1/ Una perla del mercat de fitxatges futbolístics d’aquest estiu passat. Un club paga una fortuna per un jugador cridat a ser suplent, però després racaneja en la contractació d’una figura mundial que serà titular indiscutible. Ho entén algú?
2/ Luis Figo és un expert en la matèria, a títol de protagonista. Ha dit que és enganyar la gent explicar que un fitxatge de 150 milions d’euros es rendibilitzarà venent samarretes. Ha afegit que la rendibilitat serà esportiva, però que el màrqueting no cobreix un import de tals dimensions.
3/ Ens permetem introduir una pregunta antipàtica. Com es financen aquests dinerals, de difícil retorn? Via bancària? Així va ser, per exemple, en el cas de Cristiano Ronaldo o de Gareth Bale. El primer encara va donar un gran rendiment esportiu, cal admetre-ho. El segon va ser una llufa. Però els préstecs ja es van tornar?
4/ Els fets delictius comesos per menors de 14 anys es disparen. Durant el 2025, van créixer un 74%. A més, l’edat de comissió de delictes està baixant progressivament. És greu i una part important del problema és que aquests menors són inimputables: queden sota la tutela de les famílies i un cert control administratiu, que en alguns casos recents s’ha evidenciat fallit.
5/ La tardor es preveu que serà particularment passada per aigua. S’esperen pluges torrencials i convindria estar-ne preparats. I més val que ens hi acostumem, perquè la pregunta no és si tal o qual cosa passarà, sinó quan passarà. Per més increïbles que semblin les previsions. A la dana de València de fa dos anys potser van caure 800 litres per metre quadrat. Poc abans, a Grècia van ser-ne 2.000 litres, en unes 24 hores.
6/ És el mateix que ens passarà algun dia amb els focs forestals. A Catalunya fa temps que esperem no un gran incendi, sinó El Gran Incendi. Sona alarmista, però té sentit enganyar-se? Potser tenim sort i triguem 5 anys a patir-ho, potser 10. Els aprofitarem per fer alguna cosa o farem com amb la sequera, és a dir, res?
7/ Segurament estarem d’acord que qüestions com aquestes requeririen el que podríem anomenar “un esforç nacional”. És com replantejar-se ja no si hem de continuar urbanitzant els cursos naturals d’aigua, sinó si no hem de començar a “deconstruir”. Està sobre la taula, i se suposa que a breu termini en algun cas, però ja veurem en què queda.
8/ El ciment ha fracassat com a solució: els esdeveniments li acaben passant per sobre. De fet, és culpable de moltes coses que passen. Mai no ha estat tan evident com ara.
9/ Que el preu de l’habitatge pugi quan la compra-venda cau és insòlit, contrari a les lleis més bàsiques del capitalisme. Va passar quan la pandèmia, però les dades econòmiques d’aquella època eren una mica extravagants. Es va fer palès, però, que, pel que deien els experts, per obtenir quadres fiables potser cal valorar més d’un únic trimestre i segmentar les xifres per subsectors. Hi ha el risc, això sí, que siguin excuses.
10/ Un sector amb creixements de dos dígits és el de les oficines flexibles. Són espais de treball adaptables, que permeten modificar la distribució, les taules de treball, els espais comuns i els serveis, segons les necessitats de l’usuari. No és únicament qüestió d’espai, sinó també de la durada dels contractes, des de lloguers per dies i sense necessitat de llargues permanències.
11/ Ja no és el fiasco o frau de les últimes avaluacions PISA a Catalunya (per cert, també a Múrcia). És fàcil fotre-li la culpa a les pantalles, quan són tantes les mancances. Però resumim-ho en una idea: podem esperar que els alumnes del nostre sistema educatiu escriguin una pàgina sencera sense errors ortogràfics, si ni tan sols són capaços de redactar correctament una frase?
12/ I com voleu que sàpiguen qui mana a Alemanya o a França, si ignoren com es diu el president de la Generalitat? I així, moltes coses, que pensem que ja ens resoldrà ChatGPT, com “entendre” un llibre sense llegir-lo.
13/ Però en general les tragèdies no se solucionen equivocant-se d’enemic o buscant una sortida fàcil al mal de panxa. Són necessàries moltíssimes més coses. Una de molt antipàtica: la inversió en educació continua lluny de la dels països occidentals. A Catalunya és del 3,8% del PIB, quan la mitjana espanyola és del 4,3% i l’europea, del 4,7%. Sort que la Llei d’Educació de Catalunya estableix que ha de ser el 6%.
Fes el teu comentari