Una història de memòria, consciència i humanitat per damunt de les ideologies
Hi ha històries que no surten als llibres, que no tenen monuments ni grans reconeixements, però que ens ensenyen molt més sobre la condició humana que molts discursos.
Avui en vull explicar una. Una història que fa més de vint-i-cinc anys que m’acompanya i que, amb tot el que estem vivint darrerament al nostre país, crec que mereix ser explicada.
En un racó del cementiri hi ha una tomba senzilla. Una creu i una placa amb un nom: Jesús Gómez Guerrero. Natural de Valladolid. Mort als divuit anys.
A la inscripció hi podem llegir: «Dio su vida por Dios y la Falange».
Sí, era un jove vinculat a la Falange. I no, no comparteixo aquella ideologia. Ni jo ni la meva família. De fet, durant la Guerra Civil, els meus eren a l’altre costat.
Però aquesta història no va de falangistes ni de republicans. Va d’una cosa que hauria d’estar sempre per damunt de qualsevol ideologia: la humanitat.
La promesa d’una mare
Segons una història que ha anat passant de generació en generació, als anys de la postguerra uns iaios van trobar una dona plorant desconsoladament davant d’aquella tomba.
Era una mare que havia vingut des de Valladolid. Era vídua i aquell jove de divuit anys era el seu únic fill.
Havia mort al front, lluny de casa, i allí havia quedat enterrat.
Imaginem per un moment aquella dona. Sola, després d’haver perdut el marit i el seu únic fill. En uns anys en què travessar Espanya no era gens fàcil, havia fet aquell llarg viatge per poder estar una estona davant de la seva tomba.
Aquells iaios se li van acostar i li van preguntar què li passava.
Ella els va explicar la seva història i els va fer una petició que, tants anys després, encara emociona:
«Quan jo no pugui tornar, no el deixeu sol. Veniu alguna vegada, porteu-li unes flors, cuideu-li la tomba.»
I aquelles persones li van donar paraula.
No li van preguntar de quin bàndol era. No li van demanar què pensava políticament. No van mirar la inscripció per decidir si aquella mare mereixia consol.
Van veure una dona que havia perdut el seu fill.
I van respondre com a persones.
Una promesa que ha passat de mans en mans
Els anys van anar passant. Aquells primers iaios ja no hi són, però la promesa no es va perdre.
Va passar d’unes persones a unes altres, fins que va arribar a la Júlia, la meva sogra.
Recordo perfectament haver vingut amb ella, fa més de vint-i-cinc anys, a netejar aquella tomba i portar-hi unes flors.
La Júlia m’explicava la història d’aquella mare de Valladolid. I jo l’escoltava sense imaginar que, un dia, seria jo qui continuaria aquell petit ritual.
Avui la Júlia ja no hi és.
Però jo continuo venint.
Cada any netegem la tomba i hi deixem unes flors.
I cada vegada penso el mateix: les meves mans, d’alguna manera, són les mans d’aquella mare que ja no pot venir.
És una cadena invisible de solidaritat, de respecte i de memòria. Una promesa que ha sobreviscut a les persones que la van fer.
No cal pensar igual per tenir consciència
I aquí és on voldria fer una reflexió.
Vivim uns temps en què massa sovint sembla que tot s’hagi de dividir entre els uns i els altres. Dretes i esquerres. Els nostres i els seus. Els que pensen com nosaltres i els que pensen diferent.
Amb tot el que està passant darrerament al nostre país, amb tanta confrontació, tanta desqualificació i tanta dificultat per escoltar-nos, crec que convé recordar una cosa molt senzilla:
Abans de ser de dretes, d’esquerres o de centre, som persones.
Això no significa que totes les ideologies siguin iguals, ni que hàgim d’oblidar la història, ni molt menys justificar la repressió, les humiliacions o les injustícies que van patir tantes famílies.
La memòria històrica és imprescindible. Cal conèixer-la, explicar-la i reconèixer les víctimes.
Però també hem de ser capaços de distingir entre defensar les nostres conviccions i perdre la sensibilitat davant del dolor dels altres.
A casa nostra també es van viure les conseqüències d’aquella guerra i de la postguerra. I recordo històries de dones humiliades, de dones rapades, de persones marcades per les seves idees. Però també recordo que hi havia cases on, malgrat les diferències, aquestes persones trobaven una cadira al costat del foc.
Perquè la dignitat humana no hauria de dependre mai de la ideologia.
Podem discrepar profundament. Podem defensar amb fermesa allò en què creiem. Podem combatre idees que considerem injustes.
Però no hauríem de perdre mai la consciència, el respecte ni la capacitat de reconèixer el patiment d’una altra persona.
No és una qüestió de dretes o d’esquerres.
És una qüestió d’humanitat.
Mentre algú ens recordi…
Hi ha una pel·lícula, Coco, que explica una idea que sempre m’ha emocionat: les persones morim dues vegades. La primera, quan deixem de viure. La segona, quan ja no queda ningú que ens recordi.
I penso en aquell xiquet de divuit anys.
Jesús Gómez Guerrero.
La seva mare va morir. Aquells iaios també. La Júlia ja no hi és. I, tanmateix, aquell jove continua tenint algú que el recorda.
No sé quantes generacions han complert aquella promesa. Ni quantes mans han deixat flors davant d’aquella creu.
Però sé que avui encara es compleix.
I potser aquest és també el motiu pel qual he decidit escriure aquesta història.
Perquè un dia jo tampoc hi seré. I no sé qui continuarà portant flors a aquesta tomba.
Però, almenys, quedarà escrita la seva història.
Quedarà el seu nom. Quedarà el record d’aquella mare. Quedarà la promesa dels iaios. Quedarà la Júlia. I quedarà el testimoni de totes les persones que, sense compartir una ideologia, van saber respectar el dolor d’una mare.
La memòria no hauria de servir per alimentar més odi, sinó per comprendre d’on venim, reconèixer el que va passar i evitar que es torni a repetir.
Potser avui, més que mai, necessitem recuperar aquesta consciència. La de saber que podem estar a les antípodes ideològiques d’una persona i, malgrat tot, ser capaços d’un gest de respecte.
Perquè no tot és política. No tot són bàndols. No tot és guanyar o perdre una discussió.
Hi ha coses que simplement ens defineixen com a éssers humans.
I aquesta n’és una.
Jesús Gómez Guerrero, divuit anys.
La teva mare va demanar que no et deixessin sol.
Han passat moltes dècades.
La Júlia va mantenir la promesa. Ara la continuo jo.
I avui, escrivint el teu nom, voldria que aquesta història arribés encara més lluny.
Perquè mentre algú et recordi, no hauràs mort del tot.
I perquè, per damunt de qualsevol ideologia, mai no hauríem d’oblidar allò que ens fa humans.
Fes el teu comentari