Tota la comarca del Matarranya, com la Terra Alta sud, la situada a tocar a la serralada dels Ports, quan es visita sempre hi trobes quelcom de nou que omple de satisfaccions els sentits dels que la paltriguen i l’admiren. Aquesta dies vaig visitar Arenys i a la seva coqueta església gòtica, on hi vam gaudir d’un harmoniós concert de dues corals, una de Queretes i l’altra de Tarragona. Al mateix poble hi vam dinar i visitar el seu cas urbà. D’allí ens vam desplaçar a la propera població de Lledó, seguint el riu Algars amunt. Dues municipalitats de menys de 200 habitants que serven la gràcia d’edificis dels segles XIII i XIV. Les seves esglésies, refetes sobre les mesquites àrabs anteriors, tenen característiques singulars conservant estructures urbanes primitives del segle XIII, quan el bisbat de Tortosa donà les viles a l’orde del Temple i anys més tard a l’orde de Calatrava per construir-hi els temples catòlics actuals.
El riu Algars es marcà com a frontera territorial de la reconquesta de Ramon Berenguer IV entre Catalunya i Aragó, malgrat que els poders de Saragossa pretenien arribar a Tortosa per disposar de sortida directa a la Mediterrània quan la Corona d’Aragó, malgrat tenir el mateix monarca, disposaven de furs i lleis diferents cada territori, i es mantenien independents. Però les poblacions de Calaceit, Queretes, Arenys i Lledó, per acord entre els bisbes de Tortosa i Saragossa, passaren a ser l’excepció. El riu que dividia ambdós territoris se li encomanà l’administració a l’orde del Temple i al bisbat de Tortosa. Pocs anys després, fundada l’orde dels Calatrava, amb seu a Alcanyís, passaren a mans dels seus monjos, malgrat mantenir-se dependents del bisbat tortosí, fins el 1956, quan Franco, igual que altres poblacions frontereres de Lleida i Osca, les passà a diòcesis aragoneses. Son pobles de parla catalana i els bisbats de Tortosa i Lleida hi mantenien el control i la direcció.
El motiu d’aquest reportatge serà per distingir les excel·lències de les esglésies d’Arenys i de Lledó, singulars i d’alt valor arquitectònic, quan la majoria dels temples igual al Matarranya com a la Terra Alta, excepte Caseres, es destruïren els primitius, es reformaren i s’engrandiren a partir dels segles XVI fins el XVIII. Aquestes comarques gaudien de gran riquesa dels delmes i primícies que en gran part percebien les parròquies quan exportaven l’oli d’oliva al Nou Món, via Sevilla. Foren moments d’esplendor i arribaren repobladors de Llengua d’Oc per participar al seu creixement econòmic i demogràfic. I les esglésies d’aquests dos pobles, al contrari d’altres com, Calaceit, Queretes o Vall de Roures, engrandides i monumentals d’èpoques renaixentistes, restaren tal com es van construir al segle XIII. Són gòtiques les seves portalades, amb campanars d’espadanya i fabulosos finestrals que donen llum a l’interior del temple. La d’Arenys orientada com ho havia estat la mesquita de cara a la Meca i la portalada a cara sud i el finestral a l’oest davant de la placeta on havia existit l’antic cementiri.
L’església de Lledó, reconstruïda a bon segur pel mateix mestre d’obres que la d’Arenys, té diferents variants que exalcen llurs singularitats. La primera és que s’aprofità part del mur de la mesquita deixant una finestra andalusí original a un dels seus racons que dóna al carrer Major. La segona que se li va canviar l’orientació de sud a nord: al sud la portalada i al nord l’altar major. I la tercera és que el magnífic finestral gòtic es va construir sobre la portalada i davall del campanar d’espadanya, com s’aixecaven les torres abans del temps renaixentista.
Singularitats arquitectòniques de pobles medievals, pels de gràcia per visitar la comarca i pobles com la capital Vall-de-Roures, o La Freixneda, Beseit, Ràfels i Fontdespatla, entre altres, que junt amb els paisatges muntanyencs dels Ports on neixen els rius Algars i Matarranya amb les seves olles naturals entre rocams d’aigües clares, piscines per banyistes, i d’oliveres, vinyes, pinedes i comes de conreus ecològics, assuts andalusines per regar les seves hortes, restes prehistòriques de Calaceit o Queretes, les cuines exquisides de restaurants de productes de proximitat i cases rurals, les ermites on s’hi celebren ancestrals romiatges anuals i les majestuoses esglésies del renaixement, la riquesa lingüística del seu català original i dialectal amb tantes analogies amb la Terra Alta i el tortosí…
En conjunt és un encant i omple els ànims dels visitants que conviden tornar-los a visitar i reafirmar noves singularitats d’uns territoris plens d’encants per descobrir tots els seus aspectes. Els perfums de la seva vegetació, els impressionants paisatges dels Ports i dels camps treballats amb l’esforç dels pagesos, les clares aigües solcades per estrets i piscines naturals del riu Algars, el Matarranya, que li dóna nom a la comarca, i els Estrets i el Canaletes, ja catalans d’Arnes, Orta i Prat del Comte, són l’harmonia i l’encant d’una regió que sempre t’hi trobes bé per l’acollida, per la tranquil·litat i la bellesa de les seves singulars cases senyorials.
*Anton Monner – Cronista de Gandesa
Fes el teu comentari