Qui es posa malalt necessita una atenció primària amb recursos i protecció laboral per recuperar-se sense por de perdre la feina. El PP proposa ampliar el paper de les mútues perquè facin proves diagnòstiques i donin altes en determinades patologies. Foment del Treball també reclama més protagonisme de les mútues i recuperar l’acomiadament objectiu per absències reiterades. Davant d’aquestes propostes, cal preguntar-se què guanyaran els pacients i com es garantirà que la salut i la protecció de qui es pose malalt siguin la prioritat.

Foment del Treball justifica aquestes demandes pels costos i les dificultats organitzatives que, segons la patronal, les absències generen i que comprometen la productivitat i la sostenibilitat de les empreses. [2] En la presentació del seu Llibre blanc sobre l’absentisme laboral, el 29 de setembre de 2026, va concretar la seva posició: més protagonisme de les mútues en la gestió de les baixes, incloent-hi el seguiment de la recuperació i la possibilitat de donar altes, i recuperar l’acomiadament objectiu per absències reiterades. [1] La petició d’ampliar el paper de les mútues, per tant, no prové només del PP. [1]

Anunci

Però què significa aquesta proposta per a qui està malalt? Foment planteja que l’acomiadament sigui una eina per a les empreses quan un treballador acumuli un nombre determinat d’absències, amb independència de les causes, tot excloent-ne els supòsits de discapacitat. [3] Això podria afectar persones que encadenen baixes mèdiques justificades, no només qui falta a la feina sense justificació. [3] El coordinador del llibre, Jordi García Viña, ho defensa per les disfuncions que genera l’absentisme, encara que assenyala que no es tractaria de recuperar exactament la regulació anterior. [3] Des de la perspectiva del pacient, la pregunta és inevitable: és just que una persona que necessita diverses baixes per recuperar-se hagi d’afrontar també el risc de perdre la feina? Combatre el frau no hauria de confondre’s amb penalitzar la malaltia.

Es tracta d’una proposta de canvi legal: no existeix una facultat vigent per acomiadar automàticament qui acumula baixes. L’acomiadament objectiu per faltes d’assistència de l’antic article 52.d de l’Estatut dels treballadors es va derogar el 2020. [4] Avui, acomiadar algú durant una baixa per una causa acreditada i aliena a la salut no és el mateix que acomiadar-lo perquè està malalt. La baixa, per si sola, no determina la nul·litat, però un acomiadament discriminatori per malaltia pot ser declarat nul. [5] Les dificultats organitzatives de les empreses mereixen resposta, però no haurien de posar en risc l’estabilitat laboral de qui necessita recuperar-se.

Quan acompanyo un familiar al metge de família, veig un professional que intenta escoltar, preguntar i observar el pacient mentre consulta l’ordinador, revisa informes i gestiona tràmits administratius. L’atenció continua sent propera, però sovint també s’hi percep cansament. Quan vaig al metge de capçalera, sovint hi trobo persones que fa estona que esperen que les visitin. A la sala d’espera percebo la seva impaciència, i a la consulta, la pressió amb què treballa el metge.

La pressió que percebo a la consulta em porta a mirar amb preocupació les propostes d’ampliar el paper de les mútues en el control de les baixes laborals. Presentar més control com una resposta gairebé automàtica a l’absentisme pot transmetre la idea que el criteri dels metges que prescriuen les baixes és insuficient o mereix una supervisió més intensa. Això no vol dir que qualsevol proposta de millora impliqui desconfiança envers els professionals. El que em preocupa és que el debat acabi posant sota sospita el seu criteri, en lloc de preguntar-se quines eines i recursos necessiten per atendre millor els pacients.

Cal preguntar-se sobre quines dades es fonamenta aquesta desconfiança. L’augment de les baixes laborals no demostra, per si mateix, que s’estiguin concedint indegudament. Quines proves permeten afirmar que els metges les prescriuen amb excessiva facilitat, sense valorar prou l’estat de salut del pacient? Sense aquesta evidència, es corre el risc de presentar la baixa com una setmana de descans que s’obté només demanant-la, en lloc d’una decisió clínica. Aquesta imatge no només desacredita els professionals, sinó també les persones que realment estan malaltes.

És evident que qualsevol sistema necessita mecanismes de control i supervisió. La confiança en els metges no és incompatible amb l’existència de procediments transparents que detectin possibles errors o abusos. Però una cosa és supervisar casos concrets i una altra molt diferent instaurar una sospita generalitzada sobre tot un col·lectiu professional.

El metge de família és molt més que el professional que tramita receptes o baixes. El seu valor rau en el coneixement de la història clínica del pacient, dels seus antecedents, de la seva situació familiar i social i de l’evolució dels seus problemes de salut al llarg dels anys. Aquest coneixement és essencial per detectar precoçment malalties greus, coordinar derivacions, evitar proves innecessàries i garantir la continuïtat assistencial. Revisar una decisió concreta no equival a desqualificar aquesta feina. El que debilita la porta d’entrada del sistema sanitari és posar el criteri de tot un col·lectiu sota sospita sense una justificació suficient.

Sense una atenció primària forta, accessible i respectada, augmenten les derivacions innecessàries, es congestionen els serveis hospitalaris i es perd una part essencial de l’acompanyament que necessiten els pacients. Per això, defensar el metge de família és també defensar l’eficiència i la qualitat de la sanitat pública.

També convé explicar amb claredat què són les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social: associacions privades d’empresaris, sense ànim de lucre, que gestionen recursos públics sota la supervisió de l’Estat. La seva activitat es finança principalment amb cotitzacions vinculades al sistema de protecció social. Per tant, tot i el seu caràcter privat, gestionen recursos que pertanyen al conjunt de la ciutadania.

En les baixes per contingències comunes —malaltia comuna o accident no laboral—, gestionar la prestació econòmica no és el mateix que decidir l’alta mèdica. Quan les mútues tenen assumida aquesta cobertura, gestionen el subsidi durant la baixa, poden fer seguiment del procés i formular propostes d’alta. Però no poden emetre directament l’alta: la decisió correspon als organismes públics competents. Una proposta d’alta, per si mateixa, no posa fi a la baixa. Entendre aquesta distinció permet centrar el debat no en si uns professionals són millors que uns altres, sinó en el model de gestió dels recursos públics i en els equilibris que volem mantenir.

Abans d’ampliar competències, seria raonable disposar d’una avaluació transparent dels resultats. Quant costa la gestió? Quins efectes té sobre la recuperació dels pacients? Quantes propostes d’alta són acceptades o rebutjades? Quina és la taxa de recaigudes? Quantes reclamacions es produeixen? Sense aquestes dades és difícil valorar si determinades mesures aporten beneficis reals o simplement incrementen els controls.

També cal recordar que una baixa laboral no és un problema en si mateixa. Sovint és la conseqüència visible d’un altre problema. Si una persona continua incapacitada per treballar mentre espera una prova diagnòstica, una visita especialitzada o un tractament, revisar la baixa més vegades no resol l’arrel de la situació. El metge de família pot haver fet correctament la seva feina. El que falla és la resposta posterior del sistema.

Jo mateix he pogut comprovar la importància del metge de família a l’hora de detectar un problema de salut i orientar l’atenció que necessita el pacient. Vaig acudir al meu metge per un dolor al pit. Em va valorar, va entendre que calia actuar i em va derivar per a estudi. Aproximadament un mes després m’havien implantat quatre stents. Sempre li estaré agraït. Aquella actuació no només va ser una derivació administrativa; va ser l’inici d’un procés assistencial que probablement em va evitar conseqüències molt més greus. La meva experiència no permet valorar tot el sistema, però sí que explica per què defenso que els metges de família disposin del temps i dels recursos necessaris per atendre bé els pacients.

Per això em preocupa que el debat sobre les baixes laborals se centri en els controls i deixi en segon pla tant l’atenció que necessita qui emmalalteix com la seva protecció laboral. Reforçar l’atenció primària i permetre que les persones es recuperin sense por de perdre la feina són objectius complementaris. L’atenció primària fa anys que suporta una gran pressió assistencial: l’envelliment de la població, l’augment de les malalties cròniques i les dificultats per cobrir determinades places exigeixen més recursos, més professionals i una planificació a llarg termini.

Si es destinen nous recursos a reformar el sistema, la prioritat hauria de ser clara: més temps per visita, més metges i infermeres, menys burocràcia i un accés més ràpid a proves diagnòstiques, especialistes i tractaments. Una part més gran del pressupost sanitari hauria d’anar destinada directament a l’atenció primària, perquè és l’àmbit que resol la major part dels problemes de salut i el que ofereix una atenció més propera i preventiva.

Cuidar els metges de família és cuidar els pacients. La confiança en el seu criteri es demostra amb temps, eines i recursos suficients per fer bé la seva feina. Però defensar la salut també exigeix protegir laboralment qui emmalalteix: ningú no hauria d’haver de triar entre recuperar-se i conservar la feina. Les dificultats d’organització de les empreses mereixen resposta, però no haurien de resoldre’s penalitzant les baixes mèdiques justificades. Els diners de la protecció social han de servir, per damunt de tot, per recuperar la salut de les persones, amb transparència i garanties públiques. Una atenció primària forta i una protecció laboral efectiva són dues cares del mateix compromís: posar les persones al centre i evitar que la malaltia es converteixi també en una causa de precarietat.