Fa uns dies vaig llegir una notícia que, sincerament, em va fer pensar.
Per primera vegada, les Nacions Unides han dedicat un informe exclusivament a la maternitat com una qüestió de drets humans. Ja era hora.
Perquè durant molts anys hem parlat de conciliació, d’igualtat o de discriminació laboral, però molt poc del que significa realment ser mare.
I aquí és on jo voldria aportar una altra reflexió.
Soc mare.
I si una cosa tinc clara és que la maternitat et canvia. No només et canvia la vida. Et canvia tu.
Hi ha un abans i un després.
Aprens a viure pendent de mil coses alhora. A anticipar-te. A organitzar-te. A gestionar conflictes. A prendre decisions ràpides. A dormir poc i continuar rendint. A mantenir la calma quan tot sembla complicar-se.
I, sobretot, aprens una cosa que cap universitat pot ensenyar: posar sempre les persones al centre.
Moltes vegades penso que ser mare és com haver fet un màster. Però un màster dels difícils.
D’aquells que duren anys.
Dels que no et donen cap diploma, però et canvien per sempre.
Llavors em faig una pregunta.
Per què això no es valora?
Per què encara hi ha empreses que, quan una dona és mare, ho veuen com un problema?
Jo crec que és just al contrari.
Una mare acostuma a ser més previsora, més resolutiva, més empàtica, més organitzada i més capaç de gestionar situacions complexes.
No dic que sigui millor que ningú.
Dic que ha adquirit unes competències que tenen un valor enorme.
I potser ha arribat el moment que també les empreses les comencin a veure.
Al mateix temps, també em preocupa una altra tendència que sembla tornar amb força: la del tradwife.
Ho dic amb tot el respecte cap a qualsevol dona que decideixi lliurement dedicar-se a la seva família. Aquesta decisió és tan respectable com qualsevol altra.
El que no comparteixo és que es presenti aquest model com si fos el futur o com si representés l’ideal de dona.
Després de tants anys lluitant perquè les dones poguéssim estudiar, treballar, emprendre, tenir independència econòmica i decidir el nostre propi camí, em sabria greu que féssim passos enrere.
La maternitat no ens ha de tancar portes.
Ens n’hauria d’obrir.
No hem de triar entre ser mares o ser professionals.
Podem ser les dues coses.
I la societat, les administracions i les empreses tenen l’obligació de posar-ho una mica més fàcil.
L’informe de l’ONU és un primer pas. Ara en falta un altre.
Que deixem de veure la maternitat només com una situació que necessita protecció —que també— i comencem a veure-la pel que és: una experiència que aporta valor, talent i una manera diferent d’entendre el lideratge.
Perquè hi ha màsters que pengen d’una paret.
I n’hi ha d’altres que es porten dins per tota la vida.
*DIANA M. VALIMANYA
Fes el teu comentari