‘Sí al Delta, no als correbous’, per Toni Teixidó

La proliferació d’incendis i la desaparició del Delta i de les Glaceres del Pirineu és una realitat que se’ns planta a la cara degut al desgavell climatològic provocat per l’antropocentrisme excloent que, des del neolític, portem practicant. En som tots còmplices o culpables, ja sigui per acció o per omissió, doncs és per culpa de la mà humana i del fenomen que ha provocat la seva desmesura, que el Delta del riu Ebre desapareixerà i, amb ell, ho farà l’agricultura, la caça, la pesca i l’aqüicultura que implícitament li ve relacionada. Aquest futur pròxim podrà resultar més o menys traumàtic, però no s’hi podrà fer res, simplement perquè aquest indret geogràfic deixarà d’existir, almenys, tal i com el coneixem en l’actualitat. Desenganyem-nos, la desembocadura de l’Ebre no ha sigut mai un espai natural deshumanitzat i protegit, sinó tot el contrari, doncs la pressió humana, l’activitat industrial, les infraestructures viàries, l’enverinament dels sòls, la retenció dels sediments als embassaments i la captació d’aigua per a l’enaiguament agrícola i ramader són els principals motius que fan que el Delta sigui un ecosistema altament degradat i, com ja vam comprovar la setmana passada, extremament vulnerable als efectes de l’escalfament global.

Així doncs, la destrucció del Delta se’ns presenta, al primer terç del segle XXI, com una realitat objectiva i material, i prosseguir per l’actual sistema econòmic i social, senzillament com una utopia irrealitzable. Al futur no hi haurà lloc per a l’estractivisme ni per a la indústria de productes innecessaris i contaminants ideats pel paradigma consumista, ni per a l’urbanisme inspirat en el model turístic de fa 60 anys, ni en el de la dispersió de segones residències, com tampoc n’hi haurà per a les tradicions atàviques i opressives que s’associen a la ramaderia: els correbous i els tres tombs.

A les Terres de l’Ebre, un reflex de que tot això va pel viarany que adverteixo, és el progressiu despoblament protagonitzat per les generacions més joves, una fugida de cervells i de professionals qualificats foragitats per la manca d’oportunitats laborals no-precàries. Com a la resta de territoris de Catalunya i del món, a les Terres de l’Ebre necessitem convertir-nos en un pol tecnològic al sud dels Vallesos i de Barcelona, amb la implantació de l’I+D+I, de hubs, de clústers de recerca i de més universitats, simplement perquè necessitem una tecnologia punta al servei d’un canvi profund de model social i econòmic que estigui basat en la preservació i protecció de les Terres de l’Ebre, de la costa ebrenca, dels seus habitants (humans i no-humans). Per tant, els correbous i el “projecte ur” plorat a les administracions, no tenen lloc a la Catalunya del progrés, doncs és ben sabut que els territoris que organitzen mostres públiques i subvencionades de sadisme, històricament són demarcacions estigmatitzades i apartades de la modernitat i del progrés social i cultural pel seu propi veïnat. Els fruits de la terra i el model agrari estaran al servei de l’alimentació dels humans i no del bestiar; els recursos hídrics serviran per a cobrir les necessitats bàsiques de tots els éssers vius; la muntanya haurà de tornar a ser del llop i del linx, com també de la resta d’animals no-humans als qui hem foragitat del seu únic hàbitat. No hi ha pla B ni altres fonaments sobre els que es puguin aguantar les bigues que forjaran les solucions a la depredació que fem del nostre entorn. El Delta pot simbolitzar la lluita contra el canvi climàtic, tot depèn de la consciència de tots nosaltres, però el que si que queda clar és que els correbous simbolitzen el dominacionisme estractivista, causa directa de l’emergència internacional que patim.

Després del Gloria, i en relació a les conseqüències (en general) de l’escalfament global, els catalans no podem instal·lar-nos en el victimisme. Posem per cas quan aquests darrers dies han aparegut als mitjans de comunicació bona part dels alcaldes de les poblacions afectades per la tempesta Gloria, esglaiats demanant solidaritat i ajut, requerint empatia relacionada amb una desgràcia que ha causat un dany considerable al territori. Sobta que siguin els mateixos alcaldes que s’apleguen al voltant de manifestos i declaracions d’intencions amb els que traslladen a la societat catalana la seva determinació de voler continuar causant dolor i sofriment als bous, -malgrat una majoria absoluta de la mateixa societat exigeix la fi d’aquestes crueltats-, on precisament demostren tenir molt poca empatia, ja no només amb els subjectes directes dels linxaments, sinó amb la voluntat popular dels catalans, els mateixos individus als qui se’ns demana solidaritat.

Si els catalans vam manifestar-nos en contra del transvasament, formem tots part d’un pateix país; si els catalans donem suport a les justes reclames de treballadors, estudiants (i usuaris en general) de les poblacions de les Terres de l’Ebre per a què gaudeixin d’un ferrocarril digne o d’unes comunicacions modernes, formem tots part d’un mateix territori; si els catalans de totes les vegueries sempre hi som quan ha fet falta (no parlo pas dels governs de torn), llavors, ¿per què els portaveus dels mateixos municipis taurins es mostren bel·ligerants quan el Parlament va significar-se en contra dels correbous, a tenor del sentiment de la majoria social i amb la més que justa exigència d’acabar amb el privilegi d’una excepció a la llei de protecció dels animals? Per què no us mostreu empàtics ni conseqüents amb la resta de la ciutadania? Les singularitats festives les haureu de trobar al marge de la tortura taurina, i des de la ciutadania compromesa us hi ajudarem com sempre hem fet.

Com deia, no podem fer-nos les víctimes davant de l’escalfament global i no actuar determinadament per posar-hi remei. No s’hi valen pedaços. Si les Terres de l’Ebre volen continuar existint com a comunitat, no podran romandre alienes al canvi de paradigma urbanístic, agrari i industrial que es necessita per contrarestar els efectes de l’emergència climàtica. La utopia del creixement econòmic basat en l’explotació il·limitada i mal planificada dels recursos de la Terra no farà més que conduir-nos cap al col·lapse i cap a una pugna social sense precedents. Més enllà de la sobreexplotació del Delta i dels correbous hi haurà vida, una de millor, més justa, solidària, ecològica i inclusiva. El futur és la tecnologia aplicada als sistemes de producció i el sector serveis, que inseparablement hauran de ser respectuosos amb el medi ambient i el rebrot de la vida natural. Com més resistència vulguem oferir a la transició de l’actual paradigma productiu i econòmic actual al progrés que pot garantir la nostra supervivència com a civilització, més tard i malament hi entrarem, i això ja ens va passar amb la il·lustració. No voldrem pas repetir-ho, oi?

*TONI TEIXIDÓ és mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous a Catalunya.