Al meu darrer article sobre el finançament, a alguns lectors els va cridar l’atenció, el que explicava que per anar a Barcelona, saps quan surts però no saps quan hi arribaràs. I és que la puntualitat ha desaparegut. Anys enrere viatjava a la capital amb el cotxe. Hi anava tot sovint i amb el vehicle arribava al lloc sense massa preocupació. Sabia que de Gandesa a Barcelona em costava dues hores, i cinc minuts abans o cinc minuts més tard, hi arribava. Llavors havia de calcular què em costava fins el lloc de destí i sortia per arribar un quart d’hora abans a l’indret determinat. Van operar-me de les cataractes i el doctor em va aconsellar durant un temps no viatjar amb el cotxe. Era millor que hi anés amb el tren. I m’hi vaig habituar. Ja quan podia conduir i tenia guarits els ulls seguia agafant el tren. Baixava a l’estació barcelonina més propera i hi arribava a l’hora prevista.
Però tot ha canviat. El tren l’agafava a Móra la Nova. Amb el cotxe anava a l’estació i sabia que amb dues hores i mitja arribava a Sants. Em costava més, havia de deixar el cotxe a l’estació però em resultava més barat i més còmode. Al vagó podia llegir, escriure o descansar i amb uns 15 euros anava i tornava, disposant de diferents horaris per escollir l’hora d’anar i la de tornar.
Ara tot és diferent. Amb el tren has de fer transbords i si no hi ha avaries o enderrocs, mai arriben a l’hora perquè per la mateixa via han de circular trens en dues direccions i passar també els de les mercaderies i el cais és constant. No saps si el tren sortirà de Móra a hora o l’han hagut de suprimir per alguna raó o altra i, si surt no saps mai a l’hora d’arribada. El funcionament de les línies de rodalies de forma generalitzada, no solament la de Móra, son un autèntic desastre. Un desgavell autèntic que perjudica a milers de catalans i a milers d’empreses. Son centenars de milions els que perden els empresaris segons els càlculs de les Patronals per no arribar els operaris a la feina o arribar-hi tard. Els obrers que sortien de casa i arribaven a la fàbrica a l’hora d’entrada, actualment no saben ni quan han de sortir ni quan arribaran. I això succeeix amb els estudiants universitaris, els malalts que han de visitar els metges o per assistir a qualsevol reunió.
I amb el cotxe propi, si fa no fa, passa el mateix. Si optes per ell, mai saps si arribaràs a l’hora. L’alternativa és sortir més aviat i carregar-te de paciència. I el problema neix perquè les autopistes catalanes que van ser les primeres en funcionar de tot l’estat es van construir gràcies a la iniciativa dels empresaris catalans i els crèdits de les caixes catalanes que les van finançar. A Espanya anys més tard es construïren amb els diners dels pressupostos generals de l’Estat que significa que Catalunya en va pagar el 20% que és el que aportàvem dels nostres impostos. Però amb la paradoxa que aquestes foren gratuïtes des del primer dia i les catalanes havien d’amortitzar-se amb els peatges que vam haver de pagar durant 40 anys. Quan el PSOE va decidir treure’n el pagament de les catalanes, tot el trànsit es va desplaçar per les autopistes i així arribà la sobresaturació del trànsit. Un petit accident provoca llargues cues i a vegades duren més que menys i provoca arribar tard a la feina que hi vas a fer.
De solucions n’hi ha. Però a Catalunya els nostres diners se’n van i no tornen en quantitats suficients. Paguem però per part de l’Estat s’han oblidat de finançar el que necessitem per disposar d’autopistes, ferrocarrils, hospitals, escoles, serveis socials, bombers, pagesos… A Catalunya no arriben els diners, ni de part dels que manen, siguin PP com PSOE, i descaradament no volen que arribin, ni per la voluntat de la premsa, ni per la resta d’espanyols. Son tres-cents anys d’abandó per part de l’Estat.
Les infraestructures i el manteniment no es fan perquè durant anys no s’hi posen els diners que hi cal invertir. Xerren molt sobre finançament però Rodalies ha estat anys sense invertir-hi un duro. Amb les autopistes i carreteres passa el mateix. Les autopistes que s’han pagat per quatre vegades el seu cost inicial no s‘eixamplaren com era necessari abans de treure els peatges. I les autovies paral·leles, si tinguessin la mateixa qualitat que l’autopista del costat no s’hauria sobresaturat el trànsit i els problemes actuals no existirien.
Tot per no haver invertit el necessari. Els diners nostres si que els cobren amb els impostos però la part que ens correspon per solucionar els problemes mai arriben de forma suficient. El mateix succeeix amb la N-420 per Gandesa. La variant que s’havia de construir el 1995, encara avui no s’hi ha pegat una paletada. La barra és extraordinària. I tot per manca de finançament i amb voluntat d’ofegar la nostra economia.
Una altra solució arribaria si existís el Corredor del Mediterrani. Els diners per la seva construcció ja van sortir d’Europa però s’han invertit a Madrid per lligar els caps de província amb la capital per viatgers i no s’han destinat al Corredor Mediterrani. Així el transport que es podria realitzar per via fèrria amb un cost més barat i l’estalvi de les emissions de carburants fòssils que contaminen el medi ambient, s’han de fer per l’autopista. I mirin si té importància el transport ferroviari que amb les averies a Rodalies l’any 2025, només en dotze mesos, es van perdre centenars de milions per haver-se de fer per carretera, reduint des de port de Barcelona més del 50% que abans es transportava per via fèrria convencional. I això representa una disminució considerable al PIB català.
El Parlament Europeu va preveure que les mercaderies que sortien d’Andalusia, Múrcia, València i Catalunya que plegades produeixen el 60 % de les exportacions espanyoles que surten de cara Europa s’havien de realitzar pel Corredor del Mediterrani. Però els diferents governs espanyols han preferit invertir-los amb els AVE de viatgers de les capitals de província i construir per pedaços el corredor sense que s’hi pugui viatjar de forma continuada.
La conclusió, doncs, és que jo no puc viatjar de Gandesa a Barcelona però tampoc la resta de catalans de cap comarca de Catalunya, amb la comoditat i els horaris que cal. L’Estat ens continua tractant com a ciutadans de segona. Som els que més produïm i per cada 4 euros que s’inverteixen a Madrid, a Catalunya n’arriben 1 i mig.
Fes el teu comentari