‘Des de l’anonimat: herois i heroïnes silenciats’, per Joan Alginet

Potser, de totes les experiències viscudes al llarg de la nostra vida, la que més en ha trasbalsat i ens trasbalsa ara i avui, independentment de la nostra edat, és la pandèmia que viu entre nosaltres, ens amenaça i condiciona els nostres pensaments i les nostres accions dia rere dia, minut a minut i a cada instant, i que s’anomena, com tothom sabem, Covid-19 o Coronavirus.

La majoria de persones que no tenim coneixements científics, hem d’acceptar, assimilar i digerir la realitat que conformen unes noves circumstàncies, totalment desconegudes; absolutament imprevisibles. Mai no haguéssim dit que ens caldria experimentar tantes sensacions i, encara menys, que les haguéssim de compartir amb els membres de la nostra família, del nostre poble, de la nostra nació o del món que coneixem.

És obvi que la interpretació d’una realitat depèn de la informació de què es disposa, però també hi influeixen d’altres factors com són la nostra pertinença en un sector econòmic determinat, o el fet que siguem membres integrants de la població activa o si, contràriament, ens encabim en el grup de persones que, per edat o condicionants físics o psíquics, no poden treballar. Sigui com sigui, tots i cadascun de nosaltres necessitem formar part d’una estructura social que ens faci sentir protegits i alhora protectors dels nostres iguals. Perquè, ara sí, encara que sembli una il·lusió, i en una proporció més que considerable, sembla que entre nosaltres no hi ha distinció a l’hora de patir els efectes lleus o devastadors d’aquesta malaltia.

Ara, una immensa majoria de persones seguim rigorosament l’actualitat sobre l’evolució de l’afectació d’aquest virus i ens fem forts uns i altres per superar aquesta crisi. Tots i totes, també, elogiem de forma reiterada, com no pot ser d’una altra manera, les persones que formen part dels serveis sanitaris, dels sociosanitaris, de les Càritas, de Creu Roja i protecció civil, dels cossos de policia, del personal que treballa en el sector dels supermercats o del col·lectiu de farmacèutics i farmacèutiques… entre molts altres. En general, tots els agents; de totes aquelles persones que, per raons de la seva feina, estan a primera línia d’assistència, perquè la resta puguem viure amb l’única exigència que quedar-nos a casa.

Tots som coneixedors d’aquesta realitat, perquè és la nostra i, si algú ens en demanés l’opinió, la podríem donar sense reserves i amb coneixement de causa, perquè ens afecta directament. Amb tot, i potser pel fet que sovint resulten gairebé invisibles no tots som prou conscients d’aquells individus que es troben sols; que se senten desprotegits; que saben que no sabem qui són; que desitjarien ser reconeguts amb el seu nom i cognoms i que, certament, no tenen cap persona al món que trenqui el seu silenci, que els faci sentir humans i iguals.

Em refereixo als autèntics herois i heroïnes d’una societat que no és tan justa com caldria; a aquells persones que no es poden quedar a casa perquè potser no en tenen; a aquelles que comparteixen amb nosaltres temps i espai i que, amb prou feines, sobreviuen enmig d’un temps convuls, tortuós i incert que, malauradament i sense remei, presideix també els seus dies…

*JOAN ALGINET ALIAU és portaveu d’ERC-Més Deltebre.