Els canvis socials són evidents. Vèiem, en generacions passades, com els gossos i els gats exercien una funció transcendental en la vida rural i estaven integrats com elements essencials pel benestar familiar. Els pagesos s’enduien al camp els gossos quan marxaven a treballar de bon matí. I mentre ells traginaven en les feines ordinàries, els gossos sortien a caçar i els portaven els conills i llebres que caçaven. La seva carn els facilitava proteïnes complementàries per alimentar la família. Els gats, per l’altre costat, exercien la funció de netejar l’habitacle de bitxos indesitjables, sobretot rates que es menjaven les reserves alimentàries guardades pels pagesos al rebost, per sobreviure tot l’any. A les cases de pagès de temps passats s’hi emmagatzemaven verdures, fruits secs, llavors, farina, oli, carn de porc a les tupines i altres aliments que anaven consumint durant tot l’any. Convivien al mateix habitacle amb els animals domèstics, com gallines, conills, coloms, porcs, a més de la mula o el matxo essencials pel treball del camp, que tenien la pallissa al costat. Les rates, doncs, disposaven del que desitjaven per nodrir-se i proliferar. Els gats eren la solució per evitar el mal que produïen i controlar-ne la població.
Actualment “els rols” d’aquests animals són diferents. Abans s’utilitzaven com un servei i ara, la majoria, s’usen com a “mascotes” o companyia de la família. I havent canviat les utilitats també han canviat les races dels gossos. Els pagesos, amb la mecanització ja no marxen a treballar al camp amb els gossos. Amb les eines automatitzades acaben la feina amb poques hores i ja no els cal marxar per quedar-s’hi tota la setmana. Les passades generacions, anaven al camp amb l’animal, nom genèric que se li donava a la mula o al matxo. Si el camí era de ferradura hi anaven amb la sàrria on hi carregaven el que necessitaven i si el camí era ample hi podien arribar amb el carro. Els gos o gossos, per tal que arribessin descansats al tros se’ls portava arrambats amb una corda lligada al darrera del carro o a la sàrria. Se’ls soltava immediatament en arribar a la finca i, per si sols, ja executaven la feina que els pertocava; caçar.
Els “podencos” eren la raça gossos usada pels pagesos. Eren mallorquins d’origen, però arribats a Catalunya de molta generacions anteriors. La selecció dels animals era constant. Els pagesos creuaven mascles i femelles de reconeguda qualitat i els cadells es repartien entre la gent com a vertaders tresors. Gairebé, de bons pares, sortien grans gossos dotats de bon nas per saber on s’amagava la caça, cames fermes per resistir tot el dia traginant darrera d’ella, intel·ligents per saber com havien d’entrar o revoltar el conill boscà quan el localitzaven, que tinguessin un “bon port” quan aconseguien agafar-lo i sobretot que no fossin “lladres” que significa que no se’ls mengessin quan els enxampaven. Al gos “lladre”, per moltes altres qualitats que tingués, se’l sacrificava d’immediat perquè l’essencial era que portessin l’animal caçat a les mans de l’amo.
Els pagesos, abans de la mecanització, feien la vida als masos i a les cabanes de pedra seca, durant la setmana on hi convivien amb “l’animal” i amb el gos o gossos, on també hi tenien gats per netejar-lo de rates. Actualment, amb els tractors i els cotxes, van al camp i tornen a casa tots els dies, fins i tot per dinar. La feina que podia durar setmanes en realitzar-se, com llaurar, podar, treure les restes vegetals, collir o plantar, avui, es poden realitzar amb poques hores. Aquest aspecte els ha millorat la vida, amb més descans, més productivitat i més convivència familiar. I paral·lelament els gossos també han canviat la manera de viure. Si abans servien per caçar i ser un element més de producció dins de casa, ara, a les cases on en tenen, són animals de companyia.
Un altre aspecte complementari que aportaven els gossos a les cases de pagès, era l’aprofitament de les pells dels conills. Cada setmana passava pels carrers del poble “el pellaire” que cridava en el seu pas per les cantonades estratègiques, avisant els veïns per comprar-los les pells que ja havien assecat durant els dies anteriors. A Gandesa, la pellaire, que era d’origen andalús, cridava “Las Pieles”, i així se li va quedar de nom de casa i a la prole del 6 o 7 fills i als néts i renéts, encara avui tothom els coneixem per aquest renom. I recordo que aquesta senyora, coneguda per la Maria de las Pieles, no sempre pagava en diners el valor de les pells; molts cops ho feia amb betes, fills i agulles de cosir, que les ames de casa se’n servien per sargir la roba que es foradava i com no havia possibilitat de comprar-ne de nova, s’aprofitava fins que queia de vella. Llavors, la senyora Maria, també l’adquiria com a draps per revendre’ls a teixidors fabricants de tèxtils regenerats.
Vet aquí la diferència dels gossos d’ahir i els d’avui. Són moltes les famílies que en tenen a casa però per companyia. Els gats, en canvi, continuen exercint la feina de tothora ja que les rates continuen campant per les cases. Però també alguns tenen gats o conills a casa com a mascotes. Són dues maneres de viure que contrasten entre la necessitat d’ahir que s’aprofitava tot i no es llençava res i l’abundància d’avui que disposem de tot i tenim roba als armaris que un cop comprada, mai més la fem servir.
Fes el teu comentari