Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d’espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos… i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l’ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d’entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.
Vaig créixer de menut a Santa Coloma de Gramenet. Recordo els espais viscuts: un Besòs gens amable, aspre, brut al qual la ciutat donava l’esquena, però que malgrat tot hi era i es resistia a morir. O al parc de la Torre Balldovina, on passava tardes senceres amb la tropa d’amics jugant partits de futbol que no acabaven mai. O tardes d’esforç pujant amb la bicicleta el turó de la Bastida. O la taverna del Puig Castellar i els inicis de tantes coses… Amb els anys vaig anar a viure breument a Tarragona. M’agradava passejar pels espais de la Tarraco romana, el fòrum, el circ… o passejar mandrós per la Rambla Nova fins a tocar ferro, o compartir tardes pel Camp de Mart amb la gosseta que tenia llavors. Finalment, vaig venir a les Terres de l’Ebre, a Tortosa, a Bítem, a Santa Bàrbara. La llista de llocs aquí ja seria llarga i intensa: el passeig de Ribera i baixar fins els embarcadors vora l’Ebre (que ja no hi són) a sentir la remor de l’aigua; els camps de tarongers, curulls i embriagadors, vora Bítem, i tornar a baixar fins el riu. Les rostides a les planes de Santa Bàrbara i tornar a casa fent olor a fum, feliços i cansats. Els paritoris del Verge de la Cinta on vaig veure néixer les meues filles. Pujar a Caro, a les antenes. I el delta. Les platges del delta, feréstegues, indòmites, línies rectes entre la mar i el cel; la Marquesa, els Eucaliptus, Riumar… Els flamencs. La caseta de fusta. La desembocadura. Les basses. I l’Ebre, aquí amplíssim, com un pare que acull i abraça amorosament el fruit de la seva vida.
Sense tots aquests llocs viscuts, jo no seria com sóc ara. Els llocs també m’han ensenyat a ser com sóc. Els llocs eduquen. Si no els recordés, seria una altra persona. I els llocs també formen part de la consciència col·lectiva de les persones que habiten un espai determinat.
Ara sembla i es fa més que evident que el delta de l’Ebre està tocat de mort, que s’afona i que en breu desapareixerà, i que qui pot actuar i qui té responsabilitats i poder per a fer-ho, senzillament no ho fa. El delta desapareixerà, i tothom sabrà els noms i cognoms de les persones que ho han permès i no han fet res per a impedir-ho. Desapareixerà un espai natural únic. Però és que també a causa de la negligència d’aquestes persones, desapareixerà també un espai, un lloc, de la memòria individual i col·lectiva de molta, de massa gent. Ens arrencaran un espai, un lloc, dels nostres records i de la nostra història que mai més tornarà.
Fes el teu comentari