Fa uns mesos vam mirar un documental sobre la cantant Amy Winehouse. Impactats, el dia després el vam tornar a mirar. La seva veu meravellosa lligada a unes cançons inoblidables amb lletres cruentes que li sortien de molt a dins van crear unes joies que crec que recordarem per a sempre. Però, com molts sabeu, la història de l’Amy va acabar massa aviat i d’una forma tràgica.
A la primavera va tornar a aparèixer als mitjans de comunicació la Sinead O’Connor després de diversos anys relativament desapareguda. Ha fet entrevistes i ha escrit un llibre biogràfic per explicar molts detalls sobre els problemes que ha patit en la seva vida i carrera –abusos, salut mental, i els atacs que va rebre per haver parlat massa clar. I també explica què en pensa ara sobre tot plegat.
I, per si encara no teniu clar cap a on vaig avui, aquests mesos ha tornat a sortir el tema de la Britney Spears, els problemes que ha tingut, els patiments que li han fet passar, i la situació en què es troba ara sense llibertat, vivint una vida controlada per gent que diuen que la volen ajudar.
Començo a veure un fil comú, i quan li dono més voltes al cap mentre escolto ‘Back to Black’, miro enrere i penso en el que li va passar a la Marilyn Monroe, la Whitney Houston, i altres artistes. Estrelles que s’apaguen massa aviat o sobreviuen, però que acaben apartades de la vida que volen viure; o han hagut de lluitar o tenir gent lluitant per a elles per a intentar seguir la seva ruta en la vida i no acabar malament. De casos, n’hi ha molts en el món de la música o del cinema, amb problemes diferents però amb punts semblants, com els problemes que han hagut d’encarar la Miley Cyrus, la Lindsay Lohan o la Natalie Portman.
Unes han hagut de canviar de vida o amagar-se, mentre altres han acabat enfonsades en depressions, o amb problemes relacionats amb l’alcohol o les drogues. Altres han patit incomprensió i intolerància, o sofert problemes i malalties mentals de vegades ni reconegudes ni acceptades pel món que les mira. Però, malgrat l’aparent complexitat, sovint trobem uns culpables ràpidament. El primer responsable sembla ser que sempre és la pròpia víctima. “Ja es veia que portava mala vida”. I després, el segon culpable, el dolent de la pel·lícula, sovint el trobem en la figura de la parella, o els pares, o el mànager… “Has vist com s’ha aprofitat d’ella?” I girem full fins a la propera tragèdia.
El 23 de juliol, 2011, l’Amy Winehouse va morir a l’edat de 27 anys. El seu cos ja no podia suportar més els diversos problemes de salut i trastorns alimentaris, sumats a l’abús de drogues i alcohol. Però, mirant el documental de l’Amy, m’he adonat que ja sé qui la va matar realment. Natros. O sigui, la vam matar entre tots plegats. Que sí, teniu raó, les vides dels artistes sembla que els porten de vegades per alts i baixos, i el seu entorn sovint s’aprofita d’ells i elles… però la pressió, la fama, les ganes del públic de saber tot el que podem de la seva vida personal amb tots els ets i uts, de veure fotos d’artistes beguts, desfets, o entrant directament a un centre de rehabilitació… tot això suma i fa bullir l’olla. I moltes estrelles acaben fugint pel camí de les addiccions o acaben patint problemes de salut com l’Amy, i sovint sense trobar una sortida.
Podem veure en el documental com els mitjans i presentadors de la tele se’n fotien directament d’una persona que patia molts problemes (i si engegues la tele avui, segurament trobarem algú fent broma amb els problemes de qui li toca rebre aquest any). I el públic aplaudeix. En lloc de dir “prou” i quedar-nos només amb la seva obra, gaudint de les seves pel·lícules o música, sovint volem saber-ne més d’aquestes històries i problemes personals i no precisament per ganes de mostrar empatia, sinó més bé pel contrari. El patró es repeteix amb diferents factors i intensitats a través de l’historia. Cada cop que una de les artistes o cantants que he esmentat va començar a mostrar debilitats o sortia dels patrons de comportament que s’esperava d’ella -o simplement els mitjans van decidir enfocar l’atenció sobre el seu aspecte físic o caràcter o els seus gustos-, es va començar un cicle de retroalimentació entre natros i els mitjans, fins acabar afonant la persona en qüestió.
En el món de la fama ‘artística’ es veu més clarament aquest tipus de desenllaç, però tal com hem vist amb algunes de les reaccions cridaneres a les decisions sàvies de la tenista Naomi Osaka o la gimnasta Simone Biles de frenar la màquina i prioritzar la seva salut, mental i física, hi ha persones que no volen donar espai, temps o llibertat a la gent ‘famosa’ a trobar-se o curar-se. Simplement, no deixen o, com he dit abans, no deixem que puguin fer ni un pas al costat. Vaja, és un patró que també passa en tots els nivells de la societat, des de la casa que tenim al costat fins a l’estrella més admirada, i aquesta falta de comprensió o empatia, com veiem diàriament, sovint porta a conseqüències fatals, però això ja donaria tema per un altre article.
En aquests últims anys, hi ha un bri d’esperança, ja que cada cop hi ha més documentals, articles, declaracions i reflexions sobre el que passa. Espero que com a societat estiguem aprenent de no participar en aquest mena de circ fosc, i que certs mitjans també aprendran a actuar amb més seny i comprensió, en lloc d’anar a buscar el clickbait ràpid, que és la versió moderna de les revistes i diaris sensacionalistes o programes ‘roses’ de la tele, que només tenen l’objectiu de remenar les ferides de la gent. O sigui, una mena de caça de bruixes que succeeix quan ‘El Sistema’ decideix que aquestes dones no poden fer allò que simplement volen sinó han de seguir les normes que les hem imposat –o acabar a la foguera. Espero de veritat que estiguem canviant, i que cada u posem el nostre gra de sorra, el nostra gra de seny. Ho explica millor la Sinead en una entrevista –diu que quan vam veure a la Britney Spears perdent el control en públic, era el moment de donar-li una abraçada i no etiquetar-la de boja i treure quatre fotos.
Per a acabar, tornant al documental de l’Amy, quan li pregunten sobre com s’encararà amb la fama, diu que no li interessa perquè només vol que la deixem en pau per a poder escriure música. Doncs, gaudim de la poca música que va poder escriure i cantar, però pensem un moment sobre els motius per què no va poder crear-ne més.
Fes el teu comentari