—Què fas?
—Memòria.
—Ara?
—Sí. Crec que avui toca mirar enrere.
Va somriure.
—Sempre esperes l’últim moment per posar-te filosòfic.
—No. És el temps qui sempre arriba massa aviat.
Va deixar la tassa damunt la taula.
—En què penses?
—Que avui és un bon dia per dir-nos tot allò que vam sentir… i mai no vam arribar a dir.
Ens vam quedar en silenci.
És curiós. Ens passem la vida planificant. Guardem una ampolla de vi per a una ocasió especial que mai no arriba, ajornem aquell viatge perquè “l’any que ve anirà millor” i deixem converses importants per a un demà que donem per descomptat.
Vivim convençuts que sempre hi haurà temps.
Temps per trucar.
Temps per demanar perdó.
Temps per perdonar.
Temps per fer aquell viatge.
Temps per donar un beset.
Temps per fer una abraçada.
Potser aquest és el gran error de la nostra espècie.
No és pensar que viurem per sempre.
És actuar com si fóssim immortals.
Sempre planificant.
Sempre ajornant.
Sempre convençuts que la vida ens concedirà una pròrroga.
Per mandra.
Per comoditat.
O simplement perquè ens costa acceptar que res no és definitiu.
Però la vida té un costum tan discret com implacable.
De vegades, allò que semblava més sòlid desapareix amb una simple bufada de vent.
Una feina.
La salut.
Una amistat.
Una relació.
I només aleshores descobrim que el valor de les coses no era que haguessin de durar per sempre.
Era que les teníem avui.
—Ens pensàvem que teníem temps.
Vaig assentir.
Aquella frase ho resumia tot.
Hi ha una última vegada per a qualsevol cosa.
L’última rialla.
L’últim cafè.
L’última caminada.
L’últim beset.
L’Última abraçada.
El problema és que gairebé mai sabem que és l’última fins que ja ha passat.
Si ho sabéssim, probablement escoltaríem més i parlaríem menys.
Abraçaríem més fort.
Diríem més sovint “gràcies”.
I deixaríem d’estalviar tantes paraules importants.
Vaig allargar la mà.
—Abraça’m.
Em va mirar en silenci.
—Ara?
—Ara.
—No farà que em quedi.
—Ja ho sé.
—I tampoc canviarà res.
—No ho pretenc.
Va respirar profundament.
—Llavors… per què?
Vaig somriure.
—Perquè hi ha coses que ja no es poden arreglar. Però encara es poden acomiadar.
Ens vam abraçar.
Sense presses.
Sense dramatismes.
Sense buscar culpables.
Sense frases de pel·lícula.
Només dues persones acceptant que el seu temps compartit havia arribat al final.
Potser ens han explicat malament què significa estimar.
Ens han fet creure que una història només és un èxit si dura tota la vida.
Com si els sentiments es poguessin mesurar amb un calendari.
I no.
Hi ha persones que passen pel teu costat només una etapa… i et transformen per sempre.
D’altres hi són molts anys… i gairebé no deixen petjada.
No és la durada el que dona valor a una història.
És la intensitat amb què ha estat viscuda.
Però el cervell és tossut.
Quan una història s’acaba busca explicacions.
Reobre converses.
Construeix finals alternatius.
Es pregunta què hauria passat si aquell dia haguéssim dit una altra paraula, pres una altra decisió o esperat una mica més.
Mentre el cervell continua negociant, el cor ja ha entès una veritat molt més senzilla.
Hi ha camins que només comparteixen un tram.
I això no els fa menys valuosos.
Així comença el dol.
No arriba de cop.
S’instal·la lentament.
Una cançó.
Una olor.
Un carrer.
Una fotografia.
Descobreixes que el món és ple de records que abans passaven desapercebuts.
Agafes el telèfon per explicar una notícia.
I just abans d’enviar el missatge recordes que ja no hi ha ningú esperant-lo.
És aleshores quan comprens que el silenci també pesa.
Però el temps, aquell mateix que semblava haver-t’ho pres tot, acaba fent una cosa inesperada.
No esborra.
Simplement alleugereix.
Un dia tornes a escoltar aquella cançó.
Penses en aquella persona.
Somrius.
I ja no et trenques.
No perquè hagis oblidat.
Sinó perquè has deixat de lluitar contra la realitat.
És llavors quan descobreixes que superar algú no és esborrar-lo.
És donar gràcies perquè va existir.
Hi ha persones que entren a la nostra vida per quedar-s’hi.
D’altres hi entren per regalar-nos una etapa.
Per ensenyar-nos una manera diferent d’estimar.
Per ajudar-nos a convertir-nos en algú millor.
I això ja és un regal immens.
Ens vam separar molt a poc a poc.
Cap dels dos va mirar enrere.
No per orgull.
Sinó perquè tots dos havíem entès la mateixa lliçó.
El temps no és cruel.
Simplement és honest.
Els cruels som nosaltres quan ajornem una conversa, un “t’estimo”, un “gràcies” o una abraçada pensant que ja hi haurà una altra oportunitat.
Aquell dia ens vam abraçar.
No per retenir el passat.
Ni per convèncer-nos que encara hi havia un futur.
Ens vam abraçar per donar les gràcies.
Per tot el que havíem compartit.
Per tot el que havíem après.
Per tot el que, durant un temps, vam ser.
Mentre les nostres mans es deixaven anar vaig entendre una cosa que fins aleshores no havia sabut veure.
La vida no ens demana eternitats.
Ens demana presència.
Perquè les històries no es recorden pels anys que duren.
Es recorden per la intensitat amb què van ser viscudes.
I hi ha abraçades que, tot i durar només uns segons…
Aconsegueixen quedar-se amb nosaltres per sempre.
Abraça’m!
*TONI PONS
Fes el teu comentari