Al país hi ha una guerra educativa. Una guerra soterrada, d’aquelles silencioses, que són les que s’enquisten més i més fermament en la societat. Una guerra d’aquelles que enfronta germans, pares, mares i també cunyats. Si, sobretot cunyats. I com en tota guerra, hi ha els corresponents bàndols. D’una banda tenim l’exèrcit del professorat, esgotat, trencat psicològicament, que ha dit prou, i que està en peu de vaga permanent —quants anys fa de la darrera vaga general?—. Un estol que lluita pel futur del país i dels qui l’habitaran, i que mereixen tot el meu respecte, suport i, sobretot, admiració. D’una altra banda, tenim els resultats de l’informe PISA. Amb la vergonya infinita i fonda i fastigosa de la no participació de Catalunya. I amb la vergonya encara més gran, encara més ingnomiosa i humiliant d’uns resultats ben galdosos i que dibuixen un país curull de feliços infants i adolescents inútils funcionals incapaços d’entendre allò que llegeixen —si llegeixen— per simple i senzill que sigui, ni d’escriure una simple frase amb un mínim de sentit. Unes hordes errants addictes a les pantalles i amb uns models aspiracionals que ratllen la més absoluta pornografia ètica i moral. I el tercer bàndol, finalment i com no podia ser d’altra manera, està format pels ínclits funcionaris del Departament d’Educació (o com coi es digui), que no han trepitjat en sa puta vida una aula, i que s’han deixat aconsellar, a ulls clucs i durant dècades, per uns suposats experts pedagogs que en molts casos tampoc han trepitjat una aula en la puta vida. Tot molt normal i lògic. Il·luminats en bonisme hipertecnològic i una febril tendència a no traumatitzar mai, mai però mai, a cap menor de 18 anys que caigui sota la seva teranyina. Un Departament que després de provocar i ser-ne els culpables de l’holocaust educatiu actual, ha decidit fer marxa enrere. I ara surt el cinisme criminal dels seus capitostos, a dir-nos, al poble, que ara faran un back to basics, un retorn als orígens. Que ara si, que tornaran al llapis i al paper i a la lectura intensiva en paper de textos complexos. I santes pasqües, després de deixar enrere dècades de terra cremada que mai més recuperarem. Uns capitostos que han malmès —amb tota la intenció—, que han fet perdre, gràcies en bona part a la permissivitat i la negligència de tots natros (que hem protestat més aviat poc o gens), ben bé el futur de dues generacions i de xiquets i xiquetes, que veuran compromès seriosament el seu futur; i de retruc, el nostre. De debò, que poc guillotina posem a la plaça.
I després hi ha les famílies amb les seves pròpies misèries. Amb les seves petiteses de proletariat. Hi haurà famílies a qui aquest desastre que supura bonisme els importarà més aviat poc, que ja s’hi avenen, i que aniran fent mentre el xiquet s’ho vagi traient tot, no faci massa soroll, pugui marxa de convivències quan toqui, i al cap del carrer sigui capaç de trobar alguna feineta que el faci feliç. I també hi haurà famílies a qui aquesta guerra soterrada els importa, i entenen que tot el plegat els afecta d’una manera directa. Que els afecta ara, i també al seu futur. Hi ha, sens dubte, famílies de tota mena; i diuen que cal que respectar la diversitat. I també, naturalment, hi ha els centres educatius; les escoles i els instituts on portem els nostres plançons a aprendre alguna cosa. Com a mínim aquest hauria de ser el pacte, el contracte. Malauradament, molts d’aquests centres han abraçat incondicionalment tot aquest bonisme educatiu català, i apliquen criteris que m’atreveixo a dir que potser, com a mínim, caldria revisar o qüestionar. Perqè hom va preguntant, curiós de mena que he sortit. I resulta que a molts centres escolars de Tortosa no posen deures de forma regular, a Primària, fins els mes d’octubre —també sé que hi ha centres que directament no en posen, de deures, durant tot el curs. Ah, xiquet! Fantàstic. És a dir: que per als xiquets, després de dos mesos i mig de vacances, la millor opció pedagògica és allargar-los la xalera, i en conseqüència retardar-los més encara, un mes més, l’adquisició d’hàbits d’estudi i de rutines de treball i esforç. O que per donar-los una quantitat de feina adaptada a les seves edats potser patiran alguna mena de trauma que els arruinarà la seva dolça vida en formació. I el més feridor de tot plegat és aquest silenci còmplice de tothom una mínima capacitat i poder de queixa, davant una mesura que considero si més no qüestionable, i de la qual fins ara ningú m’ha donat raonaments ben argumentats sobre la seva utilitat i els seus benificis per al creixement intel·lectual de ma filla. Al final, que aquesta absència de deures sigui la metàfora perfecta de la magnitud de la tragèdia…
Mirin, fa temps que penso que alguna cosa d’aquest món líquid de la postmodernitat se m’escapa. Segurament dec venir d’un món amb uns altres valors, uns altres ideals, sens dubte. Vinc d’una època on els valors de l’esforç, el treball, la constància i l’adquisició de coneixements tenien un premi, tenien una recompensa, un horitzó i un futur. Una recompensa que, simplement, era esdevenir millor persona. I contemplo amb horror com ens estem deixant robar, tot cofois, aquesta promesa que són els nostres fills.
Fes el teu comentari