‘Una de cal y otra de arena’, per Toni Pons

—Vols quedar a fer un beure?

—Ara et va bé a tu? Quines coses. Jo dimarts en tenia ganes. Avui ja me n’havia oblidat.

—He tingut una setmana complicada.

—Sí, això m’ho has pogut explicar cada dia.

—I avui pots o no?

—Poder, puc. Però ja vaig en pijama i ara em fa mandra tornar-me a vestir.

Vaig escriure «per» i ho vaig esborrar. Perdona per què? Dimarts hauria sortit amb els cabells mullats. Diumenge, amb el pijama posat, ja em feia mandra tornar-me a vestir. Les ganes de dimarts no les havia guardat al congelador. Just abans del missatge, remenava Netflix buscant alguna sèrie que em cridés l’atenció. L’Alexa anava posant música a l’atzar i, de cop, va sonar la cançó “Una de cal y otra de arena” del grup barceloní “La Caja de Pandora”. Feia temps que no escoltava aquesta cançó i ves per on…  Aquella tarda, a més, m’hi vaig veure reflectit.

Dimarts havia deixat el mòbil damunt del marbre, amb la pantalla cap amunt, per si em responies mentre feia el sopar. Dimecres me’l vaig endur al menjador amb el plat. Dijous ja em deia que tant me feia, tot i que el mòbil continuava venint a sopar.

Quina ximpleria, vaig pensar quan va sonar la tornada. Llavors es va encendre la pantalla.

Eres tu. A bones hores.

Portàvem tota la setmana intercanviant missatges. Sabia que dimecres havies dinat tard, que dijous t’havia costat trobar aparcament i que divendres tenies ganes que s’acabés la setmana. Fins i tot sabia on havies deixat el cotxe. Només ens faltava trobar una hora per fer un beure.

I ara sí? Vaig tornar a llegir el missatge. M’havia passat mitja setmana esperant que em proposessis justament allò i, quan ho vas fer, vaig descobrir que les ganes de dimarts no havien arribat a diumenge.

Vaig engegar la sèrie. Encara intentava entendre qui era el mort quan van trucar a la porta.

—Vols sortir a córrer?

Era un amic. Duia el frontal al cap.

—Ara?

—Sí. Vaig cap a Mig Camí. Véns?

—Espera, que em canvio.

Trenta segons. Això vaig trigar a treure’m el pijama, calçar-me les sabatilles de córrer i agafar el frontal. Feia dies que no feia aquell circuit. Em pensava que estava una mica rovellat. A la primera pujada vaig veure que l’«una mica» era per quedar bé amb mi mateix.

Anàvem xerrant tots dos. Bé, ell xerrava. Jo deia «sí» quan tenia aire i feia que sí amb el cap quan no en tenia. Li vaig voler contar una cosa de la feina i em vaig quedar a mitja frase.

—Què deies?

—Ara t’ho dic.

Vaig continuar pujant, esbufegant, i vaig pensar en ella. Si m’hagués vist, m’hauria pogut tornar la pregunta. «Ah, ara et va bé a tu?» I hauria tingut raó. Feia deu minuts que em feia mandra vestir-me per anar a fer un beure. Ara pujava a Mig Camí a les fosques i, en teoria, per gust. A la segona pujada ja no ho tenia tan clar.

Tots tenim vides complicades. Jo també he escrit «aquesta setmana ho tinc complicat» amb el sopar girant al microones i l’endemà sencer lliure. El volia lliure per quedar-me a casa. En canvi, per anar a un concert he arribat a trucar al dentista perquè em canviés la visita. Quan una cosa em ve de gust, trobo la manera. Quan em fa mandra, trobo l’excusa. I si estic inspirat, encara hi afegeixo «a veure si la setmana que ve».

Amb els anys tinc menys paciència amb les excuses. Les reconec més de pressa, sobretot les que ja he fet servir jo. També em munto menys pel·lícules. Una vegada vaig sortir tan content d’un cafè que, de camí cap a casa, ja havia descartat un restaurant per anar-hi a dinar diumenge perquè allí sempre costa aparcar. L’altra persona encara no sabia res del dinar. Jo ja hi arribava emprenyat.

Ara, si estic a gust fent un cafè, en demano un altre. Diumenge ja veurem.

En arribar a l’ermita de Mig Camí vam afluixar i vaig poder acabar la història de la feina.

—Ah. Era això?

—Sí.

Amb totes les pauses, el pobre es devia esperar un final millor.

En tornar a casa, vaig deixar el frontal al marbre. Al costat hi havia el mòbil. Un altre missatge teu.

—Quedem demà?

L’endemà havia de comprar pa i posar una rentadora. Em quedava temps de sobres per veure’t.

—Demà tinc plans.

Em va fer gràcia llegir-ho un cop enviat. Feia unes hores que et retreia la setmana complicada i acabava de donar categoria de compromís a una rentadora. Podia haver-te proposat dimarts. Ni tan sols vaig mirar què feia dimarts.

De vegades dius «hem de quedar» amb la mateixa convicció amb què dius «ja ens veurem» quan surts de l’ascensor. Si l’altre et pregunta quin dia, et troba amb el dit al botó de tancar la porta.

Em vaig dutxar, em vaig tornar a posar el pijama i vaig escalfar el sopar. Vaig reprendre la sèrie. El mort encara era allí. A mig capítol em va entrar son i vaig apagar la tele. Ja descobriria qui l’havia matat. A ell, a aquelles altures, tant li feia.

En passar per la cuina, vaig veure la llumeta del mòbil fent pampallugues. Més notificacions. Vaig beure un got d’aigua i vaig deixar el mòbil al marbre. Ara d’això en diuen desconnexió digital. Dit així, pareix que m’hagués retirat tres dies a un monestir. Jo me’n vaig anar al llit en pijama i amb una sèrie a mitges.

Amb els anys he après això de viure el moment. Em pensava que consistia a fer grans coses. Diumenge va consistir a obrir la porta, calçar-me i sortir amb un amic. A la primera pujada ja em vaig penedir d’haver obert. A la baixada rèiem tant que vaig haver de parar. Ara no recordo què ens feia tanta gràcia. En canvi, encara sé a quina hora em vas proposar de fer un beure. El cervell també té un criteri admirable per guardar segons quines collonades.

L’endemà, al primer graó, els bessons em van recordar que havia viscut intensament el moment. Al segon ja hauria preferit viure’l amb ascensor.

Vaig posar la rentadora. Aquell sí que era un pla. Quan va acabar, em va avisar. I mira que també havia tingut un dia de voltes.

*TONI PONS