(Cal una introducció imprescindible. Aquest article va ser escrit durant el mes de febrer, després que el temporal Gloria arrasés el delta de l’Ebre. El text no va sortir d’una tirada i fins i tot el vaig deixar reposar uns dies, tant per si em passava 67.428 pobles com per si feia curt. Ens vam plantar als primers dies de març, quan la vida ens va fer un tomb radical. Quin sentit tenia parlar de batalles de campanar quan teníem mil morts diaris?
Però les coses s’han anat normalitzant, ni que sigui a partir d’aquest constructe de la nova normalitat. I fins i tot és sa fer una desescalada emocional que ens permeti, si més no, parlar d’altres coses que no sigui la pandèmia i les seves catastròfiques conseqüències presents i futures.
És més, escric la introducció el dia que a Barcelona li han fet l’enèsim favor centralista, reunificant regions sanitàries perquè, pobrissons, eren l’única ciutat confinada d’Europa, si no del món. Estem segurs que la grossa, el canvi de regles durant el partit, li hauria tocat a cap altra ciutat o territori que no fos el Cap i Casal? I pel que fa a ciutat confinada, podeu preguntar-nos als que vivim a pobles de segona residència sobre com ha anat això del confinament dels pixapins. Se l’haurà saltat una minoria, però ha estat d’aquelles minories que es deixen veure molt, o que potser no són tanta minoria.
Ep! Consti que estic d’acord amb la mesura, perquè deixar Barcelona isolada, és un dir, era un absurd. Però també dic que qualsevol altre cas equivalent que no fos Barcelona, no hauria tingut la mateixa solució.
Va de greuges territorials i, des d’aquest punt de vista, el text no ha perdut del tot actualitat. Fi la introducció. Anem al gra.)
—————–
Sí, sí, no en tinguin el més mínim dubte. Si el delta de l’Ebre estigués a Girona, els seus problemes de conservació ja haurien estat resolts. Si hagués calgut, els consellers de la Generalitat s’haurien carregat a l’espatlla sacs plens de sediments per passar-los de banda a banda dels embassaments. Què dic carregar-se sacs, s’haurien fet rius nous fins i tot (1). O estarien prohibits els temporals. A Girona només, això sí.
És molt freqüent a diferents llocs de Catalunya, no tan sols a les Terres de l’Ebre, denunciar un tracte de favor cap a les comarques de Girona. Un tracte que ja els reconec que és cert i objectivable. És tan senzill com llegir els pressupostos de la Generalitat. O els de l’Estat. Però fer culpable d’aquesta situació la gent de Girona, com també passa sovint, em sembla desenfocar les coses o equivocar-se d’enemic. Sí, a Girona saben explotar molt bé el fet d’acollir moltes cases d’estiueig de les classes benestants de Barcelona. Però fer-los culpables de tot plegat, del centralisme barceloní i dels greuges territorials generalitzats, volen dir?
Jo el que sento per Girona és molta enveja per la seva capacitat d’aconseguir inversió pública. I sobretot la seva autoestima, que no els fa enlluernar-se per cap reconeixement de lluentons, d’aquells que no tenen un euro al darrera, ni per obrir una oficineta i endollar a mitja dotzena de persones del teu partit, però que als morts de gana els fa creure que ja són milionaris.
Servidor no creu que pugui haver enveja sana: si és enveja no és sana. Però també penso que n’hi pot haver d’insana, i alguna més que altres. Fins i tot tòxica. És el cas del victimisme estèril, del buscar culpables de coses que són nostres i de ningú més. És quan Girona es converteix en una excusa com qualsevol altra. Potser per no apuntar més cap amunt. Segurament, per no haver de parlar de la part de culpa que tenim nosaltres mateixos.
Per descomptat, perquè els aparells dels partits, que són a Barcelona i no a Girona, no els diguin als nostres representants que si es mouen, no sortiran a la foto (2). Girona és un recurs fantàstic, una cortina de fum de primera. Mentre parlem de Girona, no ho fem de gent molt més propera a nosaltres, de la seva incapacitat, del fet que no pinten res ni dins de les seves files. Si Girona no existís, s’hauria d’inventar…
Naturalment, hi haurà qui pensi que aquesta és una argumentació teòrica, sense exemples pràctics que la demostrin. Tot el contrari, però. D’exemples, els que vulguin. N’he triat un parell que crec que il·lustren a la perfecció com ens arribem a ofuscar.
Recorden quan l’AVE va arribar a Girona, fa una desena llarga d’anys? En aquest mateix diari digital va haver-hi una senyora controvèrsia, a la qual no vaig ser aliè, sobre les tarifes del nou servei. No pot ser que anar de Girona a Barcelona en AVE costi els mateixos diners que de Tortosa a Barcelona en regionals, deien alguns… I dit així sembla raonable.
Però saben què passava? Que les tarifes de Renfe es basaven llavors en un preu de vuit cèntims per quilòmetre pels serveis regionals, i de setze cèntims en AVE. Comptant que la distància entre Girona i Barcelona és la meitat que l’existent entre Tortosa i Barcelona, els números quadren i el greure tarifari no existia. Una altra cosa era plantejar equitat en els descomptes i promocions, en tenir unes freqüències equiparables i el mateix dret a gaudir dels trens més nous i còmodes. Fins i tot reclamar un descompte en el bitllet mentre durés el coll d’ampolla de la via única. Però què m’has dit, l’AVE a Girona hauria de ser més car, molt més car! Maleïda Girona i maleïts gironins, que ho tenen tot pagat pel fet de ser d’allí. Però és clar: quina culpa té Girona d’estar més a prop de Barcelona?
I permetin-me el segon exemple, que retrata encara més les raons psicològiques de fons. Saben què va passar quan l’ANC va tenir la idea, no sé si gaire sensata, de pintar de groc totes les edificacions del Poble Nou del Delta? Doncs que la principal reacció a l’Ebre va ser preguntar si a Cadaqués farien el mateix. Ja els diu servidor que no. Que si algú a una localitat tan gironina com Cadaqués hagués tingut aquesta pensada, l’haurien fet fugir a cops de gorra. Però no saben el millor? Que la idea no havia estat de l’ANC “central”, per dir-ho d’alguna forma, sinó de l’ANC a les Terres de l’Ebre. Què significa això? Que la idea era nostra, però la culpa, de Girona per no haver-la tingut abans. De traca…
Res de tot això és nou. Els exemples posats són relativament recents, però tals actituds es remunten a la nit dels temps. I obliguen a fer-nos, si volem, que potser no, preguntes molt antipàtiques. De l’estil de perquè a Girona no hi ha nuclears, i a l’Ebre, sí. Cadascú s’autoenganya com li dona la gana, però criticar indústries impopulars quan abans s’ha gaudit del benestar que donen al territori que les acullen (bons sous, ingressos fiscals, tota mena de patrocinis…) és bastant hipòcrita. A la ciutat de Tarragona són experts en la matèria: servidor voldria saber quina publicitat portaven a la samarreta els equips de futbol que entrenaven prop de l’empresa on ha haver-hi l’última explosió: és una dada molt rellevant, en la meva modesta opinió…
Però no ens desviem del tema. Potser a Girona ja tenien la vida resolta per altres vies, cal admetre-ho, però rarament s’han deixat entabanar amb mannàs d’aquells que són pa per avui, i gana per demà. Que això era cosa dels nostres pares, o fins i tot dels nostres avis? És possible. Però el victimisme estèril del qual parlàvem abans, és intergeneracional.
El temporal Gloria és, únicament, l’enèsim episodi d’una història desgraciada. Molt més fort que altres temporals, ha posat en carn viva els problemes del delta de l’Ebre. Però no era la primera vegada, ni serà l’última, que “los elementos”, que en diria el rei espanyol Felipe II, facin de les seves. Ni l’última que una planificació hidrològica absurda ensenyi la pota per sota de la porta, per molta Reserva de la Biosfera que posem com a etiqueta a les xarxes socials. Tampoc serà l’última trompada que el centralisme que pateix Catalunya clavi a les Terres de l’Ebre. Ni l’última que ens farà caure comodíssimes llàgrimes de cocodril. Ni l’última que qualsevol castell de cartes ens farà sentir estupends, perquè ja hem estat reconeguts. Ni serà l’últim tret que ens engeguem al peu i que la culpa serà també dels altres. De Girona, l’Esperit Sant o la galàxia d’Andròmeda.
(1) Recordin aquell acudit del polític que prometia fer un pont a un poble i quan la gent d’allí deia que no hi havia riu, prometia fer un riu.
(2) Espero que em permetin opinar com a ebrenc de naixement, tot i viure fora de fa molt. També els considero representants meus, encara que voti a un altre lloc. Aprofito per avisar que estic acostumat, i no em fa ni fred ni calent, que no se’m vulgui deixar opinar per aquest motiu.
Fes el teu comentari