‘Sentir-se derrotat, o créixer’, per Jesús Tibau

Després de força temps d’insistir-hi, el nostre fill aconseguí que la temporada passada l’apuntéssim a un equip de futbol. Tot i la nostra resistència inicial, claudicàrem sense gaire recança, perquè és un xiquet actiu i vam pensar que la pràctica d’un esport li aniria bé.

Iniciàrem aquesta etapa sense cap altra ambició que s’ho passés bé, es desenvolupés físicament i fes amics (que no és poca cosa). La temporada començà acumulant derrotes una després de l’altra, però després d’una reordenació d’equips, el nivell passà a ser més similar, el nostre fill fou el segon golejador, acabàrem tercers, i vam viure força emocions.

Enguany encetem l’etapa d’alevins de primer any, coincidim amb companys de la temporada passada, i altres de nous. La cosa sembla més seriosa, estem federats i tenim un carnet que ho acredita. Ens fa l’enganyosa sensació que els jugadors rivals sempre siguin alevins de segon any; de moment, comptem els partits per derrotes, i ocupem l’últim lloc de la classificació.

L’important és participar, diuen, però, no ens enganyem, als xiquets els agradaria guanyar de tant en tant. Molts es desmoralitzen (algunes mares i pares, també), i de vegades surten del vestidor plorant, fins al punt de plantejar-se deixar de jugar. Em dol a l’ànima, pobres, perquè els acabes agafant afecte a totsLa il·lusió que els xiquets hi posen és enorme, i se’ns encomana a nosaltres, que des de la grada empenyem amb totes les forces per a ajudar-los a xutar. És comprensible que sentin impotència i frustració, però jo, que he sigut pare a una edat ja avançada, m’ho miro amb una altra perspectiva, intentant posar una mica de distància i sense tant neguit. Aprofito l’ocasió perquè aquesta circumstància adversa esdevingui un aprenentatge vital, una oportunitat per a reforçar el seu caràcter, per a ensenyar la importància de no defallir, la necessitat de fer-se costat els uns als altres quan les coses van maldades i, en definitiva, de créixer.

Això sí, el dia que guanyem, crec que ploraré d’alegria, sobretot per ells. No m’ho vull perdre i, per si de cas, procuraré estar allí al costat, aplaudint aquests petits somiadors de la vida. Som-hi, va per vosaltres!