Els darrers dies de 2021 el Govern més progressista va aprovar per Reial decret la modificació de la llei de l’Estatut dels Treballadors -l’anomenada reforma laboral-, el principal marc que regula a l’Estat espanyol les condicions de feina. De modificacions, n’hi ha hagut 25 els darrers quaranta anys. Vuit d’elles han estat significatives per la pèrdua de drets pel conjunt de les classes treballadores. El text ha de ser convalidat o rebutjat les properes setmanes al Congrés.
Dues de les darreres reformes, les de 2010 i 2012 sota els governs de PSOE primer i del PP respectivament, van suposar un abans i un després en l’abaratiment de l’acomiadament i en la pèrdua de capacitat de negociació i representació dels treballadors.
Des dels anys vuitanta, el pensament neoliberal, que considera la regulació en favor de les majories un obstacle pels guanys d’unes minories privilegiades, ha presidit moltes de les decisions polítiques i econòmiques afectant profundament les relacions laborals i el benestar de la gent.
A més, a Catalunya, no tenim capacitat legislativa que ens permeti determinar les condicions laborals. Ho vam intentar, de forma tímida, amb l’Estatut del 2006, però en la negociació a Madrid vam perdre les poques plomes que volíem sumar i la darrera reforma, la del govern de Rajoy, va recentralitzar encara més.
Aquesta nova modificació legislativa no canvia substancialment les reformes de 2010 i 2012, que havien de ser derogades segons les vociferades promeses electorals. Derogar la darrera reforma laboral es va prometre en campanyes electorals, acordar en pactes de govern i, posteriorment, també en els signats amb alguns dels grups que donen suport a l’actual govern espanyol.
Per molt que ara es facin certs avenços regulant la temporalitat, se segueix permetent l’acomiadament col·lectiu sense autorització administrativa amb el dany que això produeix al teixit productiu del país i als treballadors i treballadores. Es manté, per tant, un dels trets distintius de la desregulació, traient a les administracions la capacitat d’intervenir en favor del bé comú i blindant la discrecionalitat a les empreses.
Hem de seguir permetent que es desmantellin empreses productives, perquè el turisme, les immobiliàries i el capitalisme de plataforma s’instal·lin al país amb aquest esquema lamentable de salaris baixos i precarietat? De debò que és aquesta la Catalunya que volem?
Però és que a més no es recuperen les indemnitzacions de 45 dies per any en els acomiadaments ni els salaris de tramitació. Per què ha de servir una regulació laboral impulsada per un govern sobre el paper progressista si no és per millorar les condicions de la gent? És incomprensible el triomfalisme dels signants d’aquesta reforma.
De què serveix parlar com una victòria d’una reforma que ha mantingut la contra-revolució legislativa del Partit Popular? Realment això és un guany? O més aviat som davant d’una oportunitat perduda?
La negociació col·lectiva seguirà sent estatal i a Catalunya els convenis que pactem els sindicats i la patronal seran paper mullat si n’hi ha un d’espanyol, que tindrà preeminència. En som conscients de la realitat socioeconòmica de Catalunya, del diferencial de preus? Com és possible que hi hagi 1.600.000 persones en risc de pobresa a Catalunya, el 21’7% de la població, o que la majoria de joves no es pugui emancipar perquè l’atur juvenil és del 30% i els salaris són una vergonya en comparació amb el cost de la vida?
Aquesta nova reforma laboral no planteja les solucions dignes que ara necessitem. No arriba a ser ni un pegat.
A Catalunya no podem decidir en matèria laboral, però això esperem que els diputats i diputades catalanes a Madrid siguin conscients del patiment de la gent i de com se’ns desfà a les mans el teixit productiu que ens ha de donar accés als estàndards de benestar que ens mereixem com a classe treballadora.
Els diputats dels partits sobiranistes haurien de ser conscients que mantenir l’acomiadament col·lectiu sense intervenció de l’administració, la catalana en aquest cas, és un graó més pel desmantellament dels sectors productius que queden al país i que estan sent substituïts per l’economia de casino.
La defensa del nostre autogovern que preconitzeu diputats del PSC i dels Comuns hauria de ser suficient per assumir que aquesta reforma laboral no va a favor de la majoria de la gent quan la negociació col·lectiva se seguirà fent des de Madrid sense tenir en compte les condicions de vida el nostre país. La Generalitat no recupera, a més, les competències que va perdre el 2012 per decisió del govern de Rajoy i no podrà ser de nou l’administració que autoritzi els expedients de regulació.
Aquesta reforma laboral centralista només satisfà unes patronals sense sentit de país, ni que sigui el seu.
La Intersindical hem traslladat les nostres demandes als grups parlamentaris d’Esquerra, Junts i les CUP al Congrés perquè puguin fer valer la seva força contra un decret que no canvia substancialment les lesives reformes laborals de 2010 i 2012.
El pes de les nostres diputades i diputats a Madrid pot ser decisiu perquè no sigui convalidada una reforma que facilita l’acomiadament, tant individual com col·lectiu, i ens allunya de la recuperació de drets i del marc català de relacions laborals.
La Intersindical, al costat de les majoria sindical basca d’ELA i LAB i el primer sindicat nacional i de classe de Galícia, la CIG, ens mobilitzarem el proper 30 de gener simultàniament als tres països per reiterar la nostra demanda de derogació de les darreres reformes laborals i la no convalidació del nou decret com a únic camí per aconseguir que es modifiquin els aspectes més lesius per les majories treballadores de les tres nacions.
*TONI PONS és coordinador de la Intersindical a les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari