Vivim moments d’intranquil·litat. La invasió russa a Ucraïna és el tema diari que inunda tota la premsa mundial. Un Estat que ocupa per la força de les armes un altre i amb la greu repercussió que podria provocar la confrontació dels exèrcits més poderosos dels diferents continents, amb armament nuclear pel mig. Els preus de les matèries primes pugen per les seves conseqüències i l’economia mundial se’n recent fortament. No hi ha cap guerra bona i aquesta és pitjor perquè un home amb poder unipersonal –per tant no democràtic- ocupa, amb tancs, bombes i míssils, territoris veïns, com ho va fer Hitler a la segona guerra mundial. Per això, un país pot donar el nom de Kïiv i l’altre Kiev a la mateixa capital, uns com atacants i els altres com atacats.
Semblant al que succeeix a Catalunya on els naturals del país de Girona o de Lleida en diem com nosaltres hem usat tota la vida i els que guanyen guerres per la força de les armes, ens imposen Gerona i Lérida. Durant segles, també ens han prohibit aprendre la nostra llengua materna a l’escola, i els jutjats ens obliguen i ens imposen quotes a l’ensenyament lingüístic atacant la legitimitat. Segurament, els catalans som considerats espanyols de categoria inferior perquè no ens permeten parlar el nostre idioma a les Corts i ens imposen la “lengua de todos” que és la seva i no és la nostra. Quan demanem igualtat de tracte, ens acusen de supremacia i de nazis. Això és “democràcia plena”?
Aquesta és la força de l’imperialisme on els guanyadors, no per la força de la raó sinó per la raó de la força, ocupen territoris i obliguen a seguir les seves lleis als que consideren com a súbdits, al més pur estil colonial. I en aquest sentit existeix una gran similitud entre Rússia i Espanya. Des de la televisió pública i els periòdics espanyols s’enganya l’opinió pública amb informacions falses, com Putin ho fa a Rússia tractant de nazis els ucraïnesos.
Altres exemples de “democràcia plena” el tenim amb el rei emèrit, amb l’alt comissionat Borrell i amb el jutge Llarena. Tres gran exemples que expliquen el perquè de la devaluació de la justícia espanyola a nivell mundial.
Al rei Juan Carlos I, el fiscal general de l’Estat ja li dóna carta blanca per poder tornar a Espanya. Son ben coneguts els delictes d’evasió de capitals d’aquest senyor que a més de rei va ser el cap d’Estat. Qui és la màxima autoritat d’Espanya de cap manera, per moltes dispenses que pugui gaudir, pot robar, evadir capitals i no pagar impostos. Tampoc, per la honorabilitat que representa el càrrec que ocupa, disposar de les aventures amoroses amb multitud d’amats, amb fills declarats il·legítims i tot tapat pels serveis policials del mateix estat, pagant-ho tots els contribuents. No hi cap fiscal, per moltes potestats que se li hagin atorgat, que arxivi les causes d’un delinqüent d’aquesta magnitud, sigui qui sigui, i més tractant-se d’un personatge pagat amb els nostres impostos. Si la té i la gaudeix, aquest senyor, després d’haver-se fugat a Abu-Dhabi, amb la tolerància del govern i pagant els seus guardes personals, significa que la “democràcia plena és una fal·làcia”
El segon cas és el de l’alt comissionat europeu, Josep Borrell, que quan parla de Catalunya s’equivoca tantes vegades. I el darrera equivocació és l’exemple quan digué que el president d’Ucraïna, Velodimir Zalenski, no s’escapa del país i resisteix la invasió russa, comparant-lo al president de Catalunya, Carles Puigdemont, quan va marxar a Bèlgica, perseguit per la justícia espanyola. Compara Ucraïna i Catalunya, que amb diferent proporció però amb tota la força repressora volia evitar el referèndum, declarat il·legal per una justícia dominada per la porta del darrera. A Ucraïna amb tancs i canons, i a Catalunya amb guàrdies civils que al crit de “a por ellos”, van pegar i ferir a més de 1. 000 votants del referèndum. El senyor Borrell, sense analitzar la magnitud del seu error, que ara el nega, va considerar que Catalunya, com Ucraïna, són dos nacions ocupades. Tampoc, com el cas del rei, demostra que Espanya gaudeix de “democràcia plena”
I el tercer exemple el tenim amb el jutge Llarena, que una i altra vegada s’equivoca perseguint “los fugados” mentre que la justícia europea li diu que poden viatjar amb total llibertat per Europa. Poden viatjar lliurement pel Rosselló, la Cerdanya i el Vallespí, perquè, malgrat ser Catalunya, un rei espanyol els va regalar al seu parent rei de França, i en canvi no poden passar els Pirineus. Però la greu anomalia és que els contribuents hem de pagar les grans despeses ocasionades pel jutge, quan a Europa li diuen que va equivocat. I mentre, als líders catalans els inhabiliten, els multes i els fan pagar les despeses dels referèndums. La “democràcia plena” espanyola es desacredita una i altra vegada, fent el ridícul a Europa i pagant les despeses del jutge Llarena al que no se li reclama ni un cèntim pels seus errors.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari