Menystenir les ensenyances de la Natura i desafiar lleis tan arrelades com la de la gravitació universal (Isaac Newton, s. XVII) sol comportar greus conseqüències. La inevitable i necessària interacció dels humans amb el medi natural genera, massa sovint, un desequilibri en els ecosistemes de notables proporcions. Quan creiem haver resolt un problema resulta que, irreflexivament, n’hem creat un altre de nou i de major gravetat (no pas la de Newton).
Ara mateix, estem patint i lamentant els efectes nocius del desequilibri provocat per la construcció dels embassaments que venen emmagatzemant i regulant -però també filtrant i amansint- les aigües de l’Ebre. La funcionalitat inicial d’aquestes infraestructures hidràuliques s’ha vist qüestionada, a la llarga, pel seu gran inconvenient: la retenció de les substàncies que acompanyen l’aigua. Sorres, llims i argiles acostumen a viatjar en suspensió líquida amb el riu, tot aportant-li consistència, perfum i color. Elles contenen in nuce el material que fa realitat el somni deltaic i són, alhora, promesa segura de biodiversitat. Sense aquestes partícules, l’Ebre recorre el seu tram final desnodrit, fluix i amargant, doncs una mar abrandada per l’enrenou climàtic el fa retrocedir i el condemna a provar la salabror molt abans d’arribar a la platja.
De perills com aquest ja ens va advertir Henry D. Thoreau, un ecologista avançat i radical qui fa gairebé dos-cents anys ja tenia clar que ‘només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer’. Planyia un altre poeta que les nostres vides són els rius que van a parar a la mar que és el morir. Són versos elegíacs i premonitoris però també, una rovellada metàfora que, en el cas de l’Ebre, no fa gens de gràcia, per bé que des de Riba-roja aquest ja navegui moribund. Si proclamem que el riu és vida, llavors la meta deltaica no ha de ser mai un cementiri sinó, ben al contrari, tota una explosió de vitalitat.
Tot plegat, no es tracta d’una cabòria d’àmbit local. La fragilitat inherent de les zones deltaiques pertany a l’ordre universal i la conjuntura que les afecta és, sens dubte, d’extrema gravetat (no pas la de Newton). La mateixa dissort està patint el Delta del Llobregat, assetjat històricament per la voracitat de les infraestructures del transport i, darrerament, per la creixent explotació dels seus aqüífers. Fins i tot, la consentida Doñana pateix una gran variació del seu règim hidrològic que l’ha relegat a espai natural de ‘preocupació significativa’. Si l’escriptor tortosí Ricard Salvat aixequés el cap, segurament ens titllaria d’animals destructors de deltes. L’explotació dels cursos i dels recursos fluvials com a mirall de la rapinyaire condició humana donaria joc per bastir un penetrant assaig.
De l’espoli de sediments i d’altres dolències del Delta en parla el documentat llibre de Josep Juan Segarra, Terra presa, anomenat així en clara referència a l’emmascarada despossessió de llims que practiquen, impunement, les empantanades companyies elèctriques. Professionalment, aquest revelador títol m’ha fet pensar en l’elèctrica i soterrada presa de terra: dispositiu de seguretat d’obligat compliment en els edificis, bàsicament, perquè no ens electrocutem amb l’abusiu preu de la llum.
Fangs, fangs i més fangs. Tampoc no és demanar tant. Perquè, com han diagnosticat els experts, aquí el problema fonamental no rau tan sols en la retenció de líquids (garantir el cabal ecològic) sinó també, en la doblement insostenible retenció de llots que, no contenta amb descalçar el Delta, ataquina i tensa els embassaments. Un panorama del tot dramàtic però encara reversible si s’actua d’immediat i en la direcció correcta. I és que, malgrat la ruïnosa freqüència amb què Filomena i els seus familiars ens visiten, res de tot això aparenta inquietar les administracions manaies que, incapaces de donar resposta al clam de la gent que estimem el Delta, semblen gronxar-se entre la inacció i el desencert.
Veient aquesta fatalitat deltaica i abans que la gravetat (no pas la de Newton) esdevingui intolerable, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya-COAC, sensibilitzat davant les dinàmiques territorials i copsat per les pèrdues econòmiques, mediambientals i patrimonials que ja s’han produït, s’afegeix al moviment social en defensa del Delta de l’Ebre i el presenta com a cavall de batalla en el si del Centre Obert d’Arquitectura, un espai de cultura i civilitat on debatre sobre l’hàbitat i els habitants. No debades, la seva demarcació més meridional duu el nom de l’Ebre i el logotip que la representa porta la inicial del riu, a més a més de reproduir la silueta del Delta. Com no desitgen haver d’esmenar l’agradós símbol, s’ofereixen per trobar-hi solucions de consens on desemboquin totes les aigües. Convençuts que aquesta caurà pel seu propi pes, proposen escoltar la veu del territori i actuar amb la lògica irrebatible del funcionament natural de les coses, tal i com ho feia la pagesia antiga a l’hora de regar una finca, és a dir, per gravetat (ara sí, la de Newton).
*ANTONI LÓPEZ DAUFÍ és arquitecte.
Fes el teu comentari