‘El nedador’, per Jesús Tibau

Aquests dies de confinament estic mirant bastant de cinema. M’agrada descobrir pel·lícules que desconeixia, d’altres que n’havia sentit parlar, i recrear-me en clàssics del meu gust. Avui em motiva parlar d’El nedador, amb Burt Lancaster d’enorme protagonista, basada en un conte de John Cheever, que va retratar com ningú la societat nord-americana de bona part del segle XX.

Des de que sóc un xiquet, que tinc debilitat per Burt Lancaster (llavors, en la meva innocència infantil, l’anomenava Burlan Caster). Era un dels meus actors favorits. Em magnetitzava l’energia, l’entusiasme amb què es movia, el seu somriure marca de la casa, l’habilitat gimnàstica que demostrava en moltes escenes (va arribar a treballar en un circ) a les seves pel·lícules d’aventures i acció, com ara la inoblidable  El halcón y la flecha (en castellà, és clar, l’únic idioma en què miràvem el cinema de petits). 

A aquell xiquet que em sentia poca cosa, tímid i poruc, suposo que em transmetia optimisme i vitalitat, i una forma d’encarar la vida plena de força i gosadia.

Després, de gran, he descobert altres versions del seu treball interpretatiu, amb personatges madurs, o vells, abocats al dubte, la incertesa o el fracàs. I la meva admiració s’ha incrementat.

El nedador és especial, parca de condiments, amb un Burt Lancaster madur, de físic encara envejable per la seva edat. Durant tota la pel·lícula només llueix un cenyit banyador, i pretén tornar a casa nedant, de piscina en piscina de totes les cases, xalets o mansions, dels seus amics i coneguts, de classe alta de la ciutat. L’aigua, l’element líquid on es troba còmode, aïllat del present, submergit al passat. A poc a poc, anirem descobrint que quelcom de tràgic ha passat a la seva vida i que ell, cada cop més confús, no arriba a admetre, o nega obsessivament. 

Inicia el seu itinerari pletòric de força i entusiasme (el Burt Lancaster que admirava de petit), però a mesura que avança, descalç, li entra fred al cos, coixeja, i se’l veu caminar d’esquena, allunyant-se feixuc per una sendera encatifada de fulles entre el bosc i, si m’ho permeteu, a mig camí de la incertesa (el meu Burt Lancaster d’ara, perdedor, que m’entendreix). La pluja amara el final.

*JESÚS TIBAU és escriptor.