Elogi del desordre

M’assabento a través de Twitter d’una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L’enèsim llibre que en parla… N’he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En podem llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d’ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d’una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Per descomptat que cadascú respondrà a aquesta pregunta en funció de la seva experiència vital, de la seva concepció del món i, sobretot, de les seves necessitats funcionals, operatives i pràctiques sobre la seva pròpia biblioteca. En el món personal, únic i irrepetible dels llibres propis, hom hi regna i fa i desfà a voluntat, només faltaria. I jo responc que em nego rotundament a ordenar físicament la meua biblioteca privada. Bé, millor dit, la nostra biblioteca familiar. L’únic ordre que consenteixo aplicar-hi és el d’un catàleg a partir dels llibres que introdueixo a LibraryThing. Un catàleg, val a dir, força desactualitzat, i que convindria revisar i completar amb les últimes adquisicions. Res més. A partir d’aquí, en la nostra biblioteca familiar regna el desordre més absolut. La nostra biblioteca familiar és un petit oasi de caos controlat, que en absolut vol dir que no pugui trobar d’una forma relativament fàcil allò que busco. També és cert que no és una biblioteca física massa gran. Deu voltar pels 1.000 volums físics, més uns altres 500 al #Kindle. La mida també hi ajuda.

Que la biblioteca de casa sigui un espai de caos controlat és quelcom de volgut. I per a mi, un fet absolutament necessari. Ja tinc el meu espai d’ordre a la biblioteca on treballo, on intentem mantenir pulit el nostre petit hortet. L’Episcopal és el meu espai cartesià, on, des de la nostra parcel·la, posem llum al desordre inherent del coneixement. I aquí si que m’hi aplico amb totes les meues forces; amb totes les nostres forces, gràcies a dues companyes de feina que són senzillament meravelloses. També tinc un altre espai cartesià: el dels meus escrits, els assaigs i articles que redacto, i el de la literatura que intento escriure, no sé si amb èxit. Escriure em proporciona ordre al caos bulliciós en què sol viure el meu cervell. M’asserena i em fa exposar i redactar les idees d’una manera seqüencial i el més argumentada possible. I com amb l’espai físic d’ordre que és la biblioteca, escriure em proporciona un espai mental ben ordenat, un corpus i un llegat on aferrar-me quan vull entendre aquest món que a voltes sembla enfollit, si no fos pels ulls de les meues filles.

Però com que els éssers humans no estem fets només d’ordre, també necessitem dosis de desordre i de caos (ni que sigui controlat), i necessitem també espais vitals on frueixi la creació lliure, la troballa accidental, la dada trobada casualment tot fullejant llibres perquè sí, i la serendípia en el seu sentit més ampli i fructífer de la de paraula. Personalment, necessito tenir aquest equilibri entre aquests dos móns. La nostra biblioteca familiar, doncs, creixerà i s’expandirà, anirà ocupant prestatges i racons per les cases i pisos on viurem i sentirem i hi deixarem els nostres records… però sempre romandrà en aquest desordre en el qual massa sovint ens han inculcat i educat que no hi hem de caure. La nostra biblioteca és també la nostra última barricada de llibertat.

---