Aquest matí de diumenge, la Sisqueta i lo Moixó no faran la seua acostumada trobada, a l’hora del vermut, pel passeig de Sant Joan. Lo Moixó es troba confinat a casa per haver estat en contacte amb un positiu i, tot i que la PCR ha sortit negativa, el metge de capçalera li ha prescrit deu dies de reclusió domiciliària. Així que els dos amics han concertat l’aperitiu via “zoom”, tal com si visquessen l’un a Boston i l’altre a Califòrnia o, si ho preferiu, l’un a Xerta i l’altre a Tivenys.
—Bones, Moixó! Com te trobes?
—Ves, que te diré. Avorrit com una ostra en una peixera sense aigua. Me passo tot lo dia embotit a casa sense sortir mirant en bucle els partits del Dream Team per Barça TV i bevent licor d’arròs per a recuperar—me del disgust del dimecres. Sort que ahir ho vam arreglar. Lo vas vore tu?
—Sí que lo vaig vore, sí, anit vam signar un marcador dels que fan goig. I el partit de la Copa també el vaig mirar. La tenim costa amunt, sí, però hi ha lliga encara i ens queda la tornada a casa contra el Sevilla, en Copa. No me pots negar que Koeman ha retornat una engruna d’il·lusió a l’afició, d’acord que no fan futbol per emmarcar, però de tant en tant s’hi entreveuen brots verds. Quant feia que no ho passaves bé mirant un partit? L’era Valverde va ser soporífera. Eren com un equip de zombis milionaris arrossegant-se pel camp de futbol.
—Va ser un equip de zombis multimilionaris que van guanyar un parell de lligues i una copa del Rei. I que fossen multimilionaris no era culpa de Valverde, però sí que el joc de l’equip era letàrgic, com prendre banys de formol en dejú. I a can Barça no n’hi ha prou de guanyar, ens agrada que els nostres triomfs regalimen d’una certa superioritat moral. Així que segurament Valverde no fos entrenador per a natros, tens raó, però no perquè no en sabés, sinó perquè he vist escots més atrevits a missa del gall que molts dels seus plantejaments. Cagon dena lo amarrategui que arribava a ser!
—Saps Moixó? Tornant a la lliga, me fa més temor el Real Madrid que l’Atlètic. Els merengues són com el personatge de Robert de Niro a “El cabo del miedo” o com el mateix Pedro Sánchez, que per més que els estoquen i els donen per morts sempre s’acaben aixecant en una terrorífica escena final.
—L’has clavat, per a natros lo Madrid és com l’home del sac. Mencionar lo seu nom desperta traumes infantils que farien les delícies de Freud. De tota manera jo no em preocuparia pel Madrid a la lliga, tinc la sensació que tant ell com natros a la lliga podríem protagonitzar el remake de “Este muerto está muy vivo”. A dia d’avui, en el fons la lliga la donen tots dos per perduda, tot i que tampoc és qüestió d’actuar com los polítics fan en lo Delta i abandonar-lo a la seua sort. Així que de portes enfora diran que sí, que mentre hi ha vida hi ha esperança, i si cal els blancs reviuran el espíritu de Juanito, però la processó va per dins. Ells aposten fort per la Champions, on tenen el seu idil·li particular.
—La flor de Zidane li’n diuen, i de tants altres… De les Champions que tenen en color, no sabria dir-te’n una que l’hagin guanyada desplegant el millor futbol continental. Mira, aquesta setmana ens toca a nosaltres el PSG, sense Neymar, que sembla maleït amb el vuitens de final des que és a París, només l’any passat que van arribar a la final de Lisboa ha pogut jugar-los. Amb el Barça mai es va perdre per lesió una eliminatòria de Champions. Patirem, però si és cert que Messi està molest amb tota la pressió que aquests dies previs al partit està fent l’equip parisenc perquè marxe cap allà, traurà tota la mala bava que porta a dintre i que tremolin els “enfants de la patrie”. Ells no ho saben però amb tanta declaració obrint-li les portes del Parc dels Prínceps, poden haver invocat a la bèstia. O això espero…
—La Bèstia de qui parles té ja 33 anys, l’edat a la qual va morir Jesucrist. I jo crec que tant a la Champions com a la Copa necessitarem que el nostre Messies se multiplique amb la mateixa ubiquïtat que allò dels pans i dels peixos, perquè los Apòstols que l’acompanyen són una mica de fireta, com natros i com los telepredicadors americans de tele per cable; que d’entrada dius “tenen bona presència, prometen molt”, però quan rasques una mica veus que tot és quincalla i brillantina.
—El futbol és molt més que un partit on juguen onze contra onze i, entre d’altres moltes coses és també un estat d’ànim, com bé deia el filòsof blanc Valdano. Així que donem gràcies que no es tracta d’una ciència exacta, i aferrem-nos als miracles que es produeixen gràcies a la fe. Avui encara podem dir que estem vius en les tres competicions. I passe el que passe podrem dir que aquest any sí que ens ha tingut entretinguts.
-Que la fe que t’acompanya il.lumine los deixebles de Ronald i, ja posats, que a mi, que soc prou descregut, també se m’encomane una mica. I parlant d’actes de fe, avui hi ha eleccions, que aniràs a votar?
—Però no eren lo 7 de març?
Fes el teu comentari