Hi ha persones que busquen la calma caminant per una muntanya.
Jo també.
El problema és que, amb aquesta calor, pujar un cim deixa de semblar una experiència espiritual i comença a assemblar-se massa a una imprudència. Per tant, a l’estiu he trobat una alternativa molt més sensata: la piscina.
Però no hi vaig a nedar.
No hi vaig a comptar llargades. Ni a cremar calories. Ni a superar marques personals.
El que m’agrada de veritat és una altra cosa.
Submergir-me.
Fer una pausa.
Sempre passa igual.
Arribo a la vora, miro l’aigua uns segons i, sense pensar-m’ho dues vegades, em llenço de cap.
Durant una fracció de segon sóc a l’aire. No pertanyo ni al món de fora ni al de sota. Després arriba l’impacte.
I tot canvia.
Travessar la superfície de l’aigua és molt més que un moviment físic. És com si creués una porta invisible.
A dalt hi queden les presses, els rellotges, els missatges pendents, les obligacions, les notícies i aquell soroll constant que ens acompanya sense que gairebé ens n’adonem.
A sota només hi ha silenci.
I jo.
La primera sensació sempre és la mateixa.
El meu cos deixa de pesar.
Sé perfectament que continuo tenint els mateixos quilos de sempre, però l’aigua em regala una il·lusió meravellosa: la gravetat deixa de manar.
Les cames ja no sostenen tot el meu pes.
L’esquena deixa de carregar tensions.
Les articulacions descansen.
Els músculs s’afluixen.
És sorprenent descobrir fins a quin punt vivim acostumats a suportar un pes constant fins que, de cop, algú ens el treu durant uns minuts.
Potser no és només el cos qui necessita descansar.
Potser també és la ment.
M’agrada quedar-me uns segons sota l’aigua.
No gaires.
Només els suficients perquè passi una cosa que, fora d’allà, em costa molt d’aconseguir.
Els pensaments s’alenteixen.
No desapareixen.
Simplement deixen d’empènyer-se els uns als altres.
De sobte, ningú no reclama la meva atenció.
No hi ha converses.
No hi ha notificacions.
No hi ha decisions urgents.
No hi ha aquell missatge pendent d’una persona que acabes de conèixer i que, sense saber ben bé per què, ha despertat la teva curiositat. Aquella conversa que tens ganes de reprendre perquè intueixes que darrere d’aquelles primeres paraules encara hi ha un univers sencer per descobrir.
Tot això continua existint.
Però es queda a la superfície.
Jo, mentrestant, soc uns metres més avall.
Allà només existeix una remor suau i constant.
I el batec del meu cor.
És curiós.
Vivim envoltats de soroll.
Soroll de cotxes.
Soroll de pantalles.
Soroll de converses.
Però també soroll mental.
Aquella veu interior que no calla mai.
La que recorda coses pendents.
La que analitza converses que ja han passat.
La que imagina problemes que encara no existeixen.
Sota l’aigua, aquella veu també baixa el volum.
No sé si calla.
Però, almenys durant uns segons, deixa de dirigir la meva vida.
És difícil explicar aquesta sensació a algú que no l’ha viscuda.
No és ben bé felicitat.
Tampoc és eufòria.
És una mena de pau.
Una pau molt discreta.
Sense focs artificials.
Sense grans revelacions.
Només la certesa que, durant aquells instants, tot està exactament on ha d’estar.
L’aigua també té una manera molt especial d’abraçar-nos.
No ens abraça amb braços.
Ens abraça des de totes bandes alhora.
Ens envolta.
Ens sosté.
Exerceix una pressió suau i constant sobre tot el cos que sembla dir-nos, sense paraules, que podem deixar de resistir durant una estona.
Com si ens recordés que no sempre hem de sostenir nosaltres el pes del món. Que, de tant en tant, també està permès deixar-se sostenir.
Potser per això m’agrada tant surar.
Perquè flotar és l’oposat de resistir.
Flotar és confiar.
És deixar que l’aigua faci una feina que, fora d’allà, intento fer jo sol cada dia.
Quan obro els ulls sota l’aigua, el món també canvia.
La llum arriba deformada.
Els contorns es difuminen.
Les formes deixen de ser exactes.
I, curiosament, això em transmet calma.
Vivim obsessionats perquè tot sigui nítid.
Per entendre-ho tot.
Per posar nom a totes les emocions.
Per controlar cada pas.
Sota l’aigua res no és del tot precís.
I no passa res.
Tot continua sent bonic.
Hi ha dies que, quan torno a treure el cap, em quedo simplement flotant d’esquena.
Miro el cel.
Els núvols passen lentament.
L’aigua em gronxa gairebé sense adonar-me’n.
I penso que feia massa temps que no em permetia no fer absolutament res.
Ens hem acostumat a omplir cada minut.
Si no treballem, entrenem.
Si no entrenem, consultem el mòbil.
Si no consultem el mòbil, busquem qualsevol altra distracció.
Sempre ocupats.
Sempre fent.
Sempre produint.
Com si descansar fos una pèrdua de temps.
L’aigua m’ha ensenyat exactament el contrari.
Que hi ha moments en què l’única cosa important és existir.
Sense objectius.
Sense expectatives.
Sense demostrar res a ningú.
Només respirar.
O, millor dit, preparar la següent respiració mentre el cos continua suspès en aquell silenci líquid que sembla aturar el temps.
Potser és això el que més m’agrada.
La sensació de suspensió.
No només del cos.
També de la vida.
Durant uns segons deixo de ser professor.
Deixo de ser pare.
Deixo de ser escriptor.
Deixo de ser la persona que intenta entendre-ho tot.
Sota l’aigua no soc cap dels personatges que interpreto cada dia.
Sóc, simplement, jo.
Quan finalment surto de l’aigua, res no ha canviat.
Els problemes continuen esperant-me.
La feina també.
Les responsabilitats no han desaparegut.
Però jo sí que he canviat una mica.
No gaire.
Només uns mil·límetres per dins.
Els suficients perquè el món torni a pesar una mica menys.
Potser aquesta és la veritable màgia de submergir-se.
No és escapar de la realitat.
És recordar que, sota tota la superfície que ocupen les presses, les preocupacions, les expectatives i les persones que apareixen inesperadament per despertar-nos la curiositat, encara hi ha un lloc on el temps s’atura.
Un lloc on el cos flota, el cor marca l’únic ritme que importa i la ment, per fi, deixa de córrer.
I, de vegades, tot el que necessitem per tornar a respirar la vida amb una mica més de calma és…
Pausa
*Toni Pons
Fes el teu comentari