Més de tres mesos després de les eleccions del 14-F i a les portes de la convocatòria automàtica d’uns nous comicis, les negociacions complexes entre ERC i Junts han culminat in extremis en un acord de govern. Un nou govern presidit pels republicans que –amb el suport de la CUP– representarà la majoria independentista del 52% que les votacions van atorgar, i que haurà de governar per a tot el país donant resposta a l’emergència sanitària, a la crisi econòmica i social, a la urgència climàtica i a la resolució política del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.
El govern de coalició presidit pel republicà Pere Aragonès haurà d’impulsar una agenda de polítiques públiques per a revertir les seqüeles econòmiques i socials de la crisi de la Covid-19, alhora que reforçar el sistema sanitari públic per a superar definitivament la pandèmia. En aquest sentit, caldrà una eficient gestió dels fons europeus de recuperació per a rescatar les PIMES i els i les treballadores autònomes, i un pla de xoc social –que els cupaires exigeixen– per pal·liar l’augment de la pobresa, el risc d’exclusió social, les desigualtats, l’atur i la precarietat. Al respecte, la superació de les conseqüències socials i econòmiques de la crisi no pot venir per reproduir un sistema econòmic que genera desigualtats i depreda el medi ambient; sinó que ha de passar per un pla d’impuls de l’economia verda i circular –intensiu en R+D+I–, i per la potenciació de polítiques públiques vinculades a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible.
Pel que fa a la resolució del conflicte polític la via del diàleg no serà fàcil ni donarà resultats immediats i, si fracassa, serà l’avantsala d’un nou embat democràtic amb l’Estat a través de la desobediència i la mobilització social. En aquest sentit, el PSOE encara està paint els resultats de les eleccions a la Comunitat de Madrid i el seu soci de govern de coalició està analitzant les derivades de la marxa del seu carismàtic líder. En aquest context, la taula de diàleg reivindicada per ERC –a la que tant la CUP com Junts li donen un marge de dos anys– haurà d’oferir alguns resultats concrets que avancin en com fer efectiu el dret a l’autodeterminació i l’amnistia. No obstant, les diferents eleccions que vindran, com les autonòmiques a Andalusia, les municipals de 2023 i les generals –quan més li convinguin al president Pedro Sánchez– fan difícil augurar progressos rellevants.
La constitució del nou executiu català és un recordatori, al govern i a l’oposició de l’Estat, de què la majoria independentista no ha desaparegut i que, per tant, cal engegar una nova etapa per abordar de forma decidida la resolució del conflicte. Així mateix, el pacte entre les dos forces independentistes majoritàries no preveu tuteles a la presidència de la Generalitat ni una unitat d’acció d’aquests a Madrid, el que deixa la porta oberta a continuar sent rellevants en la governabilitat de l’Estat. Una oportunitat que caldria aprofitar per a que la reconstrucció econòmica i social arribi a les classes populars i treballadores; mentre que –alhora– des de Catalunya es torni a teixir una amplia aliança –política i social– que aglutini al 80% de la població que defensa l’autodeterminació, l’amnistia i la justícia social.
*JESÚS GELLIDA és politòleg, investigador social i escriptor.
Fes el teu comentari