A l’opinió pública li crida l’atenció els pobles que van existir i s’han abandonat. Hi havia vida, es creava riquesa, tenien moviment, s’hi feia cultura i s’administrava regulant les necessitats dels seus habitants. Ara ens adonem que hi queda el campanar de l’església i algunes cases enrunades. Són aigua passada on els edificis han caigut, els camps s’han abandonat i la gent, només alguns els visiten, per recordar nostàlgicament un passat que fou i ara no és. Són un record, que com una sepultura al cementiri, forma part de la història. I alguns periòdics i altres mitjans de comunicació ens ho recorden, com un fet excepcional quan el procés d’abandonament prossegueix en el moment actual.
Els pobles s’han abandonat per raons diverses; un per les guerres, altres per les epidèmies i la majoria atrets per una vida millor que disposaran al municipi més gran del costat, o han marxat a les capitals, on trobaran treball, tindran estudis pels fills i viuran amb més serveis i tranquil·litat. Aquesta és la trista realitat d’una història que ben aviat ningú se’n recordarà; quedaran les runes i inerts.
Però el problema actual és que dels 950 pobles que tenim a Catalunya, gairebé la meitat d’ells, s’estan despoblant, perden part de l’activitat econòmica, es queden sense botigues, bancs, escoles, metge i rector, i a mesura que mor la gent gran, com els joves han marxat, molts d’ells acabaran abandonats. Els pagesos no treballaran els camps, els pastors hauran abandonat la feina de netejar els boscos per l’acció directa dels seus ramats i els termes es convertiran en autèntiques selves. Els incendis forestals devastaran el territori i ja tindrem tema perquè les televisions i la premsa disposin de matèria informativa.
Vet aquí un problema que tothom veu, que el comenta, que la premsa se’n fa ressò però no s’hi posa remei. A tots els fulletons electorals dels partits polítics s’hi troba l’apartat que diu que combatran els despoblament rural amb unes accions concretes per revertir el problema. Passen els quatre anys de legislatura i els fulletons propagandístics de les anteriors eleccions serveixen per reimprimir-los sense haver fet res i conseqüentment augmentant el problema del despoblament. I els pobles es van morint lentament, les poblacions disminueixen i d’aquí uns anys els 950 pobles, potser una cinquantena s’hauran abandonat. Avui el 70% del territori català sofreix el despoblament i la pèrdua econòmica, però les solucions mai hi arriben perquè els pressupostos es decanten als gran projectes de les capitals que donen vots i permeten guanyar les eleccions. Als pobles que es despoblen cada cop hi ha menys habitants i per tant el pes dels seus votants no signifiquen gran cosa per canviar els resultats dels respectius partits.
I el més trist és que existeixen accions que només estudiant-les als respectius parlaments de Madrid i Barcelona, i aplicant les mesures necessàries, amb pocs diners, canviarien la tendència de la pèrdua actual, i arribaria el ressorgiment poblacional i econòmic. L’exemple més clar el tenim amb la desaparició dels pastors dels termes municipals de Catalunya. Amb els seus ramats, els incendis forestals podrien mitigar-se en una proporció del 100 al 10%. Un incendi forestal com el de la Ribera d’Ebre de fa tres anys va costar a l’administració per apagar-lo, sense comptar les pèrdues econòmiques, més es de vint milions d’euros, amb bombers, camions, helicòpters i altres utensilis. Amb cinc pastors en actiu, pasturant cadascú un ramat de cabres i ovelles, l’incendi no s’hauria produït. I vet aquí l’exemple; ajudat per l’administració, un pastor podria costar, entre la seguretat social i pagar-li una renda mínima vital, uns 16.000 euros anuals que multiplicats per 5 professionals, costarien 80.000 euros. A més, el pastor disposaria dels beneficis que li produiria l’explotació ramadera, es trauria gent de l’atur, disposaríem de productes de la terra i proximitat sense necessitat d’importar-los, podria crear negocis complementaris com el del formatge o la carn, netejaria el bosc i l’administració estalviaria una milionada. Una cosa tan fàcil d’aplicar-la, per què no es posa en marxa? Solucions, a més d’aquesta, n’existeixen moltes d’altres que si els Parlaments ho desitgessin, els pobles podrien mantenir l’ecosistema que malauradament es perd i aviat se’ls catalogarà com abandonats.
Al meu llibre “El Despoblament Rural” ho explico perfectament; l’he lliurat a mans de polítics i la resposta és el silenci. Es negocien els pressupostos d’Espanya i de Catalunya, i sembla que les còmodes cadires dels parlaments tenen més importància que el 70% del territori català en procés de desaparició. No aprecio cap capítol pressupostari dedicat al desenvolupament rural. Algú en pot fer cas del problema que estudien i que podria resoldre’s només seguint els passos marcats per universitats, agrupacions ciutadanes i grups culturals? Ara també se’n fan ressò una gran majoria de la ciutadania i la premsa però malauradament els resultats que ens haurien d’oferir els polítics són inexistents.
*ANTON MONNER és autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari