Encara que hi hagi qui pensi el contrari, el professorat segueix treballant, des del primer dia de confinament, per atendre l’alumnat des de casa. Un treball que requereix molta feina de preparació, de replantejament de les coses. I aquest replantejament podria servir per fer canvis en el sistema educatiu.
En els ensenyaments obligatoris i postobligatoris presencials, l’alumnat i el professorat s’han hagut d’adaptar a una relació a distància. L’alumnat, en ple segle XXI, està acostumat a utilitzar la tecnologia, tot i que els recursos no són els mateixos per família, i no es pot generalitzar al 100% de la població la capacitat i possibilitat d’aprendre en línia. El professorat, potser en un percentatge més baix, per qüestions generacionals, també utilitza les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) i les TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i del Coneixement), i les metodologies d’aprenentatge associades o que faciliten aquestes tecnologies.
L’educació presencial, quan es trasllada a l’entorn virtual, esdevé aprenentatge. L’alumne no s’educa, aprèn, estudia. És el centre de l’aprenentatge, n’és el responsable, i el docent passa a ser el guia, el dinamitzador d’aquest procés. L’alumne o estudiant, gestiona el seu temps per repassar materials, fer recerca, i realitzar les activitats encomanades. El docent facilita els recursos necessaris perquè l’alumnat pugui aprendre, els proposa activitats relacionades, i els proporciona una retroalimentació que els ha d’ajudar a augmentar els seus coneixements. Aquesta és la teoria, quan l’aprenentatge en línia és una decisió de l’estudiant i no una imposició, o l’única opció, en cas de confinament. Aquesta imposició, si voleu entre cometes, obliga a adaptar-se a les i els professionals de la docència, que amb les millors intencions han de fer replantejaments metodològics i utilitzar intensivament les TIC i les TAC, i a l’alumnat, que no havia triat aquesta manera d’aprendre.
Si això s’allargués molts, o si es confirmen algunes tesis que diuen que hi haurà períodes de confinament i períodes de desconfinament, la comunitat educativa acabaria adaptant-se molt, més del que ha hagut d’adaptar-se a la força. I no seria una barrera l’aprenentatge en línia, o semipresencial, generalitzat. La barrera podria ser la manca de recursos, però igual que ara el Departament ha fet un esforç per fer arribar recursos a l’alumnat amb problemes, per què no es podria fer una planificació de recursos a les famílies que els necessiten, per poder seguir la docència des de casa, en algunes etapes educatives almenys, ni que sigui uns dies per setmana?
Cal que acudeixin els docents i alumat cada dia al centre, encara que molt del que fan puguin fer-ho des de casa? Cal que mantinguem el nivell de desplaçaments per carretera, quan podem reduir-los? Cal que els horaris d’alguns estudis vagin en contra de la conciliació laboral i familiar perquè no hi ha més espai per fer-la viable, quan podem alliberar espais treballant des de casa? Pensem-hi. Qui cregui que des de casa el docent treballa menys s’equivoca. Segurament treballa igual o més.
Un conegut bitòleg, en Benjamí Villoslada, sempre diu que “tot allò que pot ser software, serà software”. Traslladant-ho a la feina, crec que tot allò que pugui fer-se teletreballant, acabarà fent-se teletreballant. I aquesta crisi, si una cosa bona té, és que ho acabarà demostrant, si no ho ha fet ja.
*MANEL ZAERA és informàtic i músic.
Fes el teu comentari