Aquestes setmanes més d’una vegada m’han preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el més s’han modificat són els meus hàbits de lector.
Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com temporal.
Quan el meu blog literari començà a tenir moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any, pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi, s’incrementa extraordinàriament.
Per a un lector empedreït des de la més tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs. Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de certa disbauxa.
Amb l’arribada del confinament i l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne.
La idea inicial de disposar del temps per a llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist frustrada de seguida.
L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots els llibres crec que està soterrada per sempre.
I he buscat refugi a la falda d’emocions contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal a l’olor concreta d’una llimona.
I m’he retrobat amb els Buendía, amb un enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que, potser, és innecessari escriure més llibres.
I he tornat a enfangar-me en la inevitable fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una mena de condemna.
I m’he deixat endur de nou, vençut ja d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana, això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.
No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.
*JESÚS TIBAU és escriptor.
Fes el teu comentari