Als governs autonòmics de València i Aragó, on VOX dóna suport al PP, s’està creant un sentiment contra Catalunya respecte a la llengua, la bandera i la història. Un dels temes reincidents és que personatges poc informats comenten que des d’Aragó es governava Catalunya, València i Mallorca.
La història documentada explica que el dia 11 d’agost del 1137 el rei d’Aragó, Ramir, cedeix i encomana el seu regne a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, a la vegada que li lliura en matrimoni a la seva filla Peronella, tal com consta en el Liber Feudorum Maior. El document original diu: “En nom de Déu, jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, et dono a tu Ramon, comte de Barcelona i marquès, la meva filla per muller juntament amb tot el meu regne d’Aragó íntegrament (…) respectant els drets i costums que el meu pare, Sanç, i el meu germà Pere van tenir al seu regne. I t’encomano a tu tots els homes de l’esmentat regne amb homenatge i fidelitat a fi que et siguin fidels (…) sense cap frau ni deslleialtat, a la fi que et siguin en tot l’esmentat regne i en tots els llocs que hi pertanyen, salvada la fidelitat a mi i a la meva filla. També, totes aquestes susdites, jo el mencionat rei Ramir, et faig de tal manera a tu Ramon, comte de Barcelona i marquès, que si la meva filla morís prematurament i tu encara visquessis, tinguis la donació de l’esmentat regne de manera lliure i immutable sense cap mena d’impediment després de la seva mort.” Queda clar, doncs, que la Corona d’Aragó quedà regida pel comte de Barcelona i en morir Ramir passa és rei d’Aragó.
El rei d’Aragó ostentava el títol de rei d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca, així com dels territoris conquerits al Mediterrani. Malgrat ser el rei de tots els territoris, cadascú d’ells tenia les seves lleis pròpies i es regia per aquestes i així diu quan es refereix a la donació, el següent “…respectant els drets i costums que el meu pare, Sanç, i el meu germà Pere van tenir al seu regne…”. A la conquesta de Mallorca l’any 1229 com a la de València el 1238, cada territori tenen el mateix monarca, segueixen les costums i lleis que estableixen els senyors i la llengua és la dels conqueridors, catalans tots ells, i la bandera és la catalana que ja apareix com a tal abans de casament de Peronella i Ramon Berenguer.
Des d’aquell moment, el rei d’Aragó provinent del comtat de Barcelona, perd aquest llinatge en morí Martí l’Humà i el 1412 es elegit rei pels representants dels territoris que integren la Corona, Ferran I d’Antequera, de la casa castellana dels Trastàmara. El rei deixa de ser el descendent directe de Ramon Berenguer IV però cada territori segueix regint-se pels costums propis que continuen fins el 1707 a València i Aragó, i el 1714 a Catalunya.
Al regne s’usen dues llengües, l’aragonès propi de l’Aragó i el català idioma propi de Catalunya, com queda demostrat per les Homilies d’Organyà el segle XII i també als territoris conquerits a partir del 1229. A l’Aragó a meitat del segle XVII, s’introdueix el castellà a Saragossa i pocs anys després s’escampa per tot el territori, excepte a les zones muntanyenques dels Pirineus que desapareix amb més lentitud i algunes valls d’Osca encara el tenen com a llengua viva. A la zona de Franja, limitant Catalunya, repoblada per catalans, es parla el català. En alguna d’aquestes poblacions tenen vocables originals, com és Maella, però els seus habitants s’entenen perfectament parlant amb un valencià, un andorrà, un català o un mallorquí. Enraonen doncs un català dialectal de la seva zona, com el tenim a la mateixa Catalunya, València o Mallorca, o com el castellà té l’andalús, el colombià o el lleonès.
Actualment amb la influència de Vox, ens volen explicar falsejant la realitat, que el valencià va nàixer abans que el català, obviant que van ser els catalans qui van conquerir el territori i hi van introduir la seva llengua. És el mateix que dir que l’andalús ja es parlava quan els castellans van conquerir-lo. Fins i tot als territoris italians conquerits per la Corona d’Aragó es parlava el català, perfectament demostrable durant el període d’Alfons el Magnànim a meitat segle XV. A partir de regnat dels Reis Catòlics es va anar introduint el castellà, sobretot pels bisbes nomenats pels reis i que obligaven als rectors de cada parròquia parlar en castellà, fet que no va reeixir perquè els capellans no el coneixien, ni el sabien escriure. Va ser a partir del 1714, i el Decret de Nova Planta del 1716, quan es derogaren les lleis i els costums que s’havien usat a Catalunya des del segle XIII i el govern que funcionava com a tal, regit pels parlamentaris i pel president del Consell General, avui homologable al president de la Generalitat. S’anul·laren les universitats catalanes, unificant-les totes elles a Cervera on s’ensenyava únicament el castellà, el mateix que als seminaris, a l’audiència de Barcelona es jutjava en castellà malgrat que poquíssims catalans el coneixien i es va prohibir la bandera catalana.
Queda clar, doncs, que per molt que es vulgui menystenir Catalunya, la seva història, la llengua i la bandera, la realitat és la que expliquen els documents escrits abans de la unió entre Catalunya i Aragó. I posteriorment va representar la seva força en les conquestes a la Mediterrània i el comerç amb els seus ports més significats.
Fes el teu comentari