I sobretot intentant entendre’s a si mateix.
Vaig somriure.
— Això és bastant normal.
— No. Això és un hobby.
La majoria de la gent té pàdel.
Tu tens introspecció.
— Tampoc n’hi ha per tant.
— Clar que no.
Només portes anys intentant entendre per què algunes persones et remouen per dins, per què alguns records es neguen a marxar i per què hi ha decisions que continuen visitant-te a les tres de la matinada com si paguessin lloguer.
Vaig callar.
— I saps què és el més divertit?
— Què?
— Que després de tants anys d’investigació encara no has descartat el principal sospitós.
— Quin?
— Tu.
Aquella em va fer mal.
Perquè era veritat.
Durant anys havia intentat entendre per què les persones estimen, per què marxen, per què tornen, per què menteixen, per què desapareixen o per què de vegades es queden quan ja no queda res.
Però les preguntes més difícils mai no havien estat sobre els altres.
Sempre havien estat sobre mi.
Per què algunes persones deixen empremta i d’altres no.
Per què alguns records es fan eterns.
Per què de vegades costa tant deixar anar allò que ja fa temps que ens ha deixat anar a nosaltres.
I potser aquesta era la gran ironia de tot plegat.
Com més intentava entendre’m, més conscient era de tot allò que encara ignorava.
— Benvingut al club.
— Quin club?
— El dels que han descobert que entendre’s a un mateix és probablement el projecte més llarg que emprendran mai.
— I quan s’acaba?
— Tranquil.
Pel que he vist, ningú no arriba al final.
Vaig negar amb el cap.
— Ets bastant desagradable.
— És el meu encant.
— I tu què proposes?
— Res.
Soc un reflex.
Ja és prou desgràcia.
Si a sobre fos coach motivacional et cobraria tres-cents euros per recordar-te coses que ja saps.
Vaig tornar a riure.
A pesar meu.
— Doncs il·lumina’m.
— D’acord. Vols saber quin és el teu problema?
— Només un?
— No. Però no tenim tota la tarda.
Vaig assentir.
— Endavant.
— Continues pensant que algun dia arribaràs a entendre-ho tot.
— I no?
L’espill va esclafir a riure.
— És clar.
Just després d’acabar de classificar els núvols, entendre les relacions humanes i posar ordre definitiu al calaix dels carregadors.
— Tu encara creus que la vida és un puzle.
— I què és?
— Un calaix.
— Un calaix?
— Sí. Aquell calaix de casa on guardes carregadors de mòbils que ja no existeixen, claus que no saps de què són, piles gastades, un comandament sense televisor i unes instruccions d’un electrodomèstic que vas llençar fa deu anys.
Vaig riure.
— Una mica exagerat.
— No gaire. La diferència és que tu continues convençut que algun dia ordenaràs el calaix.
I la vida porta dècades demostrant-te que no.
Aquella era bona.
Molt bona.
Perquè tots coneixem aquell calaix.
I tots coneixem aquella sensació absurda que un dia ho tindrem tot clar.
Que entendrem per què va passar allò.
Per què va marxar aquella persona.
Per què vam prendre aquella decisió.
Per què ens vam equivocar.
Per què vam insistir.
Per què vam deixar escapar algú.
Però els anys passen.
I les respostes no acostumen a arribar.
Arriba una altra cosa.
Perspectiva.
Que és una manera molt elegant de dir que ja no tens energia per continuar donant voltes al mateix tema.
— També veig una altra cosa.
— Dispara.
— Veig un home que continua perseguint una versió futura d’ell mateix.
Més tranquil.
Més savi.
Més lliure.
Més segur.
Més feliç.
— Això ho fa tothom.
— Correcte.
Però la majoria descansa els diumenges.
Tu no.
Sempre tens un Toni nou en construcció.
Sembles una promoció immobiliària.
“Pròxima inauguració: Toni 7.0.”
Més savi.
Més equilibrat.
Més feliç.
Data prevista d’entrega: des de fa aproximadament quinze anys.
Vaig esclafir a riure.
— Ets imbècil.
— Ho sé.
Però dis-me una cosa.
Quants anys fa exactament que estàs a dues actualitzacions de convertir-te en la teva versió definitiva?
No vaig contestar.
— Exacte.
Cada vegada que arribes a un lloc on pensaves que series feliç, mous la porteria cinquanta metres més enllà.
I potser aquest és el gran autoengany.
Potser no hi ha cap versió definitiva.
Potser no hi ha cap línia d’arribada.
Potser la vida no consisteix a convertir-se en algú diferent.
Potser consisteix simplement a deixar de corregir constantment la persona que ja ets.
L’espill va callar.
Jo també.
I per primera vegada en tota la conversa, aquell home de l’espill no em va semblar arrogant.
Ni cruel.
Ni tan sols sarcàstic.
Em va semblar sorprenentment savi.
Potser perquè tenia raó.
En gairebé tot.
En les coses que em deia.
I sobretot en aquelles que jo feia anys que intentava esquivar.
I vaig entendre que aquell imbècil no intentava canviar-me.
Només intentava recordar-me una cosa que massa sovint oblido.
Que la vida no consisteix a arribar a una versió perfecta de nosaltres mateixos.
Ni a entendre-ho absolutament tot.
Ni a tenir sempre la resposta correcta.
La vida, probablement, consisteix a continuar caminant.
Amb els dubtes.
Amb les contradiccions.
Amb les cicatrius.
Amb els errors.
I amb la serenitat suficient per acceptar que hi ha preguntes que mai no tindran una resposta definitiva.
Perquè, al capdavall, després de mitja vida intentant entendre les persones, el món i sobretot entendre’m a mi mateix, he acabat descobrint una veritat bastant més senzilla.
Que no cal entendre-ho tot per continuar avançant.
I que, de vegades, l’acte més honest de tots no és trobar la resposta.
És aprendre a conviure amb la pregunta.
Vaig agafar la tovallola.
Vaig apagar el llum del lavabo.
I abans de sortir vaig tornar a mirar l’espill una última vegada.
L’imbècil continuava allà.
Somrient.
Com si sabés que l’endemà al matí reprendríem exactament la mateixa conversa.
I el pitjor de tot és que probablement tenia raó.
Una altra vegada.
*Toni Pons












Fes el teu comentari