‘A l’Ebre, les biblioteques no tenen nom de dona’, per Daniel Gil

Un ja llunyà 2006, la Clara Àlvarez Chavarría, bibliotecària del CRAI de la Universitat Rovira i Virgili a Tortosa, i jo mateix (que llavors treballava a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Tortosa), vam publicar una comunicació al 2n Congrés de Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa, que aquell any es va celebrar entre les localitats d’Amposta i Rossell. La comunicació que vam presentar portava per títol Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre, i feia un resum dels diferents noms que portaven les biblioteques ebrenques de l’època, tot fent també una petita ressenya històrica de l’origen d’aquests noms. La principal conclusió que se’n pot extreure d’aquella comunicació és que de les 20 biblioteques que llavors hi havia a les Terres de l’Ebre, 10 (el 50%) portaven algun nom de persona, però cap d’elles tenia nom de dona.

Ja han passat 13 anys d’aquell estudi, i potser convindria actualitzar-lo, per a veure si la situació ha millorat o no, i si les biblioteques ebrenques són capaces de reflectir la diversitat de gènere en una societat que se suposa plural i igualitària. Comencem? Si fem una cerca al Cercador de Biblioteques Públiques de la Generalitat de Catalunya, podrem saber quantes biblioteques públiques hi ha les quatre comarques ebrenques.

Al Baix Ebre hi ha 11 biblioteques públiques, de les quals 6 porten un nom de persona: la Guillem de Sunyer de Camarles; la Mercè Lleixa de Roquetes; la Dr. Frias de l’Ametlla de Mar; la Marcel·lí Domingo de Tortosa; la Manel Pérez Bonfill de Campredó; i la Santiago Rusiñol de Benifallet. Com veiem, només hi ha un nom de dona. Al Montsià també ens apareixen 11 biblioteques públiques, de les quals també 6 porten nom de persona: la Sebastià Juan i Arbó d’Amposta; la Josep Sancho Subirats d’Els Muntells; la Francesc Balagué de Sant Jaume d’Enveja; la José Escudé Albesa de Santa Bàrbara; la Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita; la Pere de Montcada de la Sénia; i la Trinitari Fabregat d’Alcanar. En efecte, no hi ha cap nom de dona. Continuem a la cerca. A la Ribera d’Ebre ens apareixen 9 biblioteques, de les quals 5 tenen nom de persona: l’Artur Bladé i Desumvila de Flix; la Josep Avinyó de Ginestar; la Mestre Cabré de Tivissa; l’Artur Bladé i Desumvila de Benissanet; i la Dolors Cabré de Riba-roja d’Ebre. Per tant, només hi ha un nom dona. Finalment, a la Terra Alta només hi ha 3 biblioteques, de les quals només una porta un nom de persona: la Dr. Mn. Joan Baptista Manyà de Gandesa.

Recapitulem doncs: el 2019 hi ha 34 biblioteques públiques a les Terres d’Ebre; al 2006, n’hi havia 20. És a dir, un augment del 70%. En tretze anys tenim 14 biblioteques més: la mitja surt a una mica més d’una biblioteca per any, que no està gens malament. D’aquestes, 18 porten un nom de persona, sovint vinculat al territori: és a dir, que el 52,94% de les biblioteques ebrenques porten un nom de persona. D’aquestes, només 2 porten un nom de dona: la Biblioteca Mercè Lleixa de Roquetes, i la Biblioteca Dolors Cabré de Riba-roja d’Ebre; és a dir, un 11,11% de les que porten un nom de persona. Si ho ampliem a totes les 34 biblioteques ebrenques, aquest percentatge baixa fins el 5,89%. És a dir, que en tretze anys tenim un 70% més de biblioteques a l’Ebre, però només dues biblioteques porten nom de dona. És un avenç realment insignificant.

Per tot plegat, deixo algunes preguntes obertes, per a contestar i debatre entre tots: a l’Ebre no tenim dones relacionades amb la cultura? No tenim escriptores, pintores, músiques, mestres, actrius o fins i tot polítiques i alcaldesses… el nom de les quals es pugui associar a una biblioteca? Cap responsable de la política cultural municipal hi ha pensat? No s’ha vist en cap cas la necessitat de visibilitzar les dones en aquest àmbit? No s’ha pensat en el simbolisme de les decisions que es prenen, i en anomenar els equipaments d’una determinada manera?

Celebro sens dubte aquest impuls de les biblioteques a les Terres de l’Ebre aquests últims 13 anys, i és una feina cultural de la qual tots ens n’hauriem de sentir orgullosos (hi ha matisos professionals en els quals no entraré, i que sobrepassen la temàtica d’aquest article). Però també és cert la cultura té un fort component de simbolisme, i penso que cal ser curosos en com s’anomenen les biblioteques, si no volem caure en un biaix de genère que penso és més que evident.  

Si ens creiem allò de que les institucions culturals públiques han de reflectir la diversitat de gènere i que han de ser altaveus de la no discriminació… doncs tenim un problema. I no és un tema menor. Els noms que porten els equipaments i les institucions públiques culturals creen també un imaginari col·lectiu, un estat de les coses, i són un reflex de la societat on s’insereixen. I a l’Ebre, directament, i pel que fa a les biblioteques, quan en un percentatge tan alt s’associen les biblioteques a noms d’homes,  correm el risc de crear un imaginari de que la cultura només és patrimoni dels homes. Si és que no s’ha creat ja. I penso que cal corregir-ho.