No fa gaire vam celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna i ens van ensenyar a valorar de nou les primeres paraules que vam aprendre i, sobretot, a posar en valor la llengua amb la qual les hem après, en aquest cas, el català. A cadascun dels nostres idiomes hi trobem moltíssimes paraules, però, de fet, quan ens trobem enmig d’un fet que ens trasbalsa acostumem a utilitzar l’expressió “no tinc paraules” per descriure a cop calent allò que sentim. És com si, de sobte, desapareguessin del nostre llenguatge tots els mots i només ens quedés el silenci.
I és aquí on jo volia posar l’accent: en les paraules que s’amaguen al darrere dels silencis. En música els silencis són la representació de l’absència de so i emfatitzen les notes anteriors. Cada nota té el seu silenci equivalent i tots tenen una grafia i equivalència diferent per representar-se i interpretar-se quan estan escrits a una partitura. Quan estem malalts i ens trobem malament, és curiós observar que als passadissos de l’hospital i a les sales d’espera sempre hi ha rètols que et recorden que allà s’hi roman en silenci. És un símbol de respecte i de benestar per l’altre en un moment en què necessita estar envoltat dels seus. Des de ben petits ens han ensenyat que quan anem al teatre o al cinema, quan s’apaguen els llums s’ha de restar en silenci. És fascinant observar com tothom emmudeix de cop i quan algú no ho fa es comença a sentir el xiuxiueig aquell del “shtt” popular que acaba tancant les boques que encara estaven obertes. En aquest cas, s’empra com a símbol de respecte cap als actors, músics o cap a l’obra cinematogràfica. De fet, temps ençà també era símbol de respecte aplaudir no només quan finalitzava l’obra, sinó també quan finalitzava la pel·lícula.
Trobem també el silenci quan entrem a una església o a un temple i aquest contrasta fortament amb la grandiositat del lloc. Aquest és un silenci de respecte al culte, a una fe, a unes tradicions. És un silenci que imposa i que omple tots els racons.
I, per últim, també coneixem els silencis literaris que ens serveixen per agafar aire en l’entonació d’una lectura, però també ens serveixen per afegir dramatisme a un text, per donar-li rellevància a una paraula o per crear suspens.
Ara bé, què passa quan ens trobem al davant dels silencis mediàtics? Sembla increïble però en ple segle XXI encara se’n produeixen i, malauradament, n’hi ha tant als mass media com a la premsa local i comarcal. Els silencis mediàtics es produeixen quan, normalment per raons polítiques, la premsa de torn decideix no parlar sobre un tema que, per la seva rellevància, hauria de formar part del contingut del diari o formar part de l’agenda del moment. Les explicacions a aquests silencis rauen en el fet que la majoria de mitjans de comunicació depenen de les subvencions dels governs, ajuntaments, consells comarcals, diputacions… i de la publicitat de les grans empreses i marques del país per poder sobreviure. Sense aquests diners, haurien d’acomiadar treballadors o tancar les rotatives i, per tant, allò de la premsa independent acaba sent un mite difícil de desmuntar que t’acaba fent pensar que la censura existeix, tot i que la maquillem amb altres paraules.
I si tota l’estona hem explicat que al darrer de cada silenci s’hi amaga un significat, quin és el significat del silenci mediàtic? Doncs el de la veritat silenciada o ocultada. Darrerament he conegut casos al meu voltant de censures imposades als mitjans a cop de telèfon per part de certs polítics, així com també he conegut persones que viuen amb la càrrega d’un silenci a mode de mordassa per por a plantar cara als seus superiors polítics i, com a conseqüent, perdre la feina.
Unes realitats que no només em preocupen, sinó que em fan pensar que com a societat no anem pel camí correcte. Ens en fem un fart de lluitar pels portals de la transparència, pel retiment de comptes, per la igualtat al món laboral, per la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió i, de cop i volta, gires la cantonada i descobreixes que la censura o la micro-censura és ben notòria.
Em produeix tristesa que hi hagi éssers humans, més enllà del seu ofici, capaços de coaccionar, amenaçar, coartar, intimidar, castigar, deshonrar… l’altre per aconseguir quelcom en benefici propi. I el que més se’t clava al cor és saber o ser conscient que aquells que ho fan, de portes cap a enfora donen sempre una imatge de solidaritat, pietat, humilitat i empatia que queda a anys llum del seu vertader jo.
Així que, quan ens vulguin muts, absorts i de genolls, com deia Bécquer, ens han de trobar, com deia Llach, tossudament alçats.
Fes el teu comentari