Segurament des de sempre els partits, almenys els més grans, defensen més els seus interessos que els de país. N’estem acostumats. No seria el primer cop que veiem com no se cerquen les coincidències, sinó que es destaquen les diferències, per tal de justificar un desacord. Amb la investidura fallida en primera volta de Pere Aragonès en tenim un exemple més.
Els dos partits que suposàvem que s’havien de posar d’acord, Esquerra i Junts, no s’han posat d’acord i el debat d’investidura ha acabat com s’anunciava, sense investidura. Sembla que els terminis per negociar no valen per als partits. Mentres que els treballadors en una empresa han de fer la feina dins del termini marcat, els senyors representants electes no en són capaços, i gaudeixen de segones oportunitats. I així poden no fer la feina per a la data marcada i obsequiar-nos amb un fantàstic teatre de negociacions i de declaracions.
No cal estendre’s, però podem recordar que estos dos partits, que tenen el país aturat, no han fet més que autonomisme els darrers anys, per molt que un d’ells vagi de defensor del mandat de l’1-O. I continuaran fent-ho. Estos dos partits han gestionat la pandèmia des de l’autonomisme, no sense queixes de les mesures adoptades, encara que no han deixat de culptar Madrid, s’han comparat amb Ayuso o han maldat la ciutadania.
No sé si Junts havia de donar suport incondicional a Esquerra. No sé si Esquerra havia de cedir en tot allò que digués Junts. Però tots dos partits són corresponsables de no arribar a l’acord i tenir el país uns dies més a l’espera de govern. I això, si no juguen més fort i acaben forçant noves eleccions. Per la situació en què vivim, haurien d’haver-se autoexigit tancar un acord abans del debat d’investidura, acudir amb la feina feta. Perquè es tracta de pensar en el país abans que en el partit.
Fes el teu comentari