Posem-nos mascareta si ens hem d’apropar a altra gent. Mantinguem la distància social. No toquem res que no sigui nostre. No ens toquem la cara sense haver-nos rentat les mans abans.
Aquests són els quatre principis bàsics que, ens han explicat, prevenen la difusió del coronavirus entre la població. Costa trobar algú que avui en dia no ho tingui clar.
Si això és cert llavors cal preguntar-se obertament, com és que no podem anar als parcs, jardins i accedir, en general, al medi natural, es tracti d’una via verda, una platja o un bosc?
Podria ser per temor a què hi fem esport? Ja sabem, tot i que no se n’ha explicat prou, que la difusió de les partícules de la nostra respiració que poden contenir virus va molt més enllà dels dos metres quan fem en bicicleta o corrent. Però què impedeix que hi anem caminant o, si és corrent o amb bici, mantenint la distància que faci falta amb altra gent?
Podria ser perquè a tot arreu s’està fent el mateix? Aquest argument no val, podia valer durant la darrera pandèmia al 1918 però ara estem tot el dia davant les pantalles i sabem, per exemple, que a Itàlia s’obren parcs i jardins el 4 de maig, i a França no s’ha prohibit en cap moment sortir durant una hora del domicili per passejar amb qui sigui que convisqui amb tu, no només amb els xiquets. Més al nord d’Europa, on les ratis d’afectats per Covid19 són inferiors que al nostre entorn, es permet sense cap problema anar als boscos.
Podria ser perquè així es dóna el mateix tracte a tothom i s’evita diferenciar entre els que estan a grans ciutats i els que estan al camp? No hi ha res més desigual que una família estigui vivint en 50 metres quadrats en un pis amb poca llum natural des de fa cinc setmanes, mentre una minoria tingui jardí particular o grans terrasses i, encara més, una minoria dins la minoria hagi marxat a cases enormes a Menorca, cas d’un famós regidor de l’ajuntament de Barcelona d’origen francès, o a Marbella, cas d’un expresident espanyol. I per molt densament poblada que estigui una ciutat es poden establir mesures com sortir només els veïns d’un determinat carrer o durant certes hores del dia, si cal durant determinats dies de la setmana.
Podria ser perquè es considera que estar tancats a casa sigui el millor lloc on podem estar? És així com ho creuen els epidemiòlegs més mediàtics, tant a Barcelona com a Madrid, uns senyors que sens dubte són els que més en saben sobre com contenir una pandèmia, però en saben del benestar global de la societat? La societat, en entorns democràtics, tria uns representants polítics per tal que prenguin les decisions que maximitzen el benestar social. I seria hora que els polítics, especialment els que s’han atribuït tota la responsabilitat en aquest estat d’alarma, que són els del govern espanyol a Madrid, els del “Estado más descentralizado del mundo”, comencin a mesurar altres variables.
Els representants locals, catalans o d’altres comunitats autònomes han de ser també valents per tenir un criteri propi. Davant de l’Estat però també per tranquil·litzar la ciutadania. Estaria bé que el proper cop que, com avui, un epidemiòleg mediàtic digui que al juny encara estarem confinats, els líders polítics responguin ràpidament dient “Bé, això ja ho veurem”. Què en diuen altres experts sobre el fet de tenir gent gran amb problemes de mobilitat tanta estona tancada a casa? O tanta gent sense poder contactar amb la natura i quins efectes té això sobre el nostre benestar físic i mental?
Aquesta no és una crida per anar als bars, ni per fer trobades festives d’amics al mig de les muntanyes, ja no per sentit comú, sinó per respecte a tota la gent que ho està passant malament als hospitals, malats i treballadors.
Aquesta és una crida a què ens comencem a tractar tots com adults entre nosaltres, amb capacitat crítica davant del que està passant i sent conscient dels nostres deures i drets.
Com s’entén sinó que es pugui anar a treballar i usar el transport públic, però no agafar el teu cotxe o bicicleta per anar fins una platja, jardí o zona d’esbarjo en el medi natural com una via verda, una platja o un bosc?
Tenim un govern central que ens tracta com a xiquets, basant el seu missatge amb la por, por agafar la Covid19, por a què et posin una multa i li agrada generar aquesta por quan veu que el virus o les multes no són suficients, posant a militars al capdavant o amb un excés de força policial difícil de justificar assegurant-se que les seves accions estiguin gravant en vídeo i així es serveixi a totes les xarxes socials de tota Espanya ràpidament.
Conquerir la por és el principi de la saviesa, deia Bertrand Russell.
Però ells també en tenen, de por. La única resposta que trobo a per què no tenim un horitzó clar per poder sortir tots a airejar-nos és perquè el govern espanyol té por a què els ciutadans és comportin de forma irresponsable. Només així s’entén l’anunci, afortunadament rectificat, de deixar sortir els xiquets només per anar als supermercats i farmàcies, uns llocs on tothom hi va amb temor aquests dies.
Ara tenim, a partir del diumenge 26 d’abril, una bona ocasió per demostrar, amb la sortida dels xiquets al carrer, que sabem actuar de forma correcta.
Ens mereixem un govern que no ens tracti com a xiquets. Tenim el deure de comportar-nos responsablement. I si ho fem, obriu els nostres parcs i espais naturals.
*JORDI ARRUFAT 
és politòleg.
Fes el teu comentari