El cabal ecològic es defineix com aquell que evita tant l’excés com la falta d’aigua per no posar en perill un ecosistema. El meu professor de l’assignatura de “Gestió de sistemes naturals” a la Universitat de Lleida, Antoni Palau, defensava que el concepte de cabal ecològic era poc acurat. En la seva opinió, el cabal ecològic era el cabal natural del riu lliurat de qualsevol intervenció humana. D’aquesta manera, el cabal aniria lligat a la pluviometria i presentaria cicles d’excés i de manca d’aigua en funció del règim hídric de cada regió. Es generaria així l’ecosistema natural d’aquell territori, inclosos moments crítics i amenaces per a les espècies que l’habitessin. Una altra cosa és que aquesta situació sigui la més desitjable des del nostre punt de vista.
El concepte natural és, de fet, un concepte prou ambigu en l’ús que moltes vegades li donem. Per què és més natural un camp de vinya que una central d’energia solar? L’expansió de l’agricultura va suposar la primera alteració a gran escala del paisatge que havia existit abans de que la Humanitat es fes sedentària. Per tant, com en moltes altres coses, és millor no sacralitzar idees que, quan rasques una mica, resulta que no són gaire consistents. Sol ser més interessant el debat de fons que l’assignació d’etiquetes i la mandra de pensament que porten associades.
Aquest retorn a la Universitat me l’ha provocat la lectura d’una notícia i una entrevista a la Marfanta. La primera feia referència a la partida aprovada per la Generalitat de Catalunya per a que l’IDECE pugui continuar amb la seva tasca de manteniment de la via navegable de l’Ebre. I la segona ha estat l’entrevista a Josep Juan Segarra relativa a la necessitat de permetre la baixada de sediments pel riu des dels pantans de Mequinensa i Riba-roja coincidint amb els episodis de pluja. Dos processos que, en la meva opinió, són necessaris però alhora treballen l’un contra l’altre.
Podríem dir que el descens de sediments pel riu forma part de les condicions que hauria de complir el cabal ecològic de l’Ebre per a no posar en perill els ecosistemes de les zones humides, dels boscos de ribera i del Delta de l’Ebre. Un punt, el darrer, sobre el que també hi ha molta discussió. Perquè el Delta ha canviat constantment al llarg de la història, ha crescut i ha minvat degut tant a fenòmens naturals com, encara més, per l’acció humana. La desforestació dels boscos el va fer créixer, per l’erosió que va provocar; i els pantans li estan fent perdre superfície, per la retenció de sediments que alentirien el seu enfonsament.
Per això m’agrada més parlar d’un concepte de cabal econòmic en un sentit inclusiu i dinàmic, que mai no serà perfecte. Que permeti l’existència dels ecosistemes tal i com els coneixem. O tal i com els volem. Tot i que no ens podem obsessionar en fossilitzar la realitat d’un present que mai ha estat intemporal. I que tingui en compte les condicions de vida de la població humana i la seva economia. En aquest doble sentit cal preservar el Delta i la resta de zones naturals protegides al llarg del seu recorregut. Potser la més coneguda és la reserva natural de Sebes, que és tan natural com la presa de Flix que la va originar, però que no per això deixa d’acollir grans valors ecològics. Gràcies també a la feina, sigui dit de pas, de persones com el Pere Josep Jiménez. I cal potenciar altres activitats econòmiques que són importants pel territori com ara la navegació turística. Una opció de diversificació de l’economia que troba moltes dificultats per la manca de regulació del cabal del riu en funció dels seus requisits. Al cap i a la fi, economia i ecologia són conceptes molt propers i no pas contraris, com de vegades podria semblar. Compatibilitzar-los és la principal tasca d’una reserva de la Biosfera.
Fes el teu comentari