Estimats lectors; els confesso que no em va agradar gens, vist de la Terra Alta, com a principal comarca productora d’electricitat eòlica de Catalunya, el nou decret renovables aprovat pel Govern. Existeixen molts buits que no resolen el problema real de les energies renovables. Aquestes, fins avui, s’han instal·lat només amb fins crematístics a pobles on han incrementat els seus pressupostos i alguns d’ells han doblat les entrades municipals, només per haver concedit els permisos corresponents. Avui existeixen concentracions de molins que amb l’excusa que hi bufa el vent s’hi podien instal·lar, mentre que a altres que n’hi tant o més, de vent, com els ajuntaments ja disposen d’entrades econòmiques suficients per altres conceptes, no necessiten incrementar els pressupostos i als seus termes no es permeten la instal·lació d’energies renovables. Tenim, doncs, un territori ben diferenciat; comarques pobres on existeix una enorme concentració, mentre que a d’altres, riques i pròsperes, que en necessiten més per la seva activitat econòmica, no en tenen cap al seu territori. I el mateix succeirà amb les plaques solars que s’instal·laran novament a pobles petits a terrenys de primera qualitat que per més handicap no produiran per l’agricultura.
Dins del nou decret aprovat, existeix una petita esperança quan els propietaris dels terrenys que s’han d’ocupar, poden aportar fins un 20 per cent de la inversió. Resulta, però, irreal poder-se associar amb una aportació que resulta enormement alta pel propietari si no fos a canvi del valor del terreny i de la zona d’influència que l’envolta. Què costa un molí o una central de plaques solars? Són milions per la seva instal·lació i la partida menys valuosa en el total de l’obra son els terrenys ocupats. Per tant, oferir la possibilitat d’una aportació, per poder participar del negoci fins el 20%, resulta irreal.
Endegar una companyia pròpia, podria fer canviar les bases legislatives actuals que afavoreixen les grans companyies amb l’únic objectiu de guanyar diners i repartir els dividends entre els accionistes comprant i revenent l’energia. Això, naturalment, si les lleis espanyoles no tallen les ales del nostre govern amb recursos d’inconstitucionalitat, amb l’ajuda de les accions que podrien emprendre les grans companyies elèctriques mitjançant les influències dels excaps de govern que tenen asseguts als consells d’administració. Hem vist, durant els darrers anys, lleis catalanes que pretenien afavorir els sectors més limitats de la nostra societat i, reiteradament, el TC les ha derogat sense la més mínima consideració.
Crear l’empresa pública elèctrica podria possibilitar que cada comarca productora disposés d’abastament propi i que els preus de la factura fossin proporcionals a la producció, encara que necessàriament estigués lligada a la xarxa general. Consumir la pròpia energia per abaratir costos dels productors promocionaria que les naus industrials disposessin de plaques a les seves teulades, com també els habitatges particulars. I també que es poguessin habilitar terrenys agrícoles de nul·la rendibilitat econòmica i, sobretot, on l’impacte ambiental sigui nul. Existeixen a totes les comarques racons, i alguns d’ells, territoris comunals propietats dels Ajuntaments, on es podrien instal·lar plaques solars sense provocar atemptats sobre el territori. El problema radica que aquests indrets, la majoria d’ells estan catalogats com a zones de protecció especial on no s’hi pot construir res i s’haurien de canviar els conceptes urbanístics que regeixen.
Actualment, com he dit abans, molins i plaques s’estan instal·lant a terrenys agrícoles de primera qualitat. Tal com va el món, que el consum actual és superior a la producció per atendre les necessitats de tots els seus habitants, estem emprant finques que haurien de produir aliments per instal·lar-hi energies renovables. Aquestes són necessàries per donar aliments quan en un futur proper, per evitar contaminació, s’han de basar en la proximitat. A tot cas, s’haurien d’instal·lar a terrenys secundaris i, a més, amb rebaixes directes a les factures a pagar en proporció a les quantitats produïdes.
Conseqüentment, el govern com a primera necessitat, ha d’incentivar a les empreses a produir electricitat a les seves teulades. Els milers de metres quadrats que ocupen aquestes poden cobrir en un bon tant per cent el consum català. I com a productors han de percebre ajudes directes per la instal·lació i rebaixa a la factura elèctrica. De ser així, a bon segur, hom podria arribar fàcilment a la cobertura de les necessitats d’energies renovables pel 2130 i pel 2150. Els preus de la factura elèctrica s’han de reduir en proporció a la producció i que les mateixes empreses o municipis puguin cobrir les seves necessitats amb l’obtinguda a les plantes pròpies.
Emprendre aquesta empresa hauria de fer canviar el “xip” de la mateixa llei i adequar-la a la utilitat pública abans que als rendiments econòmics que cerquen les companyies subministradores. També la companyia elèctrica ha de ser rendible per subsistir en engrandir-se i millorar les seves produccions però el concepte base s’ha de raonar com a servei públic i per abaratir-lo. Sent així, si s’aconseguia, no mancaran centres on instal·lar-se energies renovables, repartides per tot el territori, evitant les concentracions i evitar, a la vegada, les torres de molta alta tensió si els propis territoris en són productors. Actualment són necessàries perquè les grans elèctriques instal·len la producció només on no es pot consumir, i posteriorment s’han de portar sobretot als cinturons industrials de Barcelona. S’ha de cercar l’autosuficiència, fins el màxim límit que es pugui, per evitar els grans trasllats d’electricitat d’un indret a un altre. Tots hi hem de contribuir, tots ens n’hem de beneficiar i per tant la llei s’hauria d’adequar a aquests nous conceptes per assolir les fites marcades, en benefici del medi ambient i la salut de les persones, evitant pol·lucions de carboni i el canvi climàtic.
ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari