Son tres-cents anys d’experiències continuades per saber que Catalunya no podrà sortir del pou de la submissió si no disposa de llibertat per poder anar on vulgui, sense que des de Madrid se’ns digui què hem de fer i com ho hem de fer. D’antuvi, amb les armes pel mig, poca cosa podíem aconseguir; els canons i els fusells sempre guanyen a la gent pacífica que cerquen pau, tranquil·litat, treball i progrés. Ha estat una lluita desigual durant segles quan un Goliat molt poderós, amb l’insígnia d’un nacionalisme exacerbat que va perdre tot l’imperi i els recursos exteriors, no pot admetre la llibertat de Catalunya i els Països Catalans que han estat els motors del treball i creació de riquesa de l’Estat.
Els darrers 40 anys, ja en democràcia, vam creure que ens atorgaven l’autogovern reclamat des de la proclama ciutadana, de “Amnistia, Llibertat i Estatut d’Autonomia” i les relacions canviarien. Vam votar la Constitució, unànimes, creient que aquest cop, sense canons pel mig, no ens tindrien lligats del coll i podríem conviure en pau i igualtat. Però la il·lusió no en deixava veure el bosc per la palla que se’ns posà a l’ull, després dels anys de repressió de la dictadura franquista. Vam creure que la democràcia guanyaria la imposició exercida durant tres segles. Ja ens va semblar estrany que per donar-nos a nosaltres l’autonomia també l’havien de concedir a Madrid o a Ceuta, entre altres; però nosaltres, il·lusos, hi vam creure i ens sentíem entusiasmats. Més tard va arribar el cop d’Estat de Tejero i miraculosament ens vam salvar de l’escabetxada que s’hauria produït d’haver guanyat. Ens van fer creure que el rei ens havia salvat quan posteriorment es va saber que ell coneixia el que es tramava.
Amb l’obertura democràtica el president Pujol i “el peix al cove” va transformar-nos i les coses anaven endavant. El català el podíem estudiar, la gent guanyava més, els forats de les carreteres es van tapar, es van construir hospitals i escoles i, fins i tot, vam aconseguir policia pròpia. Tot seguit ens vam adonar que el finançament era escàs i que per qualsevol acció sempre havia d’existir el beneplàcit del govern de Madrid i les promeses que anaven donant s’anaven difuminant. La nostra llengua no la podíem expressar en igualtat de condicions ni al Congrés ni al Senat, els pressupostos, ja minvats per Catalunya en aprovar-los, mai s’acabaven d’aplicar. Rebíem inconvenients i traves per qualsevol iniciativa que pogués sortir de casa nostra i promeses que mai es complien.
Les coses continuaren igual fins al moment en què es va reformar l’Estatut que el president Zapatero ens prometre que “lo que se aprobara en el Parlament” tiraria avant. Però el TC el va tirar per terra anul·lant 14 punts aprovats, alguns dels quals encara avui els disposen altres autonomies espanyoles sense haver de rectificar ni una coma. Vam reclamar, vam demanar diàleg, desitjàvem solucions pactades i enlloc d’asseure’s a parlar i cercar solucions pel que havien xafat il·legalment el TC, per haver-ho aprovat el Parlament, les Corts i referendat, segons marcava la llei, la contesta sempre fou la mateixa d’en Rajoy: “aquí mando yo y no quiero hablar”. Els catalans ens vam emprenyar; vam sortir al carrer i Espanya, emparada per la majoria absoluta que gaudia el PP, va emprar la xurriacada fugint del diàleg. Allí va acabar-se la democràcia i les togues van aplicar “la seva llei” multant, empresonant, destituint presidents, colpejant a dones i avis que pretenien votar un referèndum, destruint a martellades les portes dels col·legis electorals i convocant des de Madrid eleccions a Catalunya, obviant el Parlament i saltant la Constitució que sempre posen per exemple.
Ara, davant les noves eleccions catalanes, Pedro Sánchez, prossegueix la repressió, ha pactat els pressupostos sense donar llibertat als presos i els tribunals segueixen perseguint. Ha destituït a Miquel Iceta, potser perquè allò de ballarí improvisat no li agradava prou, i l’ha substituït per Salvador Illa, com a cap de llista del PSOE a Catalunya. Novament comença una nova guerra. I no és que amb Iceta no hagués funcionat igual la repressió perquè ja ha demostrat qui és, què pensa i com obra durant els darrers quaranta anys que mai ha tingut altre sou que “el de viure” de la política. Va manifestar-se amb Societat Civil Catalana, VOX i el PP, agafat del braç amb Fernández Díaz –el destructor de la sanitat catalana- i nefastos personatges d’extrema dreta, facilitant la repressió i l’exili del govern català. I amb Illa, menys atabalat, el conflicte continuarà. Tindrà un tarannà diferent però el patriotisme patriòtic de nacionalista excloent el té i com Iceta també es manifestà amb SCC, VOX i el PP amb el crit unànime de “a por ellos”.
Amb la repressió exercida des de Madrid, ens hem dividit seguint les traces marcades pels polítics, pels jutges, pels militars espanyols, ajudats per les elits econòmiques i la premsa. I nosaltres van caure al parany; ens hem dividit i ara no podem caure en el mateix error. A Illa el votaran alguns del Cs i unionistes que no estimen ni la nostra llengua, ni els sentiments heretats dels nostres pares. En definitiva “és més del mateix”. I encara avui la justícia espanyola encara té 3.000 causes obertes contra catalans per demanar ser lliures.
En aquest moment estem igual que a la manifestació del 1976 quan reclamàvem llibertat, amnistia, i hem de canviar l’estatut d’autonomia per independència. Hem de guanyar, hem de convèncer i hem de governar en llibertat per poder-la aconseguir. Sense ella, Catalunya mai serà el que hauria de ser.
Fes el teu comentari