Amposta té davant seu una oportunitat que difícilment es repetirà.
La regeneració de la Vila, el Grau i el Pla d’Empúries permetrà actuar durant els pròxims anys sobre una part important de la ciutat. Però regenerar un barri no hauria de significar només arreglar carrers, places o façanes.
Regenerar un barri és, sobretot, tornar-hi a posar vida.
I aquí és on el Pla de Barris pot obrir una reflexió més àmplia: què volem fer amb el sòl urbà ja consolidat del casc urbà?
No hi ha una única resposta.
Hi poden conviure habitatges, comerç, equipaments, espais comunitaris, serveis i diferents fórmules residencials. El futur dels nostres barris no s’hauria de construir a partir d’una única solució, sinó combinant diferents possibilitats segons les necessitats de cada lloc.
Entre aquestes possibilitats n’hi ha una que pensem que val la pena conèixer i explorar: el cohousing, o habitatge col·laboratiu, i especialment la seua vessant intergeneracional.
No com un model general per a tot el casc urbà.
No com una solució que s’haja d’aplicar a tot arreu.
Sinó com un dels possibles usos residencials que podrien tenir cabuda en determinades actuacions sobre el sòl urbà consolidat.
Casa nostra, però sense haver de viure sols
La idea és senzilla.
Cada persona o família té el seu habitatge. La seua porta, la seua cuina, el seu bany, la seua intimitat.
Però determinats espais i serveis es comparteixen.
Un jardí. Un hort. Una sala comunitària. Una bugaderia. Un taller. Una sala de lectura o estudi. Una cuina gran per celebrar trobades. Potser alguna habitació perquè familiars o amics puguen quedar-se uns dies.
No es tracta de viure tots junts.
Es tracta de tenir casa pròpia i comunitat compartida.
Dit d’una altra manera: qui vulgue estar sol pot estar sol; qui vulgue companyia només ha d’obrir la porta.
El cohousing s’ha desenvolupat especialment com una alternativa per a persones grans que volen envellir mantenint la seua independència i evitant, mentre siga possible, tant la soledat com haver d’anar a una residència.
Em sembla una magnífica idea.
Però pensem que podem anar una mica més lluny.
Per què només persones grans?
Aquesta és una pregunta que val la pena fer-nos.
Si un dels problemes que volem combatre és precisament la soledat, té sentit crear comunitats formades exclusivament per persones de la mateixa edat?
Potser podem imaginar una altra possibilitat.
Un edifici o un conjunt d’habitatges en algun punt del casc urbà d’Amposta on poguessen viure persones de 20, 40, 60 o 80 anys.
Persones grans que volen continuar vivint de manera independent.
Joves que tenen dificultats per emancipar-se.
Estudiants.
Famílies.
Persones que viuen soles.
Cadascú a casa seua.
Però tots formant part d’una petita comunitat.
Això és el que podem anomenar habitatge intergeneracional.
Habitatges Intergeneracionals de Plaza de América, Alacant
Un projecte on persones grans i joves disposen del seu propi habitatge i comparteixen espais i activitats comunitàries.
No estem parlant d’una utopia
Tot això pot semblar bonic sobre el paper.
Però la pregunta és inevitable:
S’ha fet en algun lloc?
Sí.I no cal anar gaire lluny.
A Alacant funciona des de fa anys una experiència especialment interessant: els Habitatges Intergeneracionals de Plaza de América.
L’edifici disposa de 72 habitatges: 56 destinats a persones majors de 65 anys i 16 a joves d’entre 18 i 35.
Cadascú disposa del seu habitatge independent, però comparteixen espais comuns i activitats que afavoreixen la relació entre generacions.
La filosofia és molt senzilla:
no compartir necessàriament casa, sinó compartir comunitat.
Però hi ha un aspecte de l’experiència d’Alacant que ens sembla especialment interessant per a Amposta.
El projecte no es va plantejar únicament com una resposta a les necessitats d’habitatge de joves i persones grans. L’experiència també s’ha vinculat a la regeneració de l’entorn urbà on està situada.
I això ens hauria de fer pensar.
Perquè quan incorporem nous habitatges en una zona que necessita revitalització no hi portem només nous residents.
Hi portem persones que compren al comerç del barri.
Persones que passegen pels seus carrers.
Persones que utilitzen els serveis.
Persones que generen activitat.
En definitiva, hi tornem a posar vida.
Una possibilitat dintre d’una ciutat diversa
No proposem convertir el casc urbà d’Amposta en un gran projecte de cohousing.
Seria simplificar massa una realitat urbana que necessita solucions diverses.
El que proposem és una altra cosa: que quan pensem els possibles usos del sòl urbà consolidat, no descartem noves formes d’habitatge simplement perquè fins ara no les hem utilitzat.
Hi haurà llocs adequats per a habitatge convencional.
Altres per a habitatge assequible.
Altres per a equipaments.
Altres per a activitat econòmica, comerç, cultura o espais comunitaris.
I potser, en algun edifici, solar o actuació concreta, tindria sentit desenvolupar una experiència pilot d’habitatge col·laboratiu i intergeneracional.
No es tracta, per tant, d’imposar un model.
Es tracta d’ampliar les possibilitats de la ciutat.
Amposta 2040: pensar avui la ciutat de demà
Aquesta proposta forma part d’una idea molt més àmplia.
Amposta 2040.
Pensar Amposta 2040 significa preguntar-nos com volem que siga la nostra ciutat d’aquí a quinze anys i començar a prendre avui decisions que ens permeten arribar-hi.
Habitatge.
Espais verds.
Mobilitat.
Comerç.
Cultura.
Energia.
Equipaments.
Espai públic.
I també noves maneres de viure i de relacionar-nos.
El Pla de Barris ens ofereix una oportunitat extraordinària per començar a fer-ho en una part essencial de la ciutat.
Podem limitar-nos a rehabilitar el que tenim.
O podem aprofitar aquesta inversió per preguntar-nos també què volem que passe dintre dels edificis, als carrers i als barris una vegada rehabilitats.
El cohousing intergeneracional és només una possibilitat entre moltes.
Però precisament aquesta és la idea.
Una ciutat no es construeix amb una única solució.
Es construeix explorant possibilitats, escollint les millors i adaptant-les a cada lloc.
Amposta 2040 no consisteix a decidir avui cada detall de la ciutat del futur. Consisteix a saber cap on volem anar i començar a obrir camins per arribar-hi.
El futur no arriba sol. El futur es construeix.
*Josep Maria Simó i Gabriel Perles
Fes el teu comentari