Hi ha una cosa que em preocupa més que les notícies que veig cada dia: que ens hi acabem acostumant. Que llegim que una dona ha perdut un dret, que una altra ha estat silenciada o que una nena no podrà decidir el seu futur, i continuem passant la pantalla.
Arriba octubre, un mes que ens dona motius per parlar de les dones i del lloc que ocupem al món. L’11 d’octubre és el Dia Internacional de la Nena i el 15, el Dia Internacional de les Dones Rurals. Dates que ens conviden a trobar-nos, organitzar activitats i fer visibles realitats que massa sovint queden al marge. Però també ens haurien de fer parar i preguntar-nos: què estem canviant, de veritat?
Durant molt de temps hem volgut creure que els drets, una vegada aconseguits, ja estaven assegurats. Que les nostres filles tindrien més llibertat que nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres n’hem tingut més que moltes de les nostres mares i àvies. Avui, esta confiança trontolla. ONU Dones advertia, en el seu informe de 2025 sobre els trenta anys de la Declaració de Pequín, que gairebé una quarta part dels països assenyalaven reaccions contràries a la igualtat que en dificultaven els avenços.
Em costa acceptar que encara hàgim de justificar per què volem decidir sobre la nostra vida. Per què volem treballar amb dignitat, participar en les decisions i caminar sense por. Em costa, sobretot, pensar que hi haja qui considere que ja hem demanat prou.
També em preocupa allò que tenim a prop. La dona que renuncia a una oportunitat perquè les cures continuen recaient damunt seu. La que té una idea, però no troba ningú que se l’escolte seriosament. La que prefereix callar en una reunió per no haver de tornar a defensar el seu dret a ser allí. Són situacions que poden semblar petites quan les mires de fora. Quan les vius cada dia, pesen.
Des del món rural, esta reflexió té una força especial. Als pobles sabem què significa tindre algú a qui recórrer. Però la proximitat no sempre evita la soledat, i demanar ajuda pot costar molt quan tothom es coneix. Necessitem espais on poder parlar amb confiança, compartir dificultats i trobar suport sense sentir-nos jutjades.
Per això dono tanta importància a les associacions i a les trobades entre dones. Una conversa pot ajudar-te a entendre que allò que et passa també ho viuen altres. Un contacte pot obrir una oportunitat. Organitzar-nos pot aconseguir que una necessitat que cadascuna patia en silenci arribe, finalment, a una taula on es prenen decisions.
Fer xarxa també ens compromet. Ens demana escoltar dones que viuen diferentment de nosaltres, deixar lloc a les que encara no tenen veu i acompanyar-les encara que no coincidim en tot. I demana als homes implicació, a casa, a la feina i en la vida pública. La igualtat necessita responsabilitats compartides.
Este octubre m’agradaria que, darrere de cada acte i de cada fotografia, quedés alguna cosa que continués l’endemà: una col·laboració, una porta oberta, un compromís amb recursos o una dona que s’atreveix a fer un pas perquè sap que tindrà suport.
No tinc totes les respostes. Però sí que tinc clar que no vull aprendre a mirar cap a una altra banda. Vull que les xiquetes dels nostres pobles puguen fer plans de futur sense que ningú els faça menuts.
I que, quan ens pregunten què vam fer nosaltres, tinguem alguna cosa més per explicar que la nostra preocupació.
*Diana Valimanya
Fes el teu comentari