La justícia de dos colors: l’espanyola i l’europea

L’exministre Fraga Iribarne va deixar per la història dues perles ben significades pel record dels que ho vam viure de primera mà, dient “España es diferente” i “La calle es mía”. Ell, ministre de Franco, va sobreviure la dictadura i la democràcia perquè sabia jugar en baralles diferents, segons bufava el vent, i no va ser un cas aïllat dins d’aquesta Espanya “diferent”. Uns podien ser producte d’un cop d’Estat d’un militar rebel com va ser Franco i altres d’una democràcia “sui generis” que és la que vivim actualment. Aquí alguns poden dir que apliquen Constitució com a base, però sense complir-la per la seva part quan no els va bé, i la justícia prossegueix igual sense pena ni vergonya. Vet aquí que els canvis del poder judicial no arriben perquè constitucionalistes de “boca plena” en fan el que en volen i posen excuses diàries per tal que no canviï res. Si els canviessin, els colors polítics d’aquells nous juristes no serien del seu color.

I així tenim els 14 ultres que van irrompre a Blanquerna, a crits, xafant el mobiliari, destrossant la bandera catalana, pegant als que es posaven per davant i llençant gasos lacrimògens. El Tribunal Suprem, després de sentències i recursos, els va condemnar a més dos anys de presó, però campen lliurement cantant el “Cara el Sol” i exhibint el braç de salutació hitleriana, com si res hagués passat. El que tothom sap és que eren parents propers de grans personalitats de la política espanyola, com ministres de Rajoy i alts funcionaris, d’aquells que en dictadura o en democràcia sempre tenen el lloc assegurat per viure del “sistema”. Per ser parents no han entrat a la presó i davant de Blanquerna s’han tornat a manifestar, cridant com a bèsties, cantant el “Cara el Sol” i exhibint banderes de la Falange i de l’àguila del general colpista. I tampoc respectant les distàncies malgrat la covid.

Però les ordres de detenció a Espanya del president Puigdemont i de Comin es mantenen fermes perquè el Tribunal Constitucional ha avalat la doctrina del Tribunal Superior. A Espanya els Tribunals de la Justícia de la Unió Europea no compten per res. Tant Puigdemont com Comín poden viatjar per Europa perquè els tribunals espanyols són diferents dels tribunals europeus. També circulen pel territori català que algun rei espanyol va regalar a França, sense el més mínim respecte pel Parlament del moment. Ara aquelles comarques regalades, per ser Europa i no ser Espanya, les poden visitar i passejar-se a pocs quilòmetres de les poblacions on van nàixer. A la Catalunya Nord gaudeixen de protecció de la gendarmeria per la seva condició d’eurodiputats i a la Catalunya de davall dels Pirineus serien detinguts, engabiats i tancats a la presó com a simples criminals per haver convocat un referèndum lliure i democràtic que els “demòcrates” espanyols, el van declarar inconstitucional. Per això no els cal canviar els juristes, o només quan els convé i aquests, tant constitucionalistes i legalistes, i sobretot tan espanyols, no poden acceptar un principi tan bàsic en democràcia com és un referèndum.

I no poden admetre que el president de la Generalitat posi una pancarta que demani la llibertat dels presos polítics perquè per ells significa acceptar que han condemnat el govern català no per la justícia de l’equitat i de la igualtat, sinó per raons polítiques. I vet aquí que el president Torra serà inhabilitat per una pancarta al balcó i els “piolins” enviats a impedir el referèndum xafant portes a martellades i pegant a àvies, ferint a centenars de votants, són condecorats i elevats a la categoria d’herois. Inhabilitaran a l’actual president, quan després d’haver convocat les eleccions del 155, sense passar preceptivament pel Parlament, i per tant inconstitucional, no van permetre exercir de presidents als elegits pels diputats. Aquesta és la seva justícia i la seva llei que quan els convé es salten tants articles com volen, malgrat anar carregats de medalles, honors i discursos, amb el sentit de “a por ellos” perquè no són dels nostres.

Ens van conquerir per les armes, han bombardejat tantes vegades com a convingut Barcelona per escarmentar els catalans rebels i bé sigui en democràcia, o en dictadures, la justícia espanyola es sap mantenir al costat que ha d’estar, fotent-se’n de la Constitució, de les lleis, de la separació de poders i del respecte als drets humans. Van enverinar a Pau Claris fa més de tres segles, van afusellar a Lluís Companys i no els cal demanar perdó, ni volen demanar-lo, fins i tot sent el govern més esquerà de la democràcia. Vet aquí que per mantenir “l’estatu quo”, Felipe González llueix corbates de seda natural abandonant les americanes de vellut i aprofitant-se dels sucosos sous de les portes giratòries de les grans empreses. Siguin de dretes o d’esquerres, a tots, els serveix per dominar “legalment” els que no pensen diferent, fent servir les togues i aplicant lleis segons bufa el vent.

*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.