D’ençà que el 2015, en què per ser investit president de la Generalitat, Artur Mas es comprometria a què al cap deu mesos del seu mandat se sotmetria a una moció de confiança o a una presidència compartida, per tal que la CUP li fes confiança, que la presidència de la Generalitat ha anat perdent credibilitat, i s’ha anat devaluant. Llavors la CUP no en va tenir prou perquè el que volia realment era llençar a la paperera de la història a Artur Mas.
Des d’aleshores que la Presidència de la Generalitat, la màxima institució del Govern de Catalunya, ha anat passant per multitud de fórmules cada cop més sorprenents, en detriment de la dignitat que comporta la presidència. La penúltima ja va ser la de Pere Aragonès, en proclamar-se vicepresident en funcions de president. I dic bé, la penúltima perquè l’última és tornar a la casella de sortida. Pere Aragonès ha tancat un acord amb la CUP en el que per ser investit president es compromet a què al cap de dos anys de la seva presidència es presentarà a una moció de confiança.
És a dir, des del 2015 que anem tenint president interí un darrere de l’altre, sense estabilitat. I algú dirà que sense majoria això pot passar en tot moment, ben cert, però no és menys cert que si ja tens el convenciment que serà així perquè signes un acord perquè això passi, la cosa canvia i molt, amb una humiliació política sense precedents.
Què ens fa pensar que ara sí, la CUP votarà al president per formar un govern amb la dreta de JuntsxCat? Ja sabem que tot els hi val per tornar a la casella de sortida, per anar de cop a un carreró sense sortida, per tornar a proclamar la independència de Catalunya. És un bucle del qual no ens en sortirem, i mentrestant l’economia catalana va perdent pistonada, ja no som la locomotora, malauradament estem entre els últims vagons del tren. Només cal veure la davallada del 20% de les patents a Catalunya que representa una manca d’inversió en R+D+I de les empreses, mentre a la resta d’Espanya s’incrementa en un 9%. Per aquesta incertesa donada per la inestabilitat política que arrosseguem des del 2015, les empreses eviten invertir a Catalunya, la desgràcia d’uns és la sort dels altres. Malauradament ja està escrit que així continuarem en una nova pàgina de l’independentisme català.
Per acabar de fer bullir l’olla, per fer govern faltava un ingredient essencial, Juntsxcat i l’etern absent, Puigdemont, que vol continuar remenant les cireres amb el seu Consell per la República. Tindrem de nou dos presidents, l’electe Aragonés i l’emèrit Puigdemont, abans hem tingut el designat a dit Torra, i el legítim Puigdemont en l’argot independentista. Queda clar que Puigdemont no farà un pas al costat perquè ja s’ha demostrat que un pas al costat és un pas enrere.
Així doncs, hem passat de l’oasi català al desert català, així no és d’estranyar el degoteig constant d’empreses que marxen fora de Catalunya, si a més a més quan una gran empresa decideix invertir a Catalunya, el cas de SEAT, els nostres mandataris no acudeixen. Quina falta de serietat i consideració més gran cap a aquells que volen invertir.
Torno a agafar el fil del principi, per tenir la presidència de la Generalitat ERC és capaç d’embolicar-se més perquè ara sí, han passat a JuntsxCat a les urnes i volen el que els hi pertoca, la presidència, ni que sigui en un govern feble perquè no se’n fien entre ells. Una fórmula que ja ha fracassat i que tornaran a repetir. Un govern basat en la desconfiança.
A tot això van passant els dies. I mentrestant, les llistes d’espera a la sanitat pública van en augment, i les desigualtats socials no paren de créixer. A les Terres de l’Ebre més de 5.000 persones estan esperant en el millor dels casos, durant un any, a què es resolgui la seva sol·licitud de prestació per dependència.
El que hauria de ser un revulsiu per l’economia de l’Ebre com són els Fons Europeus Next Generation estan en l’aire i aquí al territori ho estem sofrint com ningú perquè el govern de la Generalitat està absent. La Generalitat aquest any gestionarà més de 3.000 milions d’euros dels Fons Europeus que si s’aposta per la col·laboració publicoprivada es produeix un efecte multiplicador, però no hi ha cap implicació de la Generalitat en una estratègia global de territori per estimular l’economia de les Terres de l’Ebre. No hi ha cap projecte emblemàtic al nostre territori per crear ocupació, ni un projecte tractor important i per si això no fos poc, les relacions amb el Govern de l’Estat no són fluïdes per aprofitar al màxim els fons els europeus perquè el govern de la Generalitat no vol seure a la taula, ja que l’important és la independència i el paper de Puigdemont per incidir en la política catalana. Tot un desgavell per una Catalunya cada cop més empobrida amb uns governants abstrets amb ells mateixos, embrancats en unes lluites constants de contrapoder.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari