Polítics, partits, entitats sobiranistes, taules de debat, tertúlies… No hi ha dia que no sentim a parlar de la paraula “unitat” en algun d’aquests espais. Però, al final, quan arriba l’hora de la veritat, la unitat acaba sent una altra d’aquestes cortines de fum. La mel que posen als llavis dels devots votants independentistes per després acabar desdient-se de tot plegat, argüint que era una jugada mestra.
I clar, arriba un dia en què la gent, la ciutadania del carrer, n’acaba fins al capdamunt d’estar escoltant i observant com es barallen entre ells els diferents partits independentistes per la senzilla raó de voler manar i imposar-se uns més que els altres.
600.000 persones, aquesta és la xifra de la Guàrdia Urbana de Barcelona respecte a l’assistència a la manifestació de la Diada de l’11-S. Està clar, i no cal ser gaire expert per veure-ho, que està força lluny del milió o del milió i mig de catalans que s’havien arribat a mobilitzar en anteriors edicions.
L’ANC i Òmnium Cultural en culpen els partits i, aquests, l’unionisme i els mitjans de comunicació. El sector unionista i els seus mitjans afins han estat i hi seran sempre i no han resultat ser mai els detonants de l’èxit o del fracàs d’una manifestació. Per tant, utilitzar arguments així no és res més que emprar una fal·làcia per evitar assumir la realitat que tens al davant dels nassos i, això, ho han fet tots tres partits independentistes.
La manifestació de la Diada s’ha vist perjudicada per les picabaralles entre partits que han oblidat que eren republicans i independentistes, entre partits que deien néixer del poble per acabar canviant el rumb com qualsevol partit de quadres i entre partits que encara ara no saben com es diuen.
El món sobiranista està fragmentat i molt malmès per culpa dels exilis i de les presons. Els nous líders no ho són gaire i les ganes d’anar junts per fer projectes es van acabar quan alguns van voler prioritzar les butaques per davant del bé del país.
Ni la tardor va ser calenta, ni el tsunami serà democràtic, ara bé, la marea està pujant de nivell i el dic de contenció no resistirà gaire.
I la mostra de tot pegat és aquesta minva en la participació de la Diada, una mena de càstig del poble envers els polítics per no haver sabut estar a l’altura de les circumstàncies i haver jugat al pòquer. I això no vol dir que se’n faci la lectura interessada que en faran els diaris unionistes i els partits del 155, perquè la gent, encara que no hagi sortit a la Plaça Espanya, des de casa seva hi seguia sent. I hi continuarà sent si veu que se l’escolta, que quan vota i arrisca la seva vida en treu un benefici o que el seu partit fidel avança cap a l’assoliment de la independència amb fermesa i no només amb paraules buides que s’endú el vent.
Per tant, en lloc de dir cent cops al dia que hem d’anar junts i que cal unitat, val més que comencin a donar fruits d’allò que prediquen i no ho solucionin tot amb uns nous comicis.
Fes el teu comentari